la noia del tren

Un relat de: Xavier Valeri

La noia del tren

Un home d'edat seu al banc de l'estació. Arriba un tren. L'home mira les portes dels vagons. Comencen a baixar turistes d'edat, treballadors de la construcció, empleats de comerç i dels hostals. L'home està avorrit: sempre és la mateixa gent. Baixa una noia sola. És molt bella. L'home en tota la seva vida no ha vist una dona tan bonica. Alça les parpelles atònit: una noia així deu tenir una destinació especial. Pensa on pot anar. Al poble només hi ha hostals humils, botigues i cases d'obrers. La gent amb possibles no viu en un poble sense cap atractiu. La noia vesteix roba molt cara. L'home coneix les coses bones. També duu joies bones. Es mou amb elegància i distinció. L'home estossega. Sent com l'aire fred de la tarda li entra als pulmons. La noia només duu una bossa de mà. Es tracta d'una imatge treta d'un film. La noia no pot ser real. L'home pensa que la noia és irreal, que desvaria. Ajup al cap perquè pensa quan el torni a aixecar la noia no hi serà.
Aixeca el cap. La noia està davant seu a un metre de distància. S'acosta més. L'home sent l'olor dolça. Ningú en quilòmetres duu perfum de qualitat. L'home ho sap perquè de jove va anar a la gran ciutat a fer el servei militar. La dona parla. Deixa anar les paraules. Pregunta per un home, per un home jove. El coneix. És un noi senzill, un obrer amb antigues i perilloses inquietuds polítiques.
La dona el vol trobar. L'home s'aixeca del banc. Li fan mal els ossos, però sap que viu una de les darreres coses que valen la pena. Caminen pels carrers. L'home sap que les finestres tenen ulls. Arriben a la font de la Plaça Major. Allí hi ha el noi. L'home pensa que el noi sabia l'arribada de la jove però no volia que anés a casa seva. A poc a poc, l'home deixa la parella. Seu en un banc per observar com la parella es besa. Quatre policies entren a la plaça per detenir el noi. Se l'enduen. La noia plora. S'asseu al costat de l'home.
-Per què ?
L'home dubta de parlar i calla, però es mira la noia. La noia llegeix en els ulls. L'havien perdonat fins que has arribat tu.


Comentaris

  • DISSORTADAMENT AIXÓ ÉS EL MAXIM[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 23-06-2010 | Valoració: 10

    Inquieituts perilloses ?.

    Tenia la funesta mania de pensar ?. Potser encara pitjor, la de enraonar/escriure ?

    Excel·lent !!!!!!!!!!!!

  • Bon relat![Ofensiu]
    copernic | 23-06-2010


    El que més m'ha agradat ha sigut la recreació que has fet de l'escena. Gairebé es podia tocar i flairar. Un bon treball de creació d'atmosfera per a un relat d'intriga que es fa interessant a mesura que el llegeixes. El final és sorprenent i obert a diferents interpretacions.
    Ben retrobat, amic Xavier. Espero que tornis a escriure amb assiduïtat a RC. Ens fa falta gent com tu que escriu amb aquesta fluïdesa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: