Cercador
La noia del botó
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Les dues noies es van dirigir al saló de ball, com cada dissabte al vespre. Era tardor avançada, finals de novembre, i el fred era prou intens. La roba de festa no abrigava i tant la Nèlida com la Bel tremolaven.
Abans, però, s'havien assegut en un banc a la plaça de l'església i, sota la llum de to mel dels fanals, havien menjat mandarines que la Bel duia d'un dels arbres de l'hort de casa seva. Que sucoses i dolces! I quines esgarrifances! Reien. Jugaven a les endevinalles: cada grill, abans de ser menjat en feia formular una i les amigues feien barrinar el cap. El darrer grill, no obstant, havia de ser un desig en silenci.
La Bel, que era extremament vergonyosa, sempre demanava el mateix: poder ser el melic del món per a en Martí, el viatjant. Aquell home atractiu i seductor, ballador excepcional, que totes les jovenetes i no jovenetes no li treien l'ull de sobre.
N'estava enamorada. Somiava en la seva mirada i el seu somriure cada nit.
Però al local seia a la taula més amagada i observava com les parelles gaudien, algunes tan coordinades, al ritme de la música de l'orquestra. La Nèlida dansava amb el noi del forn, amb el mestre, amb el farmacèutic...les sabates de xarol lluïen i els farabalans del vestit volaven.
Aquell espai d'alegria i colors entristia la noia tímida. A vegades, sentint la cantant, de veu nostàlgica, plorava. Hagués volgut ser aquella dona atrevida, escotada, sensual. Fer vibrar la gent amb la veu. La Bel, que es considerava poqueta cosa i que es comportava com si ho fos! Sort de la Nèlida, que la coneixia i l'animava.
En Martí, en un moment de descans, va trobar un botó prop d'una columna de la sala. Rodó i folrat de tafetà. Li va venir un gran neguit. Una certesa. Al ball següent es regalava a l'estimada un ram de flors silvestres. Ell n'havia escollit un amb tons malves i grocs.
Va trobar pertinent esbrinar-ne la propietària. Com el príncep que busca la Ventafocs perquè alguna fada de conte fa creure en les mitges taronges?
No va poder. La cantant li va barrar el pas, amb dues copes de cava a les mans.
- Hi tornem?
Ho va dir amb inseguretat ben camuflada i alhora amb desig insondable. Amb esguard amb rimmel i llavis de color fúcsia.
En Martí la va apartar. Ni recordava l'affair. Feia passes que el cervell no li dictava. Buscava de qui era el botó. Anava descartant dones i elles, com si ho sabessin, no podien evitar fer cara de pomes agres.
La Bel ja era carrer avall quan va notar com si la cridessin. Es va girar i va poder veure la mirada que anhelava i va correspondre amb un somriure transparent.
Ho va fer just abans d'esvanir-se, que era l'hora, i que els xiprers del cementiri a tocar, visibles des de les finestres, li havien recordat gratant el cel.
El viatjant va oblidar el fet, s'hi va obligar.
Aquell ram és va marcir. Havia existit mai?
S'hi va obligar, a oblidar.
I més quan la Nèlida, amb qui va acabar en una cambra de la fonda -la usual-, li va contar que havia tingut una amiga que mai ballava i que feia dos anys que era morta.
Abans, però, s'havien assegut en un banc a la plaça de l'església i, sota la llum de to mel dels fanals, havien menjat mandarines que la Bel duia d'un dels arbres de l'hort de casa seva. Que sucoses i dolces! I quines esgarrifances! Reien. Jugaven a les endevinalles: cada grill, abans de ser menjat en feia formular una i les amigues feien barrinar el cap. El darrer grill, no obstant, havia de ser un desig en silenci.
La Bel, que era extremament vergonyosa, sempre demanava el mateix: poder ser el melic del món per a en Martí, el viatjant. Aquell home atractiu i seductor, ballador excepcional, que totes les jovenetes i no jovenetes no li treien l'ull de sobre.
N'estava enamorada. Somiava en la seva mirada i el seu somriure cada nit.
Però al local seia a la taula més amagada i observava com les parelles gaudien, algunes tan coordinades, al ritme de la música de l'orquestra. La Nèlida dansava amb el noi del forn, amb el mestre, amb el farmacèutic...les sabates de xarol lluïen i els farabalans del vestit volaven.
Aquell espai d'alegria i colors entristia la noia tímida. A vegades, sentint la cantant, de veu nostàlgica, plorava. Hagués volgut ser aquella dona atrevida, escotada, sensual. Fer vibrar la gent amb la veu. La Bel, que es considerava poqueta cosa i que es comportava com si ho fos! Sort de la Nèlida, que la coneixia i l'animava.
En Martí, en un moment de descans, va trobar un botó prop d'una columna de la sala. Rodó i folrat de tafetà. Li va venir un gran neguit. Una certesa. Al ball següent es regalava a l'estimada un ram de flors silvestres. Ell n'havia escollit un amb tons malves i grocs.
Va trobar pertinent esbrinar-ne la propietària. Com el príncep que busca la Ventafocs perquè alguna fada de conte fa creure en les mitges taronges?
No va poder. La cantant li va barrar el pas, amb dues copes de cava a les mans.
- Hi tornem?
Ho va dir amb inseguretat ben camuflada i alhora amb desig insondable. Amb esguard amb rimmel i llavis de color fúcsia.
En Martí la va apartar. Ni recordava l'affair. Feia passes que el cervell no li dictava. Buscava de qui era el botó. Anava descartant dones i elles, com si ho sabessin, no podien evitar fer cara de pomes agres.
La Bel ja era carrer avall quan va notar com si la cridessin. Es va girar i va poder veure la mirada que anhelava i va correspondre amb un somriure transparent.
Ho va fer just abans d'esvanir-se, que era l'hora, i que els xiprers del cementiri a tocar, visibles des de les finestres, li havien recordat gratant el cel.
El viatjant va oblidar el fet, s'hi va obligar.
Aquell ram és va marcir. Havia existit mai?
S'hi va obligar, a oblidar.
I més quan la Nèlida, amb qui va acabar en una cambra de la fonda -la usual-, li va contar que havia tingut una amiga que mai ballava i que feia dos anys que era morta.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436417 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com