La nòia del biquini verd II part

Un relat de: Aleix de Ferrater

Seguint les indicacions del seu company, l’Oswaldo Ramírez fèia recular molt lentament el camió sobre l’espigó que s’estava construïnt a la platja del Bogatell.
- Més, més, més! Una mica més a la dreta!
Ara, ara, prou! Frena, frena Oswaldo!
En Carlos Quintanilla gesticulava espectacularment amb els braços oberts, facilitant així la feina del seu company i amic de la infància, a la llunyana Barranquilla colombiana.
- Carlos! - cridà l’Oswaldo, treient el cap de
l’interior de la cabina del camió
- Quina hora tens?
- Falten cinc minuts per les onze!
- Què, parem per esmorzar abans de
descarregar?
- D’acord!
Per esmorzar, dinar, fer una cigarreta o simplement aturar-se, els dos amics sempre estaven a punt. El calor era l’escusa perfecte. La gana, també. I a més, el conveni, el gran avenç de la societat europea, occidental, així ho indicava i així se n’aprofitaven, encara que la seva situació de subcontractats no gaire regulars, no els amparava legalment del tot.
L’Oswaldo va baixar del camió amb dos entrepans i un gran termo ple de Coca-cola fresca. S’assegueren a l’ombra que els oferia el camió i després de beure llargament començaren a desembolicar el seu primer menjar del dia. Tenien mitja hora per fer el badoc.
Als seus peus la Marta Miró i Angelat s’incorporava després de la clapadeta que havia fet, tot escoltant les personals melodies de’n Carles Sanjosé, el seu darrer descobriment musical. Dúia un biquini verd i el cabell castany anava recollit amb una cua alta. Els seus quaranta-cinc anys eren espléndids.
Li agradava baixar d’hora a la platja i marxar tot just quan arribava la majoria de la gent. Els auriculars l’aillaven totalment del món exterior; fins i tot del soroll del camió que anava descarregant les grans pedres del nou espigó. Era dimecres, era agost, eren vacances per viure, per viure lentament i somiar. Ho havia fet mentre escoltava la melosa veu del cantant de La Bisbal.
Aquesta vegada es trobava conduint un gan cotxe per una llarga i solitària carretera que semblava nord-americana. No corria massa, dúia la finestra abaixada, unes ulleres de sol i el cabell voleiava amb el colze esquerre penjant fora; els dits de la mà seguien el ritme de la cançó country que sonava per la ràdio.
Va mirar el rellotge: Un quart de dotze. Ja n’hi havia prou. Va fer una ullada al seu voltant i constatà, una vegada més, com la platja ja s’havia omplert. Va guardar l’MP3 a la bossa i es dirigí a la dutxa que hi havia a escassos deu metres darrera seu.
Quatre ulls negres, vius, silenciosos, anaren seguint el caminar esplèndid fins la dutxa.
En Carlos Quintanilla i l’Oswaldo Ramírez no es perderen ni un detall. La Marta Miró i Angelat es dutxava lentament, magnífica. Dos cossos masculins fumaven silenciosos, caçant amb la mirada.




Comentaris

  • La quotidianitat...[Ofensiu]
    llpages | 12-11-2017 | Valoració: 10

    ... sembla molt senzilla, la cosa més natural del món de reflectir en un paper, però tots sabem que no sempre és així. Jo encara diria més: mai és així. D'aquí que quan veus un text que descriu el més prosaic del que passa en una platja, t'adones del mèrit que té anar-lo llegint com si estiguessis al costat dels protagonistes sense que aquests se n'adonessin de res. El que es va relatant llisca per la ment del lector com l'aigua de la noia que es dutxa, i això té un gran mèrit: el mèrit d'aprendre com escriure de manera senzilla la quotidianitat més pregona.
    Segueix ensenyant-nos, mestre!

  • En CarlosSanJose???[Ofensiu]
    Annalls | 10-12-2013

    Ha ha ha !! Es paleta també oi? Crec que el tinc de client i es coneixem força amb el Joan , el meu "jefe" Doncs si que voltem prop !!
    Estic sorpresa de com has continuat el poema anterior... ara el moment màgic s'ha desfet i l'has convertit en quelcom més quotidià , per tant en prosa.
    No conec la noia , es real també i l'espigo a St Feliu o Calonge?


    Bon dia, la casa em crida i em renya i te raó !!

  • Sensacions [Ofensiu]
    Naiade | 24-05-2011 | Valoració: 10

    Desprès de la bona presentació de la primera part, no m’he pogut resistir a encetar la segona i m’ha agradat aquest relat d’un dia quotidià de sol, mar i desig molt ben descrit. Un punt a destacar és quan ella viu la musica que escolta.
    Una abraçada

  • Quotidià quefer[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 08-02-2011

    Una narració que llisca suau en la seva lectura, ens vas dient coses que passen com qui no vol ficar-s'hi però que no pot evitar comentar-ho. Amb quatre pinzellades fas ben visual tot el ambient que es mou al voltant dels quatre ulls de la noia del bikini. Esperem més capítols?

    Em va fer il·lusió conèixer-te l'altre dia a Rubí, tot i que va ser poc més que una salutació.
    I del meu anterior comentari, que deus recordar, a voltes no sé com dir les coses, i no les dic de la millor manera, ara em sap greu allò del tecleig, però ja està fet i dit.

    Ens seguim llegint!

    Ferran

  • Preciós retall d'estiu[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-02-2011 | Valoració: 10

    Afirma una dita popular que “Segones parts mai són bones”, però he comprovat que en aquest cas no és veritat això:
    el relat en prosa que constitueix el desplegament del poema anterior no desmereix la magnífica presentació del tema que havien realitzat els versos.

    He pogut imaginar perfectament moments, moviments i detalls mercès a la teva redacció.
    T’agraeixo molt aquest retall d’estiu que has aconseguit apropar-me, amb la qual cosa el sento menys llunyà...

    Sobre la teva recomanació, gràcies! En efecte, conec la Guaikiki, hi he estat i és molt bonica. Però no, no va ser aquí que em vaig inspirar, sinó en una altra més al sud, i més tranquil•la i allunyada de la capital.

    Comparteixo plenament amb tu el desig d’estiu i tot el que comporta, especialment la llibertat per a la pell, que ara resta esporuguida sota la roba d’abric...
    Per si tens ganes de llegir una mica més sobre l’estiu, t’ofereixo La fortalesa assetjada, esperant que t'agradi.

    Abans d’acomiadar-me, et faig la pregunta que m’ha quedat en ment: hi haurà una tercera part sobre “La noia del biquini verd”?

    I ara t’envio una abraçada verda,
    Unaquimera

  • El silenci, la mirada, el desig[Ofensiu]
    Illadestany | 05-02-2011 | Valoració: 10

    El silenci, la mirada i el desig, són els autèntics protagonistes d'aquests dos magnífics relats, marins, frescos i salabrosos.
    Espero que el problema visual que esmentes no t'impedeixi caçar el desig amb la mirada, però si és així, veig que ho compenses sobrerament amb la imaginació, que constitueix la millor aliada del delit.
    Jo també estic encantada de conèixe't, i gràcies. Ens llegim.
    Una abraçada
    Illadestany

  • El biquini verd[Ofensiu]
    marta_gut | 03-02-2011 | Valoració: 10

    Primer de tot, volia donar-te les gràcies pel comentari que em vas deixar l'altre dia, em va fer molta il·lusió! L'opinió dels altres és sempre un excel·lent mitjà per millorar i evolucionar!

    M'han agradat molt les dues parts de la noia del biquini, tant el poema com aquest text més desenvolupat. Tens una manera d'expressar-te senzilla i entenedora que captiva. Enhorabona, de veres :) Continuaré passant per aquí, a l'espera de noves publicacions!

    Una abraçada,
    Marta.

  • Les mirades[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 31-01-2011 | Valoració: 10

    He llegit els dos Relats sobre el Biquini Verd.
    Molt ilustratius i reals.
    Pels teus comentaris al meu Relat, sé que conèixes Sant Pol i jo he viscut el que expliques, no tant sols mirant biquinis, sinó també mirant la zona naturista.
    Agraeixo els teus comentaris al meu Relat dels DOS TRENS...

  • Desitjos muts...[Ofensiu]
    brins | 22-01-2011 | Valoració: 10

    He fet bé de venir fins aquí...he gaudit d'una magnífica prosa que m'ha presentat , amb molta habilitat, els desitjos carnals d'una tarda d'estiu. Els personatges i la situació són envoltats de realitat quotidiana.

    M'ha encantat l'expressió " caçant amb la mirada". T' aviso que algun dia te la copiaré...

    Una abraçada,

    Pilar

  • Carai, Aleix...[Ofensiu]
    AVERROIS | 17-01-2011 | Valoració: 10

    ...ja sabia que erets un magnífic poeta, però el que no sabia era que també ets un bon prosista.
    Una forta abraçada del Josep Maria de Manresa, company d'èxits de Joescric.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

190370 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).