La noia de l'andana.

He après a estimar aquest banc que em fa de llit d'ençà que visc en aquest forat mancat d'encant, d'on no sé fugir. Dormo, cada dia, damunt la seva duresa noble; li conec tots els llistons: els de la pintura gastada i els que encara conserven el verd. Entre fusta i fusta percebo el gris de les rajoles.
Des que tota aquesta angoixa estranya va començar, el cos em pesa, em costa moure'm, com si m'hagués enverinat alguna droga misteriosa que m'endormisca. Tampoc no menjo, no sé quant de temps podré aguantar d'aquesta manera; m'hauria de sentir cansada, però això que em passa s'assembla més a una son o a un mareig, que no pas a la feblesa de la fam.
M'abassega la tristor. Ja m'ha passat la primera etapa del desesper, en què em llançava contra les parets dels túnels i les portes reixades; però encara segueixo buscant. Erro pels passadissos, mig en penombra, i retorno sempre a la mateixa andana. Els espais són lúgubres, a voltes es fan estrets i enrevessats, o tan baixos que m'haig d'ajupir. M'ofego en un laberint de passadissos que mai no hauria suposat que poguessin estendre's per sota de la ciutat. Quan estic segura d'haver aconseguit allunyar-me de l'estació, i d'estar a punt de pujar les escales i trobar-me a Plaça Espanya, m'adono amb horror que torno a ser al punt de partida, i que la meva expedició per les fondàries del metro ha estat debades.
A banda de totes aquestes desgràcies, la gent no m'ajuda. Ja ho diuen, que en moments de dificultats només et pots fiar dels parents i dels amics; però és tanta la meva frisor, i tan manifesta, que no puc entendre que ningú no em tinguin en compte; jo hauria ajudat a qualsevol que es trobés en una situació tan terrible com la meva.
No els demano gaire; n'hi hauria prou amb què m'assenyalessin el camí de sortida, però no ho fan. Alguns claven els ulls damunt la meva mirada; i l'expressió del seu rostre roman tan indiferent, que de vegades dubto si realment m'han mirat, o si només m'ho ha semblat. Els escridasso i es fan els sords. Un dia, vaig arribar a la bogeria d'agafar per la solapa un dels vigilants per a què em fes cas... i el babau, l'únic que va saber fer fou asseure's en un dels bancs de l'andana amb les mans al cap, com si tingués vertigen.
Durant aquests dies esgarrifosos, m'he examinat tota sencera un munt de vegades: la meva roba, que fa tants dies que porto; els meus cabells; la meva pell, cada dia més esblanqueïda; no he trobat cap mirall, però m'intueixo ullerosa, macilenta, amb la cara esgotada . Em pentino de continu, no fos cas que el meu aspecte els mogués a tractar-me com fan. El pitjor odi és la indiferència; i a mi, tothom, m'odia a mort.
Bé, tothom no; la Glòria, no.
La Glòria, aquesta noia que s'assembla tant a mi, és tot el que tinc ara per ara; tota la meva ajuda i tot el meu suport.
És l'única persona que em parla, però tampoc no em soluciona res; li pregunto què m'està passant, i no em sap respondre; li demano que m'orienti fins al carrer, i em diu que no, que més val que em quedi aquí, a dins; li dic que si s'ha tornat boja, que si ella i tothom formen part d'una broma de mal gust, d'una càmera oculta d'aquestes que prenen el pèl a la gent... Riu, i fa que no amb el cap; m'explica que ara no ho puc entendre; que estic una mica desequilibrada; que pensi en tots els qui estan bojos, que no ho saben que estan bojos i que demanen tot allò que no poden tenir; diu que haig de confiar en ella, que ella no n'està de boja i jo sí. I el pitjor de tot és que em fa dubtar.
Pot ser que sí. Pot ser que la dèria de voler sortir del metro sigui un rampell de bogeria. Pot ser que el normal sigui continuar caminant per aquí a baix. Però un cop m'adono d'això que arribo a pensar, m'esvero; i ja no sé qui està més boja, si la Glòria o jo...!
El cas és que la Glòria em desperta cada matí...! I sort en tinc; em faria vergonya que els primers usuaris del metro em descobrissin estirada al banc. Això m'obliga a matinar, i a començar ben d'hora les meves excursions per les galeries, a la recerca de la llum del sol.
De vegades m'assec a reflexionar, i intento recordar com va començar tot. Rememoro l'instant en què em va caure la cartera; de seguida em vaig sentir marejada. Enmig de les imatges d'aquest succés, hi intueixo un buit; algun episodi que se m'escapa; un record d'aquells que de vegades se sostenen a la punta de la memòria i no hi ha manera que es facin conscients.
I, a en Pau, el trobo a faltar tant...! M'angoixa que no m'hagi trucat...! Em miro el mòbil i m'assenyala que aquí, a l'interior d'aquesta presó freda, hi ha cobertura per impossible que pugui semblar...
I el carallot no em truca...!
El que em fa patir més és el fet que jo he intentat de marcar el seu número més de mil vegades i sempre em confonc; no aconsegueixo de prémer més de tres xifres sense que em descompti o se me'n vagi de la ment la tecla que haig de marcar tot seguit. I torno a començar... i em descompto de nou...! En una ocasió vaig aconseguir de marcar les nou xifres; però estava tan nerviosa, i ho vaig fer tan de pressa, que no vaig encertar; i em va sortir una senyora gran, que a més no em sentia.
-Sóc al metro...! -vaig cridar -.Estic aquí, a Plaça Espanya...!
La dona, però, m'anava repetint que qui era... que qui trucava... com si no li arribés la meva veu.
Em vaig fer un tip de plorar.
La Glòria em va venir a consolar.
Després, però, em vaig acabar enfadant amb ella, perquè no em va voler marcar el número, bo i posant-me l'excusa que sense ulleres no hi veia...
La Glòria no entén que jo pugui enyorar tant en Pau...! Segur que mai no ha estat enamorada...! I això que en Pau és un putamanyac, no ho nego. M'ha traït mil vegades; però m'estima. Sé que mourà cel i terra per a trobar-me.

-Vull tornar a casa. Haig d'explicar-li que no l'he abandonat, que me l'estimo. -li dic, a la Glòria.
-No cal que vagis a casa; ell ja ho sap -fa la noia.
-Que ja ho sap...? Com pot saber-ho...? ¿I per què no m'ha vingut a buscar... si ja ho sap...?
-Ell ja ho sap, que te l'estimes i que no has fugit.
-Però com ho sap...? On és...? A veure si m'ho ha preparat ell, tot això...? Diga'm...!¿És cosa seva...?
La Glòria em mira en silenci.
No entenc res.

De sobte, com un miratge, el descobreixo; és en Pau. El cor em comença a bategar amb una energia que mai no hauria dit que pogués sortir de mi.
Camina per l'andana. Fa mala cara; però és ell, i amb això en tinc prou. Sabia que em vindria a buscar.
-Ja ha arribat...! -li dic, a la Glòria. -. Ja m'ha trobat...!
Em costa d'avançar; encara sento sobre el meu cos aquella mena de pes estrany que m'aclapara, però no puc perdre'l.
Arribo fins on és i l'abraço amb decisió.
Esgaripo d'amor.
Percebo la seva aroma i m'enfonso en el blau dels seus ulls.
M'ignora.
En Pau segueix caminant com si jo no existís.
Em desespero.
S'atura just al punt on aquell maleït dia em va caure la cartera.
Llança un ram de flors a la via.
La Glòria se m'acosta.
-Ho veus, com ho sap...
I en un segon tot se'm fa clar.