LA NOIA COMPULSIVA

Alguns veïns havien vist per televisió o escoltat a les emissores de radio, la noticia de la seva detenció. Com és lògic, immediatament va córrer la veu i es convertí en el tema de conversa que alimentava la innata tafaneria de la gent, permetia fer safareig i, tanmateix, els ajudava a matar l’ensopiment col•lectiu.

Tothom volia saber que havia passat i, sobretot, el motiu d’aquell fet tant sorprenent i inesperat. Les informacions deien que aquella noia, la seva veïna, havia entrat, totalment nua, en una famosa i molt important agència publicitària, cridant, gesticulant i amenaçant, com una possessa histèrica. Però a banda de la simple noticia de l’incident, no donaven pas més detalls sobre la causa que l’hauria impulsat a fer aquella espectacular aparició.

La gent del barri en tenia un molt bon concepte d’ella i per això se’ls feia molt estrany tot l’enrenou mediàtic que s’havia muntat a l’entorn del pis d’aquella noia, en aquell edifici antic, però molt ben conservat.

Les persones que la coneixien responien a les preguntes que se’ls feien i explicaven que vivia sola, que tenia una bona feina ben retribuïda – algú afegia que li semblava que hi tenia un càrrec directiu – que sempre anava ben vestida, amb una elegància natural, i que tenia una bona posició social. Tothom coincidia a dir que era una noia absolutament normal, agradable, simpàtica, de bon tracte i que mantenia una cordial relació amb tothom.

La gent, quan se’ls apropava un micròfon o una càmera, s’esplaiava en els detalls en resposta al que se’ls preguntava i, també, sobre allò que no se’ls preguntava. Però això era lògic davant un fet que trencava la rutina d’aquell barri força tranquil. Gairebé tothom estava d’acord en que, el que hagués pogut passar, no tenia res a veure ni amb qüestions de caire econòmic ni amb afers sentimentals, doncs tots coincidien a considerar-la una persona emocionalment equilibrada i serena i mai ningú va saber de cap sonat embolic amorós.

Però desprès d’aquests aspectes generals, van començar a sorgir tota mena d’especulacions: Que si darrerament estava com més seriosa i capficada... Que si, que feia dies que no sortia tant com abans a comprar... Que si havia deixat d’anar al gimnàs... Que si anava com més descurada en el vestir i amb el cabell poc cuidat... I així tot un reguitzell de detalls, fins a no acabar. El que més els intrigava i les preguntes que tothom es feia eren... Per què? Per què ho havia fet? I per què en una agència de publicitat?

El cas, com és habitual, va ser engolit per altres noticies d’actualitat que acaparaven l’interés informatiu i, per tant, aquest fet va ser ben aviat esvaït i oblidat. De tant en tant algú treia el tema per tractar d’esbrinar que se n’havia fet d’aquella noia. Ningú no en sabia res en concret, però tothom hi deia la seva i els rumors i les especulacions tornaven a reviure i , tot seguit, tornaven a morir.

Amb el pas del temps, però, van saber-se’n alguns detalls envers la causa que l’empenyé a aquella actuació desesperada. Segons que sembla, aquesta noia vivia força obsessionada per la prevenció en general, però molt especialment en temes de salut, física i mental, i bellesa. Cuidar l’interior i l’exterior del cos era la seva dèria i s’hi dedicava d’una manera compulsiva.

No tenia límits a l’hora de posar en pràctica qualsevol recomanació que algú hagués fet en una tertúlia, que hagués aparegut en un anunci publicitari o en una d’aquestes revistes adreçades al públic femení, farcides de consells sobre l’efecte beneficiós que tenia per al cos el consum d’una determinada planta, verdura o fruita, sucs, làctics, formatges i un llarg etcètera. Fins i tot pesava i mesurava acuradament els aliments i comptava les calories que aportaven, per tal de no excedir-se dels barems recomanats pels professionals, que ella tenia per molt qualificats.

Usava tota mena de sabons, xampús i tints, amb extractes de plantes i fruits exòtics i es posava tota mena de cremes, diürnes i nocturnes: hidratants, suavitzants de la pell, de les que eliminen a la nit la grassa acumulada en determinades parts del cos, cremes que eviten l’envelliment, que depilen i deixen les cames fines com la seda, etc.

Calia tenir el cos en forma i per això feia seu el lema: “Mens sana in corpore sano” i en aquest sentit, pel que fa al cos, l’estona al gimnàs era obligada per a ella i en feia un us complet de tots els serveis que s’hi oferien. I seguia aquells règims anunciats que t’aprimaven sense cap esforç, i prenia aquells productes energètics que feien meravelles o els que regulaven el funcionament de l’aparell digestiu o els que reduïen el colesterol, eliminaven la cel•lulitis, o els que tenien uns efectes gairebé màgics, la panacea dels temps moderns.

I pel que fa a la ment o a l’esperit també hi dedicava el seu temps, bàsicament fent sessions de relaxació, d’autocontrol i altres pràctiques i teràpies importades de cultures i religions orientals.

No es gens estrany, doncs, que a aquesta noia, de temperament fàcil de ser malejat, propens a la compulsió i a la neurosi, impel•lida per l’allau d’anuncis, consells i recomanacions que eren un constant martelleig al seu fràgil, sensible i receptiu cervell, el cap li donés un tomb. No va poder assimilar tanta informació preventiva i el fet de voler-la aplicar d’una manera intensiva i extensiva la va bloquejar.

La intensa angoixa que la va posseir la va convertir en una víctima de la histèria. Potser que, en un determinat moment del cicle d’histèresi compulsiva que estava vivint, s’adonés del miserable ésser humà en que l’havien convertit i que, en un atac de fúria desenfrenada, intentés descarregar la seva ira sobre aquella agència publicitària que representava, segons sembla deduir-se de les declaracions que havia fet posteriorment, el nucli central de tots els que li havien creat unes necessitats que no tenia i a la que culpava de ser l’origen causant dels seus mals.

Va estar-se un temps en aquell centre de tractament especialitzat i quan en va sortir estava totalment recuperada en tots els sentits. Va tornar al seu pis en aquell edifici vell, però perfectament restaurat. Però havia perdut la feina que tenia i no la va poder recuperar. Els veïns, tot i que no li feien el buit, tampoc li expressaven la confiança que ella tan necessitava ara i més aviat se’n mantenien a distància. Els que ella considerava els seus amics, li van girar l’esquena. La vida se li posava difícil i se li anaven tancant totes les portes cap una possible sortida.

Que en quedava de tot plegat ? De que li servia ara tot allò que li havien presentat com a la panacea imprescindible per a una vida millor, més sana, més feliç ? S’ho preguntava i la resposta era simple: res. S’adonà, potser massa tard, que per viure no calien tantes futileses i que el ser una noia compulsiva l’havia privat de la capacitat de viure la seva pròpia llibertat personal. Hauria de començar, de nou, a viure.