Cercador
La Noemí i la Mireia i la tarda de cinema
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una era estampadora de mocadors de seda. L'altra era esteticiénne.
Amdues anaven cap a la trentena amb els cabells negres tenyits des dels vint i escaig. Coses d'herència i de coincidència.
Vivien en un àtic tot bufó amb vistes a la deixalleria i al vol dels gaviots carronyaires que sempre era de bon fotografiar per tal de vendre'n les imatges per internet, una sobresou que ajudava prou.
Cada dimarts tretze es casaven (es posaven un anell una a l'altre) i s'embarcaven al sofà de quadres escocesos per gaudir una tarda de cinema.
Miraven 'Bilitis' i prenien Cointreau i menjaven magdalenes gens olioses fetes per la Pili, la fornera més riallera de tota la city de províncies i ex tant de l'una com de l'altra.
Aquell 13-O (tretze d'octubre) fresquejava i els va fer gràcia encendre la llar de foc d'imitació, cosa ben estimulant. Es van tapar amb una vànova amb estampat de flors de carabassó -que semblen estrelles de color safrà- i tot pel·liculejant i ben arrapadetes van deixar que la banda sonora sensual les penetrés eròticament.
Només havien encès un parell d'espelmes de fragància de gessamí i tot plegat convidava a l'embriaguesa. Ben depiladetes i entre coixins folrats amb seda pintada a mà, la Noemí i la Mireia eren al seu món i a fora els xiscles dels ocellots no importaven. Ni importava que a la Noemí li quedessin dos mesos de vida. No importava res més.
Amdues anaven cap a la trentena amb els cabells negres tenyits des dels vint i escaig. Coses d'herència i de coincidència.
Vivien en un àtic tot bufó amb vistes a la deixalleria i al vol dels gaviots carronyaires que sempre era de bon fotografiar per tal de vendre'n les imatges per internet, una sobresou que ajudava prou.
Cada dimarts tretze es casaven (es posaven un anell una a l'altre) i s'embarcaven al sofà de quadres escocesos per gaudir una tarda de cinema.
Miraven 'Bilitis' i prenien Cointreau i menjaven magdalenes gens olioses fetes per la Pili, la fornera més riallera de tota la city de províncies i ex tant de l'una com de l'altra.
Aquell 13-O (tretze d'octubre) fresquejava i els va fer gràcia encendre la llar de foc d'imitació, cosa ben estimulant. Es van tapar amb una vànova amb estampat de flors de carabassó -que semblen estrelles de color safrà- i tot pel·liculejant i ben arrapadetes van deixar que la banda sonora sensual les penetrés eròticament.
Només havien encès un parell d'espelmes de fragància de gessamí i tot plegat convidava a l'embriaguesa. Ben depiladetes i entre coixins folrats amb seda pintada a mà, la Noemí i la Mireia eren al seu món i a fora els xiscles dels ocellots no importaven. Ni importava que a la Noemí li quedessin dos mesos de vida. No importava res més.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435633 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com