La nit més curta

Un relat de: ignasicarsícostas
Ben negra era la vida al voltant d'aquell any, el 1511 dC. La gana, la guerra i les malalties feien que la mort fora plat de cada dia, només mancava afegir la Inquisició fent judicis per tot arreu, torturant, cremant o trossejant qualsevol home o dona que se'ls posés al mig del suposadament catòlic camí que ells defenien.
Encara era pitjor en aquell poblet allunyat de qualsevol ciutat on ningú els podia proveir de menjar, d'estris, ni de cultura. Vivien atrapats en un embolcall retorçat de pors, llegendes i fantasies que cada passavolant els deixava caure durant la curta estada a la vileta.
Els més llestos recordaven les històries i després, durant les nits, les repetien als altres habitants que, tant si eren infants com gent gran, els escoltaven badant. Deien que a Anglaterra hi havia un rei que tallava el cap a les seves dones, a Castella regnava una reina embogida per l'amor que sentia cap al seu marit mort i que besava el seu cadàver, a Roma un Papa feia pintar la capella més gran del món a un pintor desconegut i a França un rei, que encara era un nen, es casava per afers polítics amb una dona molt més gran que ell.
Però això només servia de distracció una estona al vespre, ja que per a ells la vida era molt més negra des dels esdeveniments de feia unes setmanes.
Dos xiquets i una dona adulta havien aparegut per diferents racons del poble amb una mossegada al coll, dessagnats i mig menjats. El que feia esparverar més la gent era que la mossegada al coll no era d'una dentadura sencera, sinó de dos incisius, dos forats pels quals els treien la sang, ja que al seu voltant només hi havia unes gotetes insignificants.
Tenien por, sobretot, en fer-se fosc. Havien sentit dir als pares de l'existència d'unes feres, mig homes mig animals, que bevien sang i només es podien moure de nit, ja que la llum del sol els matava.
Als afores del poble, repudiat per tothom, hi vivia un home, o almenys això semblava. Va ser rebutjat fins i tot pels propis pares quan era un adolescent i les deformitats de tota mena que tenia ja es veia que no tindrien remei. La columna tota corbada el feia caminar coix, berrugues de tota mena li cobrien el rostre i la resta del cos, cec d'un ull, la cara li feia una ganyota i gairebé no parlava, grunyia. La gent donava als porcs verdures, fruita macada o mig podrida i una mica de cereals, que a les nits ell els hi robava. Vestia hivern i estiu un tros de tela de sac i prou. Sense calçat, els peus semblaven sabates de tantes durícies com tenia. Desprenia una pudor insuportable de carn i sang en descomposició. Ni tan sols tenia nom, els pares havien mort i ningú el recordava. No es deixava veure massa perquè sabia el rebuig que provocava, però si alguna vegada es trobava amb algú, mai el miraven fixament, tothom tenia por que amb l'ull bo els enviés un malefici i el feien marxar a cops de canya o de fuet.
Era evident per a la gent de la vileta que tenia poders sobrenaturals. Com podia, si no, sobreviure als freds hiverns? Com podia sobreviure sense menjar?
Però ara ell era secundari, el que tenia tothom atemorit eren les tres morts ocorregudes al poble en poc temps i produïdes sense cap dubte per algun ésser malèvol.
L'avi era l'home més vell de la casa, tenia la salut delicada, però tot i així anava complint anys. Seia tot el dia en una mena de cadira amb braços i sobre uns coixins fets de llana i reomplerts de palla que li feien passar les hores una mica més còmodes. Es passava moltes hores al dia sol amb la cadira a la porta quan feia bon temps i així podia veure el carrer i parlar amb la gent; a l'hivern s'havia de conformar mirant tot el dia les flames del foc, les seves formes, els seus colors, les brases que es desprenien del tronc d'alzina que la filla havia posat al matí abans de marxar al camp.
Però aquell dia va ser diferent, tota l'estona sentia sorolls estranys al seu darrere; primer no hi va fer massa cas, algun animalot que feia córrer les bèsties pel corral. Com era conscient de la seva immobilitat, el soroll, que va esdevenir la sospita d'una presència aliena a la casa, a poc a poc el va anar inquietant.
Va arribar un moment que va sentir un alè fètid a dos dits del clatell. Sense tenir temps de cridar una queixalada li va penetrar el coll, va ser molt dolorosa, però lentament el va anar endormiscant fins que li va sobrevenir la mort, dolça, sostingut pel bastó que havia dut mitja vida.
Quan la filla i la resta de la família van tornar del camp així el van trobar, com l'havien deixat, com si fos viu, però amb una pell tan blanca que només podia correspondre a algú que haguessin dessagnat. Al corral dues ovelles jeien amb les entranyes mig devorades per algun ésser maldestre, ja que més que menjades estaven estripades.
L'ésser maligne havia tornat a atacar al poble, just quan encara s'hi veia però el sol ja s'havia amagat.
Quina desgràcia per a aquella casa, si bé a l'home no li restava massa temps de vida, no era just que hagués tingut aquesta mort.
La notícia va córrer ràpidament pel poble. Alguns sospitaven de l'home dels afores. Els més valents agafant pals i llances van anar a trobar-lo al cau on vivia. Van pujar tot el rocam on al cap de munt hi havia unes grans pedres foradades, i aquell trobava aixopluc.
El van sorprendre al fons d'una balma tot cobert de sang i devorant una llebre crua que encara era viva. La pudor i els grunys els van fer tirar enrere. Ningú tenia valor d'acostar-s'hi. L'home va tirar la llebre i es va acostar al grup. Van fugir tots esparverats pel terror de veure com la sang li rajava de les dents i per dins de la tela de sac corria fins que li sortia pels peus.
Van baixar corrents cap al poble, però un va caure i rodolant es va obrir el cap contra una pedra. Tan fort era el pànic que tots el van deixar enrere sense saber ni tan sols si era viu o mort, ni per dur el cos a la seva família.
La vergonya que van sentir en arribar al poble va ser terrible, increpats per la resta de la gent com covards incapaços d'enfrontar-se al, ara ja sens dubte, monstre i deixant abandonat un company sabent que seria devorat.
Els del grup van demanar mil vegades perdó i van intentar explicar la visió horrible de l'ésser amarat de sang, la pudor i la llebre donant coces intentant deslliurar-se d'una mort terrible i segura.
Mentre la família de l'avi preparava la vetlla que havia de durar tota la nit, alguns van tocar les campanes cridant a reunió del poble a la petita església situada al ben mig de la vila.
Tots cridaven, tots ploraven, a tots els matava l'angoixa de la por que tenien de morir a queixalades de qui sap qui o què. No es podia posar ordre de cap manera, fins que un home de mitjana edat i de cos robust va aconseguir que els seus crits fossin més forts que els dels altres.
— Calleu! Calleu! —La gent va anar fent cas i el soroll es va convertir només en un murmuri inaudible.
—Parla, valent! Parla! —el va increpar una dona.
—El poble està passant per coses que no havia ni sospitat que passessin. Tenim una fera, un monstre, un home sense ànima entre nosaltres que ens està matant els nostres familiars. Fins quan? Fins que ens mati a tots? Després del que hem vist avui, jo crec que no hi ha dubte de qui és l'assassí, l'home de les coves! Ell és el culpable del que estem passant! Nosaltres l'hem deixat sempre viure en pau, no l'hem molestat. I ara què passa? S'ha tornat foll i ens ha de matar a tots? Tots hem sentit les històries que corren pels camins sobre els xucladors de sang, mig homes mig bèsties, en tenim un de ben a prop, us ho podeu ben creure. No fan soroll, ataquen a traïció, deixen al coll de les víctimes la marca dels dos ullals... Jo us pregunto: què hem de fer?
—Matar-lo! Matar-lo! —cridava embogida tota la gent.
—Doncs ens trobarem tots els homes a l'era demà al vespre, solstici d'estiu, farem sortir del seu cau el monstre i el matarem, cremarà a les flames consumint-se tota la seva maldat i desapareixerà per sempre de les nostres vides durant la nit més curta.
La gent va anar sortint encara cridant: Mateu-lo! Mateu-lo! Però hi havia dues famílies per a les quals la nit havia de ser molt llarga, tant que ni la lluna corria pel cel. La que vetllava l'avi mort aquell vespre i la que esperava amb poques esperances el pare caigut baixant el rocam.
Finalment la lluna es va amagar i amb la primera claror de l'alba tres homes van anar a rescatar el seu veí. Malauradament el van trobar mort, en caure va donar-se un cop al cap tan fort que li va llevar la vida. D'aquell fet, però, els tres homes van extreure una conclusió: el monstre caçava només éssers vius, era el seu plaer, encara que estigués famolenc, el cos inert de l'home ni el va tocar. Això el feia encara més perillós i, alhora, més repulsiu. Calia matar-lo, fos com fos.
Van baixar amb el cos de l'home, rebut amb plors i gemecs per la seva família i tota la gent. Vetllar un mort s'havia tornat un ritual corrent per a aquella reduïda comunitat.
Un home acabat d'esposar acompanyava els seus veïns a dur el cos de l'home mort al rocam fins a la casa familiar, feia estona que mirava al seu voltant buscant la seva esposa. Va abandonar el grup i va sortir corrents cap a casa seva, tenia un mal pressentiment i no podia treure-se'l del cap, al contrari, com més s'acostava a casa, més fort era el temor.
Encara li ressonaven les últimes paraules que s'havien dit:
—Avui que és festa em quedo una estona més al llit.
—Fes-me un petó.
El marit va obrir la porta de cop, era una caseta de pedra d'una estança, el llit estava separat de la resta per una tela penjada del sostre de forma barroera.
Va apartar a poc a poc la tela amb por del que podia trobar-se, però allà era ella, dormint dolçament. La va agafar per la cintura per abraçar-la amb amor i en donar-li la volta va caure espantat fins a la porta. La dona tenia la marca dels dos ullals al coll, era morta. Ni una gota de sang sobre el matalàs, el monstre la hi havia xuclat tota.
—Maleït! Maleït siguis! Mig home mitja bèstia! Juro que aquesta nit cremaràs a la foguera! Juro que la meva dona serà la teva última víctima! Ho juro...
Una nova vetlla esperava aquella nit al poble, massa vetlles.
Durant el dia la gent va portar tota mena de fusta a l'era per fer la foguera i celebrar l'entrada a l'estiu, però aquell any era especial, hauria de cremar també l'assassí de tota aquella gent del poble. Van portar llenya, un bé molt preuat per a l'hivern, però que aquell dia seria vital per a la pira que faria cendres el monstre. Canyissos vells, cadires trencades, tot el que pogués cremar. Ho van ruixar tot amb oli vell, així les flames agafarien més temperatura i cremaria tot, tot quedaria reduït a cendres.
Al mig de la foguera van plantar el tronc d'un arbre on lligarien la bèstia, ja tenien també les cordes més gruixudes a punt.
Al vespre tots els homes del poble i alguna dona van fer cap a l'era, anaven armats amb tota mena d'estris que havien agafat de casa seva, pals, troncs, falçs, forques... i com un camí de formigues van dirigir-se cap a la balma on l'assassí dormitava fart de llebre i de sang.
Quan van ser al rocam els homes que encapçalaven al grup van fer senyals perquè el silenci fos màxim, havien d'atrapar-lo de sorpresa.
Van arribar a l'extrem de l'estança i allà era ell, dormint de panxa enlaire, tot espatarrat. Els homes van avançar tapant-se el nas i la boca per poder suportar aquella fètida pudor, van ser hàbils, sigil•losos i quan eren ben a prop, trepitjant restes d'ossos que hi havia escampats per tot arreu, es van tirar damunt dels braços per immobilitzar-lo. Mala sort van tenir els dos primers que, reaccionant a l'inesperat atac, els va llençar contra unes roques partint-los l'esquena. Una dona que portava una forca amb les puntes de ferro es va avançar i quan ell va anar a atacar-la li va clavar fins al fons a la panxa, això el va deixar derrotat. Els altres homes pogueren lligar-li les mans i tota la cintura perquè no escapés. La ferida era fonda, mortal, però li van embotir uns draps a les ferides perquè no perdés sang, ningú volia que morís abans, hauria de morir cremat a la foguera.
La baixada va ser dificultosa, ja que havien de dur el monstre rebutjat des de feia anys per tothom i els cossos dels dos homes ferits. Tot i això la gent cantava i cridava, havien atrapat la bèstia. S'havien acabat les morts i les vetlles al llogaret.
Arribats a l'era el van lligar al tronc al cap de munt de tota la fusta resseca que cremaria en segons. Estava desmaiat, però a cops i amb una mica d'aigua el van fer espavilar.
El sol es va pondre, havia arribat l'hora. D'una casa pròxima van portar una teia encesa que van posar a la base de la pira amb uns draps amarats de greix.
Les flames van créixer de pressa, rodejant tota la base i avançant en direcció al capdamunt on es trobava l'home, desorientat. Es va fer fosc i la gent es feia creus de la pudor de carn podrida que desprenia l'ajusticiat.
Tot el poble a poc a poc va anar cridant:
—Mor! Mor cremat, assassí! Mor cremat!
Les flames i el fum li van arribar als peus i va començar a llençar uns udols i uns grunyits indescriptibles que van fer emmudir a la gent; eren uns crits mescla de dolor insuportable i de pena. Cridava, cridava... engolit pel fum i el foc.
Mentrestant un ancià sense forces per anar a l'era jeia al seu llit escoltant els crits i el soroll en cremar la fusta vella. Somreia perquè sabia que els seus veïns havien acabat amb la fera i podrien viure tranquils per sempre més.
De sobte va sentir una ferum a podrit i dues punxades al coll, alguna cosa l'havia mossegat i li extreia la sang mentre el poble cridava embogit. No va tenir ni temps de demanar auxili abans de perdre el sentit, només va poder veure la cara d'una enorme geneta infectada per la ràbia, que havent tret els ullals dels forats del coll li llepava els regalims de sang.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: