La nit de Sant Josep

Un relat de: Montse Canes

La nit de Sant Josep

En Serrat ja ens avisava i ens deia que "De vez en cuando la vida, nos besa en la boca...".

Peró, tot i estar al cas, no deixa de sorprendre'm quan la vida, les casualitats, las "causalitats" que deia en Sànchez-Dragó, em porten algun regal.

I és que Sant Josep em va fer un regal. I en el període perfecte. De fet, la Setmana Santa és un temps de recolliment, d'assentament de la fe, de sacrifici de la carn i el pensament, de renovació en les creences, de reafirmació...i jo, m'ho he pres al peu de la lletra.

He tingut un regal de la vida, d'aquells que "...de vez en cuando la vida, hace sentirnos en buenas manos...". M'han passejat pels núvols, he tornat a creure.

M'he pogut banyar en una platja amb un color de sorra clar i net, sorra pentinada, com un pit ben definit, amb poques petjades, a on s'acaronaven onades blaves, que pel reflex del sol, que sempre es pon, l'escuma era del color del blat madur. Aquestes onades eren com uns ulls que em miraven tan profundament que se m'han clavat al fons, ben endins, fins a fer-me mal. Aquest dolor m'accelera el ritme del batec del cor i em fa somriure i em fa sentir afortunada, em fa sentir "...feliz como el niño cuando sale de la escuela..." .

A aquesta platja vaig arribar ben entrada la nit. Era fosc, hi havia boira, no vaig adonar-me de la seva bellesa fins que va començar a clarejar. La vaig recórrer suaument durant la vesprada, però no va ser fins l'hora de marxar que em vaig adonar que no volia fer-ho, que estava de manera sorprenent i, sense voler, com a casa. Volia seguir acaronant aquelles onades que em recorrien el cos i l'ànima, no volia que s'acabés... "de vez en cuando la vida, se toma conmigo un café..."

I de fet, hi he tornat totes les nits que he pogut i s'ha deixat gaudir. De fet, cada nit, per cada passejada que he fet en aquest paisatge tant atractiu i encissador, cada cop que marxava, m'acomiadava, convençuda de no poder tornar-ho a gaudir, a aprendre i memoritzar tots els detalls. Però hi he pogut tornar, una nit i una altre. Em sé cada racó, cada camí, cada roca, totes les petjades que el temps i les vivències li han deixat en la seva pell. Sé a on trepitjar per què sàpiga que estic fruint d'aquest regal, quan m'acarona el seu caliu la pell se'm ferma i em sento especial, feliç, afortunada, extasiada...però sempre l'haig de deixar marxar, sempre haig de marxar. "...de vez en cuando la vida, se nos brinda en cueros y nos regala un sueño tan escurridizo, que hay que andarlo de puntillas por no romper el hechizo..."

El fet de poder-hi tornar, tot i que cada nit m'acomiado per no fer-me mal, per por d'acostumar-hi, per por de voler quedar-me sabent que no por ser, fa que cada nit la visqui com si fos l'última. I tot i que no em costaria gaire acostumar-me, sé que aviat ja no hi podré tornar, per què sempre de lo bo en volem més i més i serà llavors quan m'hauré de retirar...

I és que "...de vez en cuando la vida, nos gasta una broma y nos despertamos sin saber que pasa, chupando un palo sentados sobre una calabaza..."

Montse Canes

Comentaris

  • Molt bona...[Ofensiu]
    rnbonet | 12-04-2008

    ...la narració introspectiva! Justa, sincera, penetrant, nova, esperançada.
    Només un 'però' -perquè sóc perepunyetes!-: acabar cada paràgraf en una altra llengua.
    Salut i rebolica!
    PS.- No acostume posar puntuació, xicona.