La nit a l'hostal dels malalts

haver-lo llegit i no entenc com no l'havia comentat, perquè el trobo d'una qualitat enorme. Tant per les paraules emprades com pels sentiments que inspira.
Els quatre versos últims són un fermall magnífic .
Una forta abraçada , Aurora.

Veus el teu ser estimat al costat patint, intentant ven-se l’afany de la Dama Negra que se’l vol emportar sí o sí. Veus el seu esforç per no deixar-se atrapar, sents el seu sofriment, pateixes amb ell, vius la seva agonia...

Et veus a tu reflexada a la llum que deixa la lluna i entela els vidres, veus la teva cara plena de dolor i et compadeixes pensant en la solitud que t’espera, el veus a ell i el compadeixes pensant en el viatge imminent que està apunt d’emprendre.

Mires directament a la lluna i li dius: perquè tant sofriment, perquè tant dolor, que injusta és la vida, que injusta és la mort, el tornes a mirar i dius, ves-te’n, no pateixis més, jo ploraré, ploraré molt perquè has marxat, però tu ja t’hauràs alliberat d’aquest mal són...

Una abraçada, som humans i no podem superar el dolor sinó és plorant i patint.

Gemma

Fa un any vaig fer companyia al meu fill (que no tenia res important), però va estar una nit al hospital, el seu company d’ habitació era un home gran que estava malaltíssim pobret, i que va passar la nit del lloro, tot sol.
Quan vaig marxar a l’endemà , l’home parlava amb la filla que el va anar a visitar i li explicava.

Pero a mi em trencava el cor pensar que en unes hores, les llums s’ apagarien, la seva filla marxaria , i tornaria a començar...
Només volia dir-te que el teu poema es bonic, dibuixa aquets moments que no sé com, però no hauríem de passar en solitud.
Una abraçada per la teva sensibilitat

Ja sé, estimada Aurora, i tu saps que em consta, que ets una clarivident coneixedora del costat menys amable de la vida, de les fatigues i patiments que comporta, de les pèrdues, les penes, els trencaments i dolors, les misèries, urgències i crueltats, evidentment les malalties i la major pèrdua que l’amenaça: la mort.
I sé, també, que ets capaç de parlar de tot això amb la mateixa delicadesa que parles de la bellesa i l’amor.
Per si algú ho dubtava, aquí té una mostra!

Et veig en aquest hostal ple de malalts, contemplant en mig de la fosca la lluna nocturna a través dels vidres. I t'acompanyo.

T’envio una abraçada ben viva,
Unaquimera

... si has de venir, més val que vinguis ara”. Màrius Torres ens va marcar el camí per entendre el punt àlgid de la desesperació que rondeja per tots i cadascun dels hostals dels malalts. Ell va saber trobar la sortida menys traumàtica, l’acceptació. La meva mare, que s’esborronava només sentir parlar de la mort, quan s’hi va trobar, veient que el final es feia massa llarg, em va dir simplement, “Fill, si que costa morir-se”. O el meu pare, que se li il•luminava el rostre cada vegada que sentia les urpes del dolor i es deia a si mateix “Ara, ara!”. El teu hostal dels malalts m’ha dut a la ment una realitat punyent, però autèntica i tangible. Ens fas veure que el dolor i la desesperació existeixen malgrat els esforços de la nostra societat en amagar-ho.

Un poema a l’entorn de sofriment i obert a la compassió. Sentiments tots ells dignes d’un bell poema com el teu.

Raül

He llegit i rellegit el teu poema, tan dur, tan punyent, tan cert. I no per això deixa de ser bonic i melòdic, però fa mal al cor, i és que la poesia també pot ser crua realitat i ser magnífica.

És un poema preciós!

Una abraçada estimada amiga
Núria

Malauradament el tema que toques sempre pot estar d'actualitat i més en aquesta època d'hivern tan atípic de sec i rar.

Per altra part m'alegro que coincidim tants amics relataries de Lleida i propers a m,i si fa no fa en les mateixes dates. Sembla com si la web fos nostra només....

Una abraçada Aurora.

és dissortat...el dolor físic venç al dolor mental, crec...però també conviuen l'un amb l'altre...un ball de màscares negres per vetllar el darrer vol...em fa estremir. Jo vaig escriure una cosa que es diu l'Hopital des incurables ( el nom existeix, a França, no sé a quin indret) i diu en prosa el què tu dius en poema...m'ha agradat molt, i també m'agrada veure't per RC, Aurora, un petó

a

Estic d’acord amb l’Aleix, la imatge és més de sanatori que d’hospital. La primera estrofa, la dels estossecs i els xiulets m’acosta a Puig d’Olena i la poesia de Màrius Torres, el seu simbolisme, aquell intimisme màgic i serè, on la teva lluna seria tan benvinguda. L’aparició d’ossos esberlats m’allunya - que no em treu - d’aquesta fantasia. Versos delicats i suggeridors.

Preciós Aurora. Dur, però preciós poema de realisme i màgia alhora. El dolor, els estossecs, els ossos esberlats, però al seu costat, la lluna. Un toc d'il·lusió en un món trist. No sé perquè però m'imagino un hospital dels anys quaranta. Una forta abraçada.

Aleix