La nissaga d'unes arrecades

Avui han llençat unes arracades a la galleda de les escombraries,
I aquestes arracades es deien "tia Quima", sí, doncs l'haurien fet bona!! A part que són maques, són un record de família.
A casa quan es parla de les arracades de la tia Quima hi posen molta atenció i de pensar que per culpa d'arreglar les tanques uf!!... quina calor .... pensar que les podia perdre!!....
L'avia Rosa, era l'avia del meu home i era filla de Pont d'Armentera, eren nou noies i és clar quan van baixar a Barcelona a treballa, varen ser un pèl descuidades i es van perdre unes entre les altres,.
Un dia va començar la història, el meu sogre va pujar al tramvia i li va cridar l'atenció, una senyora amb el cabell molt blanc i cara rodoneta, i va pensar........carai! aquella jo diria que és la tia Serafina...... si, si que ho és. I la va anar a cercar, preguntant-li
- Vostè es diu Serafina?...... -Sí, Que ho sóc ......-I té una germana que és diu Rosa......sí, que la tinc.....- Doncs jo soc el seu fill...en Joan.- Ai!! si noi és que de moment no hi queia.
- I com està la meva germana? - Bé, està bé a!!! doncs jo la vull veure i van decidir de anar-la a veure.... i pel camí li va explicar que ella s'havia casat amb un vidu que gaudia d'una bona posició , possiblement les arrencades havien sortit d'allí.
Després de les visites corresponents els va dir que vivia amb la Quima i en Torrens, tots tres en una torre, Al Carmel.
La tia Quima havia tingut unes firetes per la mainada i es veu que el negoci li havia anat d'allò més bé.
En Torrens tocava la berra en el Liceu cada dia, i al final va passar que la tia Serafina va caure malalta i a més era molt ganuda i a les hores dels àpats cridava....... - Quima, Torrens, porteu-me menjar que estic morta de gana i vosaltres esteu fen xeflis aquí al menjador, que jo em vull morir tipa i estic tota sola!!!!.
En Torrens i la Quima se'n van cansar de sentir cada dia al mateix , i van decidir de fer-li una casolà de cargols picants i així li van servir amb un pinso de vi . la Serafina es va atipar tant i tant que d'aquesta es va morir.
La tia Quima, ens sembla, que ella portava les arracades però no sabem si ella les havia heretat de la Serafina, en fi que van anar a parar a l'avia Rosa.
Un dia mirant-se-les li va voler donar a la seva jove, la Dominga, la Dominga se les va posar i no se les treia per res i durant la guerra hi anava a fer cua per anar a buscar la llet en pols i ella sempre duia les arracades,
Passant els anys jo em caso amb el seu fill Jordi.
Un dia qualsevol la Dominga se'n va a la Rambla a comprar un regal i va a la joieria d'un parent seu i.......- Carai, Dominga quines arracades portes són molt maques amb aquest robis......Ella se les treu perquè ell les pogués veure i les posen en un estoig i diuen que les guardarà per posar-se-les un dia de festa i aquell dia decideix comprar-se unes altres arracades.
Arribar amb l'estoig a casa i me les regalar i fa una colla d'anys que les guardo i me les poso, però tinc molt de respecte i carinyo per aquestes arracades i no voldria perdre-les per res del món.