La nevera

Un relat de: Ricard M. Aldea
Visqué pensant que era insignificant i acabà convençut que era invisible. Avorrit de no ser ningú, decidí esborrar-se del mapa discretament i desaparèixer sense deixar rastre. Ho intentà donant-se de baixa de les xarxes social, però ningú se n’adonà ni l’enyorà.
Desesperat, llevat del llum, suspengué tots els seus pagament, però no cancel•là el compte corrent. Només aleshores se suïcidà posant-se a dintre de la nevera per a no fer soroll ni molestar amb pudors. Ni tan sols els veïns se n’assabentaren fins a la reunió de propietaris. I fou perquè no es va presentar i li tocava ser president.

Comentaris

  • Trist[Ofensiu]
    olgalvi | 20-07-2017 | Valoració: 10

    Per desgràcia la solitud arriba a molta gent i moltes vegades vivim a prop i no ens adonem d'aquest fet. Un relat que remou la conciència. Felicitats!!

  • Excel.lent relat de la trista insignificància humana[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-07-2017 | Valoració: 10

    M'agrada aquest relat.

    Sentir-se insignificant, que no vals res, (o no ser gaire cosa realment), i sentir-se buit per dintre, irrellevant, que ningú et trobaria a faltar...

    Realment és una sensació trista en l'ànima.

    Ho has expressat molt bé en el relat. Et felicito.

    A reveure!!

  • És ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 18-07-2017

    .. un molt bon exemple molt ben descrit dels límits de l'automarginació social.


    Sergi : )

  • Tristor[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-07-2017

    Difícil fer un relat tan curt I tan trist al mateix temps. Molt bo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

9 Relats

12 Comentaris

461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/