La nevera

Un relat de: Ricard M. Aldea
Visqué pensant que era insignificant i acabà convençut que era invisible. Avorrit de no ser ningú, decidí esborrar-se del mapa discretament i desaparèixer sense deixar rastre. Ho intentà donant-se de baixa de les xarxes social, però ningú se n’adonà ni l’enyorà.
Desesperat, llevat del llum, suspengué tots els seus pagament, però no cancel•là el compte corrent. Només aleshores se suïcidà posant-se a dintre de la nevera per a no fer soroll ni molestar amb pudors. Ni tan sols els veïns se n’assabentaren fins a la reunió de propietaris. I fou perquè no es va presentar i li tocava ser president.

Comentaris

  • Llàstima ...[Ofensiu]
    kefas | 28-07-2017

    .....que ja no hi sigui. Un home tant discret, atent i complimentós. Sinó, li podria dir que amb el llamp de nevera que tenia, la podia haver omplert i, de tant en tant, convidar a berenar al veïnat. Segur que l’haurien trobat a faltar. El relat, amenitzat de concisió.

  • M'ha fet gràcia...[Ofensiu]
    Montseblanc | 24-07-2017

    ...perquè jo tinc un relat aquí on també la protagonista es tanca dins la nevera. Encara que en el meu cas és per bogeria. Tant és. Hi ha situacions a la vida en que ens adonem del que som realment, res. Llavors és qüestió de saber viure amb això o no. El teu protagonista escull la mort i no molestar. Però hi ha més opcions...

  • Agraïments[Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 24-07-2017

    El meu relat ha rebut els vostres comentaris just en un període que era fora de casa i fins avui no he pogut posar-me a redactar aquestes línies d'agraïment.
    El que dieu és encoratjador. Gràcies, moltes gràcies, de debò!

  • Em referia...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 23-07-2017

    ... a les persones corrents, és clar, i no als Grans i les Grans... Il·lustres com siga que siga la seua titulació i, massa vegades, al preu que siga. Gràcies per recordar-m'ho, que sempre han de ser ells els causants de tots els sorolls, protagonistes i cínics com són. Nosaltres mirem, callem... O no. I tu no has callat. Ben fet.

  • Per no fer soroll ni molestar...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 23-07-2017 | Valoració: 10

    ... amb pudors, Exacte. Aquesta sembla ser la consigna. No molestar amb problemes que no són rellevants, quan el ser humà és irrellevant, prescindible, insignificant... Què trist, què real. Una abraçada.

  • Trist[Ofensiu]
    olgalvi | 20-07-2017 | Valoració: 10

    Per desgràcia la solitud arriba a molta gent i moltes vegades vivim a prop i no ens adonem d'aquest fet. Un relat que remou la conciència. Felicitats!!

  • Excel.lent relat de la trista insignificància humana[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-07-2017 | Valoració: 10

    M'agrada aquest relat.

    Sentir-se insignificant, que no vals res, (o no ser gaire cosa realment), i sentir-se buit per dintre, irrellevant, que ningú et trobaria a faltar...

    Realment és una sensació trista en l'ànima.

    Ho has expressat molt bé en el relat. Et felicito.

    A reveure!!

  • És ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 18-07-2017

    .. un molt bon exemple molt ben descrit dels límits de l'automarginació social.


    Sergi : )

  • Tristor[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-07-2017

    Difícil fer un relat tan curt I tan trist al mateix temps. Molt bo.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

10 Relats

17 Comentaris

798 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/