La nena que plorava sense fer soroll

Un relat de: Estel d'argent

L'Abril dormia amb el cap recolzat damunt les meves cuixes flàccides, aferrada als genolls robusts i deformes que encara conservaven certa vitalitat. El seu cabell castany semblava que s'esllenegués com una cortina vella damunt la meva pell mentre jo l'hi acariciava i jugava a fer-li nusos que es feien i es desfeien. Llavors l'Abril era una nena, i quan s'enrabiava o algú li feia un menyspreu, plorava en silenci, sense fer soroll, ajaguda o dempeus en un racó d'una habitació. Quan havia acabat, venia a buscar-me i jo la besava i l'acaronava tendrament els cabells. Vine, li deia jo, i ella, obedient, recolzava el seu caparró damunt meu i s'adormia. Primer, encara solia somiquejar, però tan baixet que tan sols era perceptible per la seva respiració ràpida i entretallada. Després, es calmava i deixava que la son poderosa la vencés. Quan es despertava, gradualment, feia petits moviments prudents amb el cap, com per avisar-me que ja no dormia. Llavors, s'incorporava amb molt de compte i em mirava somrient amb els ulls encara enrogits pel plor. Llavors l'Abril encara era una nena.
I ara, que ja han passat els anys, i les meves cuixes encara s'han tornat més flàccides i feixugues i els meus genolls més encarcarats, l'Abril continua plorant sense fer soroll. Obre la porta de casa, saluda a tothom amb un petó i un mig somriure, però jo, que ja la conec, sé que anirà silenciosa a la seva habitació, ajustarà la porta amb compte i plorarà en silenci, sense emetre cap so o esbufec que pugui despertar la curiositat dels que l'envolten. Sap dissimular molt bé, però amb mi no ho aconsegueix. Em mira i sap que ho sé, però marxa igualment. Perd la seva elegància natural al caminar, els ulls els llueix d'un verd grisós que miren sense mirar, com si algú els hagués desenfocat, i les mans les prem amb força. La veig i em recorda a un animal ferit que retorna al seu cau per a morir. L'observo encisada i m'adono que una ànima, estranya per a mi i coneguda per a ella, emergeix per sortir del seu cos, amb aquell rostre congestionat de qui va a parir i suporta estoicament el dolor que sent. Cada cop que plora sense fer soroll, l'Abril, pareix alguna cosa: una indignació, un menyspreu, una ràbia, una injustícia, una tristesa. El nounat caurà en desgràcia perquè serà un fill no desitjat, llançat eternament a l'oblit, o si té una mica de sort, a les paraules.
Quan el part ja ha finalitzat o l'Abril decideix que ja n'hi ha prou, apareix vaporosa pel menjador de casa, com si levités entre els mobles. Comprensiva, la miro. Igual que anys enrera, s'acosta a mi amb els ulls enrogits i fregats a corre-cuita amb les mans i s'asseu al meu costat. Em fa un petó i recolza el seu cap damunt els meus pits i m'abraça per la cintura. El seu cabell és igual de sedós que abans i els seus braços són blancs com la neu, llargs i forts. Amb la punta dels dits ressegueixo el seu contorn amunt i avall i ella acluca els ulls per adormir-se. Sembla que el temps s'aturi i retorni a mi la imatge d'aquella nena esquifida i vulnerable, que, en qualsevol moment, aixecarà la vista per mirar-me enjogassada. A vegades sento caure alguna llàgrima a la meva espatlla, què en són, de pesades!, penso, mentre ella malda per foragitar aquesta i totes les que podrien venir. Malgrat que sembla perduda en les profunditats del son, sé que no ho està. El cos li etziba insults o cops que es transformen en tremolors intermitents. Ella també vol veure's com la nena que plorava sense fer soroll i s'adormia recolzada damunt les meves cuixes. No obstant això, ara sóc jo la que m'endormisco recordant els anys passats i aquells ulls enrogits, però vitals, aquelles mans petites que s'aferraven als meus genolls o a la meva faldilla, aquell cabell llarg i immens que es perdia entre la meva pell; tota aquella suavitat de la infantesa que destil·lava en què tot perdia la seva transcendència. Segons efímers; plors de fulles d'ametllers.
Ara, l'Abril s'incorporarà a poc a poc i trencarà l'anella dels seus braços al meu cos delicadament. Em farà un petó d'agraïment mentre jo em faig la dormida potser i tornarà al seu cau per enyorar la nena que plorava sense fer soroll. Segons eterns; plors de tempesta. Plora, Abril, plora ara que encara ets sents jove i se t'eriça l'espinada quan una mà t'acaricia la pell o sents aquella cançó. Plora i vine amb mi. Però fes-ho, si et plau, sense fer soroll.

Comentaris

  • Una imatge bella[Ofensiu]
    Anegel7denit | 04-11-2007 | Valoració: 9

    M'ha encantat, has creat una imatge molt bella i tendra d'aquelles que un desitxaria ser també l'Abril per poder-se sentir consol i protecció i aquesta calidesa que mostres en tot el relat. Sobretot m'ha cautivat la história que no parla sobre la vida de l'Abril però igualment no és necessari.

  • Quin plor...[Ofensiu]
    Orawa | 11-08-2006 | Valoració: 9

    Quin plor més encisador. M'ha agradat.

  • Ostres...[Ofensiu]
    Flanagan | 11-08-2006

    M'ha costat molt seguir-li el fil, però al final ho he aconseguit! M'ha agradat força: molt emotiu, amb descripcions profundes i molta sentimentalitat.
    Bon relat!
    Alexander

    PD: m'agrada molt la teva imatge!

  • ploraba[Ofensiu]
    emilange | 13-02-2006 | Valoració: 5

    en el principi t'agrada per la expocició de la narració, i segueix i segueix i t'agrada però despres en fa un gra masa i es fa pasat, de tant de plos.

  • i sense fer soroll[Ofensiu]
    fill de les ombres | 01-09-2005 | Valoració: 10

    suaument, aquest relat m'ha calat fins al fons amb un estil senzill però acurat.
    t'he descobert avui, entre els destacats de l'editor i m'ha cridat l'atenció el "sense fer soroll".

    i és que quan a dins el cor ens exploten bombes de dolor i sentim bales de tristesa xiulant entre les ombres que ens omplen de por... sols una abraçada en silenci pot calmar tots els neguits.

    ja sap l'Abril que el teu poder per acollir el seu plor en silenci és un do que sobrepassa tots els de les paraules?

    més que mai... "abraça'm en silenci, un silenci que ho digui tot, ... un silenci que parli fort i els faci fugir (els neguits)"

    gràcies per l'obsequi d'aquestes línies!

  • Ets un mar de sentiments[Ofensiu]
    Jofre | 24-07-2005 | Valoració: 10

    Núria,

    És una descripció rigorosa i profunda.
    Amb els teus bells relats obres la porta de casa i saludes a tothom amb un cofre de petons i un bellíssim somriure.

    Poso èmfasi en una qüestió que sempre té comentat: convé llegir-te és essencial per entendre vessants de la vida que d'altres no gosarien tractar. Ets ben valenta.

    I tingues ben present una cosa, res caurà en desgràcia ni llançat eternament a l'oblit i menys les teves paraules. Totes i tots els que escrivim a R.C. estimem les persones i les paraules.

    Certament, el nom d'Abril és preciós.
    Estic d'acord amb tu.

    Una abraçada. :-)

Valoració mitja: 8.6

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61513 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p