La nena que perseguia un colom

Un relat de: Mena Guiga
Un xic més de mig matí d'un xic més de mig maig en una plaça una nena que estava menjant patates xips sabor barbacoa nordamericana va fixar-se en un colom agosarat que buscava bocinets de teca al costat, sota o àdhuc sobre les taules. Hi estava avesat i si el foragitaven s'ho pensava uns segons abans d'emprendre el vol fins una branca ni alta ni baixa d'un dels plàtans bicentenaris que emmarcaven l'espai envoltat de les terrasses d'un grapadet de cafeteries. Només una oferia cafès, tallats i cafès amb llet deu cèntims més barats i tenia menys clients: la qualitat de la beguda estimulant era menor.

La nena va somriure d'una manera que mai havia fet. Els seus progenitors ni ho van copsar, entretinguts fent picatge de lletres a la pantalla tàctil de llurs mòbils per dir 'bon dia' a unes desenes d'amistats en una escala mitjana i pseudoautèntica.

La nena rossa -cabells fins fins al clatell- amb una diadema florejada. Vestidet amb lluentons que formaven cors escarlata-platejats. Sandàlies de cadena tèxtil de marca ni blanca ni negra. La nena de nas menut i ulls massa separats que maquinaven quelcom. Tibava un somrís concís que no sabia que duia treballat des de feia qui-sap-lo.

El pare i la seva amiga xarrupaven beguda refrescant edulcorada que els endolcia neurones fàcils.

El paviment del lloc, d'un gris amb puntets lumínics subtils, acollia fulles caigudes expressament per tal de tastar noves vides (o no).

La nena n'havia agafat i fet un ram. Uns turistes ho admiraren mentre prenien una sangria d'un color dubtós continguda en una gerra de vidre reciclat de cementiri. El sucre no hi estava a gust.

La nena es va aixecar per tal de seguir les passes de l'ocell que anava cap aquí cap allà segons on centrés l'interès alimentari. A l'au li va fer gràcia, com si la nena volgués jugar amb ell. Aviat va adonar-se que el joc no li convenia. La nena li trepitjava els talons i l'empentava amb el peu. Va accelerar el caminar sabent-li greu haver de mantenir el ritme del 'sí sí sí sí' que feia amb el coll i el cap. La nena no el deixava de petja. El perseguia. Si descansava, era per assetjar-lo des de darrere una cadira o un tronc.

Els turistes picaven de mans i feien fotos sense drets d'imatge d'aquella situació que trobaven simpàtica, entranyable i commovedora, infantil.

Quan la nena aconseguí aixafar una pota del colom esclafí, per fi, a riure. Feia estona que aquella energia pugnava per sortir. L'ocell, estranyament, quedà quiet. Ella ho aprofità per saltar damunt el membre adolorit per aplanar-lo.

Els turistes, pitofis, s'havien fet volàtils.

Llavors la van cridar perquè calia marxar.

El colom restà immòbil una estona. El cel el mirava amb un interrogant. Els arbres li enviaven forces. Un cambrer estava rumiant escombrar-lo i llençar-lo a les escombraries.

Fins que s'envolà, amb penes i treballs. No sobreviuria al contacte dl tast de la malícia.

Mentrestant la nena anava estripant les fulles collides. Lentament, amb aquell esguard que s'apoderà d'ella... i que abraçà.

Comentaris

  • Són així...[Ofensiu]
    Montseblanc | 06-10-2016 | Valoració: 10

    ...la canalla. Encara sense hipocresia. Macos per fora. I sincers...
    Tots som cruels, però ho amaguem, queda bé posar missatges bonics al facebook, coloms de la pau, és fàcil, tocar un parell de tecles... Però si se'ns posa un colom davant dels peus li fotrem una bona puntada, potser no li aixafarem l'extremitat, ai no, això ho faria un nen innocent, que no sap el que es fa...
    Gràcies, Mena!

  • La crueltat dels infants[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 23-07-2016 | Valoració: 10

    La nena, amb roba de marca ni blanca ni negra, ofereix als vianants una imatge angelical que no es correspon amb el seu comportament cruel i destructor. Ho veiem tots els dies. D'aquí la importància de l'educació i de la sensibilització envers els éssers vius.
    Això és el que m'ha suggerit el teu relat. Però, en una segona lectura, s'hi veu la mà d'una escriptora que observa, que "mira" i que després expressa allò que ha vist amb una prosa original, ben tramada i amb un toc de joventut que ho amara tot.

    Molt bon relat, Mena Guiga. Bon estiu!

  • Naiade | 17-07-2016 | Valoració: 10

    Una història tristament real. Es nota la teva observació de la realitat quotidiana.
    Ningú s'adona de res, tothom va a la seva...Molt aconseguit

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-07-2016 | Valoració: 10

    Molt bonic cim tot BBC el que escrius

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434466 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com