La nena del ram de flors

Un relat de: Mena Guiga
Va entrar a la casa lluent, però darrere seu era molt més lluent, tant que no es veia res.
En ser al llindar la figura retallada de la nena, amb aquell fons, semblava apareguda del no res.

El palauet s'estava silent, tot ell.

La nena tirava a nina rossa, cabells de grans ones, gruixudament sedosos. El blau dels ulls només podria ser reproduït per un artista amb l'ànima pura.

El jardí lluminós xuclava massa immoralitats de l'habitacle luxós que, carregat amb bon gust comprat, intentava en va copiar aquell rutilar inefable. Ni miralls quiets com aigua de fades, ni esmalts, ni vernissos, ni marbres, ni nacre, ni vori, ni or ni plata ni falsos somriures brillants carregats de joies i sumptuositat.

La nena havia tallat flors del vast jardí que encerclava l'edifici de rics. Abans, demanava permís a cada flor. L'escollia esponerosa, la més sublim de cada tipus.

Els acariciava els pètals, feia que li freguessin les galtes mentre parpallejava i amb aquell moviment ocular veia pampallugues i també podia fer petons de papallona a les flors. Se li havien dit els noms, però no l'interessava recordar-los. La seva memòria era, sobretot, tàctil. Deien que no hi veia bé. Quan tenia aquella relació amb les flors la seva roba esclatava amb reflexos iridiscents fins que es tornava del color resultant de la suma dels de les flors. El palauet, que l'espiava des de cada finestra, rabiava.

El palauet, net sobre net, de paviments encerats i reencerats, encertat en tenir la boca oberta quan la nena feia acte de presència. Entrava amb el ram de flors quasi tan gran com ella. I tan volàtil. La lleugeresa de la innocència l'esperava aquell passadís, afamat: el mirall amb l'emmarcament d'orles daurades anhelant que s'hi contemplés i, sota seu, aquell moblet-tauleta de paret de delicada ebenisteria, bufat i panxut com traguent orgull, amb potes de lleó superb posades de puntetes com una equilibrada ballarina, amb dos calaixos amb els agafadors d'incrustacions de pedres precioses. El paraigüer de forja selecta comptava el temps, també: li tiraria, a dins, fulles sobreres?

Expectació. La nena del ram de flors tornava a entrar.


Comentaris

  • Una miqueta de por[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-03-2018

    El jardí és la llum, la innocència, l’escalfor. Tot el que enveja el palauet, que sembla tenir una ànima maligna, i que es vol cruspir la nena i el ram, perquè té enveja d’ells, que son de tots colors i fan olor i respiren…
    M’ha recordat l’hotel del llibre del King, esperant que entrin dins seu… Inquietant.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434469 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com