La nena alpinista.

Des de ben petita, clavava els ulls al cim i deia al seu pare que ella algun dia pujaria a les muntanyes més altes. I el rostre se li il·luminava amb els reflexos d'una neu verge i llunyana a l'abast de pocs. I se sentia a dir "nap-buf" pels grans de l'escola, i "doneta que a casa estàs bé" pels mascles de sempre, i "petitona meva" per les àvies que de vegades ens estimen d'aquella manera que, segons com i si no vigilem, ens arrabassa una llibertat per a la qual tots hem nascut.
Però la nena alpinista ho era des del ventre matern.
Començà a ser-ne conscient la primera vegada que el seu pare, essent ella encara un marrec, la pujà prop del Montcau i li ensenyà els cimalls dels Pirineus nevats de cap a cap. La nena sentí que pertanyia a la muntanya, i els ulls se li negaren.
I cada vegada que les llenques de boira baixaven fins al poble i cegaven els carrers, el cor li anhelava un més enllà clapat d'avets foscos talús amunt, i freturava l'udol del llop, i la fressa dels caps dels arbres dansant amb el vent, i una solitud plena que no sabia descriure. I quan queien els flocs de neu i engruixien el coixí blanc que ho abraça tot, ella enfonsava els peus dins del tou pàl·lid, fins a l'alçada del genoll, i fruïa d'aquell xerric suau de la gelor premsada a cada pas que ella donava cap a les muntanyes.
La dèria dels cims li adobà la pell dels somnis; i aprengué aviat que sense esforç no s'arriba enlloc; i que aquell qui estima un cim, l'ha de suar; i que qui espera que l'entenguin abans de decidir-se a començar a grimpar, no fa mai res; i que l'aparent seguretat del qui lluita enfurisma sovint els envejosos, els febles, els acomplexats... Però, alhora, descobrí també que els envejosos, els febles i els acomplexats, són persones... i que davant dels seus lladrucs d'histèria cal oferir-los comprensió, tendresa, pietat... Aquell qui sap on va no tremola davant els esgarips dels qui no suporten el goig dels altres. I ella sabia molt bé on anava. Cada vegada que aconseguia de fer un cim, tot quedava al seu dessota, petit i llunyà... adquiria la dimensió adequada, i només comptava aquell cel diàfan, el mar de boires, l'oreig pur que empenyia desbocat els núvols envers una carrera sublim, el seu cos esgotat i agraït, la fita aconseguida que durant tant de temps havia aparegut com un somni impossible, i tantes d'altres realitats impossibles de descriure... N'hi havia hagut prou amb creure en el somni per tal que esdevingués real. Sí; havia esta suficient creure en el somni, suar-lo, estimar-lo, ignorar les rialles dels cecs, agrair l'amor protector dels qui de debò l'estimaven, aixecar-se una vegada, i dues, i tres... sabent que malgrat que sempre s'aixecava... sempre tornaria a caure... però que sempre, també, es tornaria aixecar...
Creure en un somni, ja era començar a caminar cap a ell, cap a la seva realització... Per això, el dia que va relliscar i que va estimbar-se per un espadat arribant ben bé fins a les portes de la mort, no va perdre pas el coratge. De seguida que va recobrar la consciència, va creure fermament que tornaria a caminar cap als cims. Fins i tot, un mes després, quan el metge li confessà que dubtava de la seva recuperació, ella alçà la veu, i amb educació, però sense vacil·lacions, li va deixar anar que pitjor per ell si dubtava... que ella tornaria a pujar a la muntanya... que no importava quant de temps passés, que ella continuaria coronant pics i enlairant-se per damunt de la Terra.
I així fou. Cinc anys després, i més lentament, la noia, ja convertida en una dona jove i bonica, tornava a besar un dels cims més alts del país.
Dues dècades més tard es convertí en la dona amb més vuit mils al seu currículum; i en una entrevista a la televisió nord-americana, explicà que sense aquesta absoluta convicció en les seves possibilitats, sense el desig encès i constructiu d'anar sempre més enllà, no hauria arribat enlloc... Recordà els moments de fracàs i de dubte que tots tenim alguna vegada i que ella també havia sofert: les temptacions de llençar la tovallola, les ganes d'acabar amb tot en els moments més foscos... Explicà que en aquestes situacions d'elecció, li venien a la ment les riallades dels qui quan era joveneta havien pretès enfonsar-la... i que en tornar-les a sentir dins la seva ment, pensava que ells de cap manera no havien de guanyar... que els seus renecs i menyspreus no havien de tenir mai raó... que ella pujaria sempre a un nou cim... i que ells quedarien sempre enrere i a baix, com sempre queden enrere i a baix el feixisme, la intolerància, l'odi, i l'estupidesa... Ella era l'única responsable d'ella.... Ella decidiria la victòria final...
Gràcies a aquesta fe i a aquesta voluntat, havia aconseguit arribar fins a on havia arribat...