La necessitat d'ell

Sospira, s'asseu a l'escriptori, deixa el te fumejant a sobre la taula, agafa un tros de paper i un llapis i comença a escriure tot allò que sent. S'ha equivocat, ara ho veu clar. Ha de dir-li com sigui, però no té valor suficient, així que es decideix a intentar plasmar tot allò que li passa pel cap amb quatre mots mal escrits. No es sent còmoda amb la situació però com que es sent molt millor que fa uns mesos necessita creure que tot va bé i fer com si res hagués passat. No sap què ha de fer, continuar? De ben segur que no, sinó no s'hauria decidit a posar-se davant del paper deixant de banda tota la feina que tenia per fer, els papers i papers per transcriure s'amunteguen al racó de la seva taula. Com fer-li entendre que allò no funcionava? Ho havia intentat, havia posat tot el que podia de la seva part però ja s'imaginava que no aniria bé.
Para d'escriure i s'aixeca exaltada, acaba de trobar el sentit de tot plegat, creu que no va bé perquè es va dir a ella mateixa que no tiraria endavant i necessita, com sempre, tenir raó. Necessita no haver-se equivocat en això: si es va dir que no funcionaria, havia de no funcionar per força sinó s'hauria enganyat a ella mateixa, altra vegada. Sempre el mateix: necessitar, canviar, comprovar que ha trobat el que volia i buscar noves fites, necessitar, canviar i tornar a comprovar que ha trobat allò que necessitava i tornar a necessitar, canviar...
Però no, no era això pensa, és clar que jo tinc part de culpa, però no la tinc pas tota. Ell també contribueix a que això no funcioni, per això ja fa dos dies que no es parlen. Dos dies i ja el troba a faltar, mai s'hauria imaginat que el trobaria a faltar tan ràpidament. El necessita? Segurament. La necessitat és una paraula important en la seva vida. Necessita trobar sentit a tot allò que l'envolta i dotar-ho de significat, sinó és que no ho necessita i pensar en canviar-ho.
S'adona que porta més de quaranta-cinc minuts davant del paper i només ha escrit quatre ratlles, de cop el cansament acumulat se li fa present i sent el rellotge com va marcant el pas del temps amb el seu tic-tac incansable. Estripa el paper que ha escrit i el llença a les escombraries. De fet, allò que havia pensat dir-li potser no era tan important, potser ell no era tan important per ella, ni ella tan important per ell sinó de ben segur que ell l'hauria trucada. S'asseu a la butaca i mentre remena el te que ja se li ha refredat medita sobre aquests últimes setmanes i de quina manera ha arribat fins a aquella situació. Sí, ell no és tan necessari, perfectament pot viure sense dependre'n, avui mateix hauria quedat amb les seves amigues si no fos perquè totes s'han excusat dient que no els anava bé. Mira al seu voltant, és un pis petit, podria pintar les parets d'un altre color diferent, el blau li recorda massa a ell, i també podria canviar alguns mobles, de fet només els conserva perquè a ell li agrada diu que li donen un toc exòtic. Sense ell podria fer moltes coses, podria compartir pis amb alguna companya de la facultat que feia molt que no veia i reviure els dies universitaris, podria anar-se'n de viatge sense donar explicacions a ningú, conèixer noves persones i fins embolicar-s'hi. Havia estat un error està tan temps amb ell, ara ho veia clar, havia estat una ximpleta: sola s'està més bé.
En aquell precís instant sona el telèfon, deu ser ell pensa impacient. S'aixeca d'una revolada i tira el te al terra. Res li importa, ara ell l'està trucant i tot tornarà a ser com era abans, abans de que ella decidís que ja no el necessitava i potser, només potser es tornés a equivocar, altre cop. De fet, es reconeix només a ella mateixa que necessitava aquella trucada. Beneita, ell també la necessita, tothom és mou per necessitat.