Cercador
La Nària
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Li van posar de nom Catenària perquè la mare desitjava que tingués una vida lineal com la dels cables elèctrics dels ferrocarrils i tramvies.
Amb el temps, erosionador, li va quedar Nària.
Quan va tenir quaranta anys va patir una crisi existencial que li va socarrar el fer rectilini. De cop i volta es va acabar el vestir amb estampats quadrets de Vichy que fan polida; i el compliment de vuit hores en una oficina somorta amb converses estereotipades; i dur el nen i la nena a l'escola de música i a ballet i a futbol perquè tocava; d'anar a sopar cada setmana el mateix plat combinat o entrepà al mateix lloc o semblant amb la mateixa parella d'amics de gustos calcats.
La Nària, que tenia el cap com un cigró de la mida d'un préssec gros i molta cabellera, va canviar radicalment. Aquell rostre menut, amb un nas que la punta d'un tetrabrick humiliaria, volia mostrar una energia interna. I això comença a l'ànima, passa als ulls i acaba en l'expressió, els gestos i els mots.
Es va cargolar els cabells al voltant de la closca. El resultat voluminós, que recordava una ensaïmada o una lionesa, bé podia confondre's amb un anunci ambulant de rebosteria. Aquell look permetia que la cara minsa de la Nària parlés, només era això!
La gent se la mirava i xiuxiuejava la paraula 'demència' i causes i factors i factors i causes, com si el tema el supuressin i el superessin.
La gent rumorejava i remorejava i es repetien 'malaltia', 'feblesa'...i sinònims i sinònims.
Potser era perquè, a més a més, anava abillada amb teles que vés a saber de quin armari oblidat corcat havia ressuscitat. Roba de sac aspra i del to de taques de cafè de principis d'algun segle. Als peus, uns esclops d'infermera, blancs i ortopèdics, amb foradets per a transpirar a cadascun dels quals hi havia entatxonat un escuradents erecte pintat d'un color diferent. Eriçons policromats.
Molta bijuteria als canells i als turmells, tribalisme per un tub.
La van internar a Nisessap-On, continent desconegut que conté el descontingut.
Mentre hi era duta amb cotxe, la Nària maleïa la seva mare, que mai li havia llegit un conte ni l'havia ensenyada a somiar.
Perquè ella, al seu torn, tampoc havia sabut ser dadora de llavors tan importants, tan essencials.
I va proferir un crit agut alliberador i les orelles dels que l'acompanyaven es van mig atrofiar al mateix temps que van veure imatges rabent rabent d'éssers inefables que llambregaven i es succeïen, d'encisadores i d'esborronadores, cadascuna portadora d'un missatge i d'un aprenentatge valuós. A la Nària li havien arribat massa tard, d'una besàvia que va voler despertar-li gens just quan havia fet els anys, i aquí havia començat tot.
Massa tard.
Amb el temps, erosionador, li va quedar Nària.
Quan va tenir quaranta anys va patir una crisi existencial que li va socarrar el fer rectilini. De cop i volta es va acabar el vestir amb estampats quadrets de Vichy que fan polida; i el compliment de vuit hores en una oficina somorta amb converses estereotipades; i dur el nen i la nena a l'escola de música i a ballet i a futbol perquè tocava; d'anar a sopar cada setmana el mateix plat combinat o entrepà al mateix lloc o semblant amb la mateixa parella d'amics de gustos calcats.
La Nària, que tenia el cap com un cigró de la mida d'un préssec gros i molta cabellera, va canviar radicalment. Aquell rostre menut, amb un nas que la punta d'un tetrabrick humiliaria, volia mostrar una energia interna. I això comença a l'ànima, passa als ulls i acaba en l'expressió, els gestos i els mots.
Es va cargolar els cabells al voltant de la closca. El resultat voluminós, que recordava una ensaïmada o una lionesa, bé podia confondre's amb un anunci ambulant de rebosteria. Aquell look permetia que la cara minsa de la Nària parlés, només era això!
La gent se la mirava i xiuxiuejava la paraula 'demència' i causes i factors i factors i causes, com si el tema el supuressin i el superessin.
La gent rumorejava i remorejava i es repetien 'malaltia', 'feblesa'...i sinònims i sinònims.
Potser era perquè, a més a més, anava abillada amb teles que vés a saber de quin armari oblidat corcat havia ressuscitat. Roba de sac aspra i del to de taques de cafè de principis d'algun segle. Als peus, uns esclops d'infermera, blancs i ortopèdics, amb foradets per a transpirar a cadascun dels quals hi havia entatxonat un escuradents erecte pintat d'un color diferent. Eriçons policromats.
Molta bijuteria als canells i als turmells, tribalisme per un tub.
La van internar a Nisessap-On, continent desconegut que conté el descontingut.
Mentre hi era duta amb cotxe, la Nària maleïa la seva mare, que mai li havia llegit un conte ni l'havia ensenyada a somiar.
Perquè ella, al seu torn, tampoc havia sabut ser dadora de llavors tan importants, tan essencials.
I va proferir un crit agut alliberador i les orelles dels que l'acompanyaven es van mig atrofiar al mateix temps que van veure imatges rabent rabent d'éssers inefables que llambregaven i es succeïen, d'encisadores i d'esborronadores, cadascuna portadora d'un missatge i d'un aprenentatge valuós. A la Nària li havien arribat massa tard, d'una besàvia que va voler despertar-li gens just quan havia fet els anys, i aquí havia començat tot.
Massa tard.
Comentaris
-
Quan...[Ofensiu]AVERROIS | 03-09-2014 | Valoració: 10
...la vida l'han emmarcada, costa tant trencar els murs i escapar! La Nària ho va veure clar i tan sols hi havia una manera, trencar amb tot. Però la societat no et deixa i et lliga amb cadenes de bogeria perquè no escapis, no fos que això fos una pandemia i la gent s'adonés de que darrera els murs hi ha la felicitat.
Felicitats pel teu relat, llàstima que la màgia de la Nària no la portés lluny de les grisors i pogués veure la llum i volar hotirzó enllà.
Mercés pels teus comentaris.
Una abraçada. -
Va no, no és massa tard !![Ofensiu]Annalls | 31-08-2014 | Valoració: 10
Si nio fos, que baixen nota et posaria un 9 per la darrera frase !
Nooo no potser que sigui massa tard... tal i fa si en tens cent Naria, sempre es pot, si no que cordons fotem aquí.
Un bon relat tal i com ens tens acostumats, per sort els que saben et valoren més que els lectors.
Gràcies pel comentari tan guapo que m'has deixat, has vist l'any oi? I si tal com raja, com quasi sempre Liria, ara despres ho repasso i canvio o no canvio, em feia gracia rescatar-ne un o uns d'aquell temps on vaig comencar i acabar per continuar 25 anys més tard, el proper cre que també ho serà , un de romantic !!
Qu tal nena? com van la pols i aquestes coses que cada dia se m'amuntegen més? uf em sento malament però ostres el temps eh? Si es desdobles, potser es una escusa !!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436329 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com