"La música esvara pels carrers"

brutal, uns versos magnífics!!
Sílvia

Aquestes festes tradicionals de València que omplen els carrers de música i foc. Que omplen les cares de somriures i els ulls d'il·lusions. És bonic sentir-se la Terra pròpia d'un mateix. És preciós estimar-se la terra.

Mai he estat a les falles de València, però me n'han parlat molt bé i no descarto anar-hi algun cop!
Gemm@

que te dues parts.La part del contingut m'ha arribat, m'ha agradat, però trobo (pel meu gust) que al repetir a cada estrofa la paraula 'cada...' li fa caure una mica en el tòpic. Si l'estrofa haguès estat més llarga potser ho hauria resolt.

Bé, només és una opinió de lector.

[Promeses que es fan, s'ha de complir]

La situació a la que ensenyes d'una manera ràpida, elegant, ..., em colpejen les imatges que descrius, mmm, realment poema acurat, senzill, i que en un tres i no res, amb tota mestria, desencadena un final magistral: "Deixeu-me, però, qualque vora. I una platja."

Impressionant!

Poema breu, intens, viu, combina l'element cultural -les falles- amb la vivència personal.
Els poemes són fàcils de llegir, difícils de comentar, plens de sentiments.
Encara no m'he posat les piles, però he volgut començar a comentar-te o si no, encara acabaré la setmana i seguiré igual.
una abraçada
Glòria

Hola rnbonet!

Que no m'havia oblidat de tú, noooo!

Ara bé la meva crítica (com sempre, global!).

Llegint la teva "relatología", crec totalment imprescindible destacar dos aspectes (molt importants per a mí).

1. La versatilitat. Compenses uns relats, generalment curts, senzills, planers i directes, amb d'altres amb una técnica realment magistral... El que més m'agrada? Que tots, donen la sensació de ser escrits sense pretensions: dotes als teus relats, de la senzillesa que moltes vegades manca als bons escriptors, una senzillesa, que elimina qualsevol nota de pedanteria.
2. La diversitat.

Ja ho sé. Una comporta l'altra. Però penso que, bàsicament, has de seguir per aquest camí. Són relats frescos, que espurnegen naturalitat, i això és molt bó, perquè a molts de nosaltres (jo la primera), a l'intentar plasmar en lletra, el que volem dir, o explicar, moltes vegades cohibim la naturalitat, per passar a relats, a vegades poc elàstics, massa estructurats i dotats d'unes paraules, a vegades massa retumbants.

Segueix escribint, relataire, que ho fas molt bé!!! Una abraçada,


NinniN

PD: què tal la "ressaca" de les falles??

El foc crema i purifica, tanmateix, crea vida. Imita a la vida, a les paraules, als sentiments... i al que és poesia. Felicitats per aquest poema.

"Per a Espriu la primera part d'Imitació del foc simbolitza la presència dels altres --la multitud, entre els quals el propi jo--, que formen una roda il.luminada --les vides-- que gira i gira --en el fons una versió més de dansa de la mort-- amb aparença de felicitat que els miralls multipliquen i que no passa de ser una grotesca representació d'una humanitat que s'aferra a l'alegria per tal d'oblidar que, d'un moment a l'altre, la fira pararà l'engranatge i s'apagaran les petites vides, els llumets tristos"

Una abraçada i gràcies per comentar un relat meu.

Genial, sonor, crea imatges, i et fa viure el soroll i el moviment al carrer. Com sempre repeteixo que no sé comentar poesia... però si sé el que m'agrada, i aquest m'ha agradat.

Se que aquesta setmana és el teu Comment i intentaré comentar el màxim possible, però em disculparàs si no arribo a molt que vaig de bòlit. Si em permets continuaré si cal la setmana vinent.

No he estat mai a les falle sde valencia (perque parles d'aixo, oi?) pero potser hi vaig algun dia, mentres legire el teu poema, i provare d'imaginar-ho.

a mi m'ha recordat a un "... i si un trist atzar, m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles, a qui tant he estimat..."

Segurament vaig errada i no té res a veure, però m'hjas portat fins a una cançó d'en Llach.

M'ha agradat moltíssim la darrera estrofa, es un molt bon tancament de poema.

Felicitats!

Thalassa

COMENT

Primer de tot, company, excusar-me. Perquè tal com em demanes, ara em dedicaré a llegir-me els teus darrers poemes, i provaré de comentar-te'ls. Però vull repetir, i repeteixo, que jo no sé comentar poesia.

Malgrat això, ho intentaré.

D'aquest poema teu que ara ens ocupa el primer que m'ha atrapat és el títol. És clar que això no diu gaire cosa, perquè tu mateix indiques que és un vers manllevat d'un company teu. Però... volia comentar-t'ho.

Ens fas una mena de presentació escenogràfica que ens situa en un ambient concret: les falles. I a partir d'aquí ens duus cap al teu món interior, aquell que també és foc. Que també és flama.

I en les dues darreres estrofes aconsegueixes una sonoritat exquisida que ens porta a una platja, darrer reducte, últim amagatall per esdevenir l'au Fènix que reneix de les flames.

Ho sento. No en sé més.

Salut!

LLIBRE

Si pots ressorgir d'entre les cendres d'una falla, com bon valencià, perquè la'mor, avoltes, és amarg o dolç (vés a saber, ja que hi ha moments per a tot) i et plau, una vora o una vall o una platja; te'ls deixo, ranbonet, perquè d'ací estant facis un poema com aquest.

Senzill, melangiós, però que deixa pas a aquest desig de "voler viure".

Fins una altra