La musa de la versió 1.0 i cinquanta picades d'ullet (o com diria el seu amic de l'ànima: molt bé, molt bé)

Un relat de: EmmaThessaM

2001, 23 de Juliol, divendres tarda

I tot i ser divendres, i per absurd que et resulti, aquí em tens: Fent dissabte. No, sí ja m'ho deia la meva àvia mentre preparava la seva famosa Recepta secreta d'estofat de bolet: «Fes que en Joan s'espavili, que si no l'espaviles a temps acabarà com El pobre Tó! _ tot i que mai no em va arribar a explicar què li havia passat a en Tó del què sempre parlava_. Que no ho saps que El poder rau en tu

Jo no sé si el poder rau o no en mi, però tinc molt clar que No sempre és fàcil ser dona: mares, esposes, xicotes, germanes, treballadores, empresàries,... I, per si encara no n'hi hagués prou, conselleres matrimonials d'amics i coneguts. La societat es deu pensar que cadascuna de nosaltres té una vareta a la butxaca que ens permet multiplicar-nos, fer cinquanta coses alhora i no caure en una Qua-trilogia més un de l'estrès. Almenys això és el què pensa en Joan: que sóc La bruixa bona que li ha de solucionar tots els merders.

La veritat puja en ascensor, que diuen a comarques. En aquest cas, però, l'únic que puja en ascensor és L'home que venia llibres al tren i que ara es resigna a ser El pintor de mediocre del carrer Petritxol; La vida és bonica però, a vegades, complicada. En Joan entra al pis pres del Pànic absolut, i sense ni treure's la jaqueta, em resumeix amb una paraula en plural les seves vivències sentimentals amb la Clàudia durant l'última setmana: Atzucacs. «Quan em mori, vull ser un xiclet» afirma tot estirant-se el sofà tan llarg com és per tal que jo pugui continuar fregant amb comoditat; molt considerat per part seva.

_ Si ho veiessis... Si sabessis com em tracta la Clàudia des que li vaig dir... Ara mateix agafaries aquesta fregona que tens a les mans i li plantaries cara!.

_ Jo?_ exclamo tot abaixant la Música_. Es pot saber per quins set sous li hauria de plantar cara jo? Que jo sàpiga és la teva xicota, no la meva.

_ Perquè jo només li vaig dir el què tu em vas dir que li digués: "Follem?"

_ Que jo...? Que jo et vaig dir què?!_ exclamo mentre una mosca em comença a pujar fins al nas tot Desafiant el vent que entra per la finestra.

_ Em vas dir que havia d'acabar això de dir a tot que sí, de dir sempre "El que tu vulguis, nena". Que m'havia de quadrar i explicar-li els meus nocturns Successos intranquils: instints sexuals que no podia reprimir per més temps sense...

En aquells sona el timbre de la porta i en Joan perd l'oportunitat de tenir el Plaer de ser assassinat per les mans de la seva amiga de tota la vida: un altre dia serà.

_ Bon dia_ em saluda un home amb un llibre de cinc mil pàgines a la mà dreta i un grapat fulls de comanda a l'esquerra_, coneix El cas d'en Ramon C.? L'addicta a la Literadura més gran del nostre segle ha escrit el seu últim llibre i...

_ No volem publicitat, gràcies_contesto en un acte reflex tot tancant-li la porta al nas.

En adonar-me del què acabo de dir, em quedo paralitzada mirant la porta tancada. «No volem...» Volem... Per què continuo parlant amb plural? Per què no em puc fer a la idea que ara visc sola, que ara estic sola? Per què no recordo mai que l'únic qui em ve a visitar és en Joan i només ho fa per estalviar-se la factura del psicòleg? Per què tinc ganes de plorar tot d'una si em trobo la mar de bé? Per què de sobte sembla que s'hagi fet fosc?

Les passes del venedor ressonen al replà de l'escala. Sona el timbre de l'apartament del davant. La dona de la neteja obre la porta. «Ho sento, senyor, l'amo de la casa no hi és ara: ha marxat». Ha marxat... Les paraules de la dona em ressonen a la ment i em sonen a sentència; a sentència de mort. Has marxat, a Estats Units, a treballar en pràctiques durant l'estiu en una asseguradora amb seu al World Trade Center de Nova York. Tornaràs a finals de setembre, amb temps per preparar la reincorporació a la universitat. No fa ni mes que ets fora, no falten ni dos mesos perquè tornis, però... Però... Però, alguna cosa, em diu, que no tornaràs.

A la ment em ve la imatge del dia que vas trucar a la meva porta per demanar-me Un pessic de sal; de la nit que et van haver d'ingressar a l'hospital perquè vas ensopegar amb L'últim esglaó en voler-me robar un petó i vas rodolar escales avall; de les llargues caminades nocturnes per les vies i els carrers de la ciutat, sota la claror de la lluna i Les pruneres pèrsiques. Et veig jugant amb els meus cabells escampats sobre el coixí. Veig la teva mirada plena d'entusiasme mentre m'expliques per enèsima vegada la resolució de L'enigma d'Almirna com una part més del Joc de nit que reinventes cada dia especialment per mi, perquè jo sóc la teva musa... La Musa, recordes? La que t'ha permès viure un amor més gran que el Orfeu i Eurídice i per la que també estaries disposat a davallar als inferns... Però jo no necessito tant. Jo només necessito que estiguis aquí, al meu costat; que tornis.

_ Espero que no et sabrà greu, però Mentre miraves qui hi havia a la porta, m'he permès la llicència de remenar els teus llibres i he trobat La cartilla militar que l'altre dia no em vas voler ensenyar. És d'un tal Don Cayetano: no deu pas ser aquell ricatxó del carrer dels Bastaixos que..._ la veu d'en Joan s'atura en sec_. Estàs... Estàs plorant?

_ No... No em facis cas... No em passa res...

_ Tampoc sóc tan ximple, saps?_ em contesta tot posant-se'm al davant i passant-me la mà per la galta_. Tu estàs plorant! I estàs plorant per aquell beneit setciències que es pensa que no trobarà feina quan acabi la universitat si no ha passat una bona temporada a l'estranger! Passa'm el seu número de mòbil que ara mateix li canto les quaranta: si es penso que li permetré que faci patir a la meva millor amiga d'aquesta manera..._ Afirma amb resolució tot traient al mòbil de la butxaca dels pantalons_. Què, on és el número?_ insisteix en veure que no em moc de lloc.

_ No... No cal: ja t'he dit que no passa res... Tu ja tens prou problemes amb la Clàudia, no cal que...

_ Molt bé, molt bé,... Ja he entès la indirecta: et penses que sóc incapaç d'ajudar-te. Molt bé, molt bé,..._ murmureja tot marcant un número_. Ara mateix convoco la Marta i la Míriam i ens convertirem en href="http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=26143">Els tres porquets okupes del teu pis fins que deixis que solucionem el problema... Aquest ximple ens sentirà, ja ho crec que ens sentirà: no penso permetre que l'espera et consumeixi i tu no facis res per evitar-ho!

Abans de què pugui fer res per evitar-ho, en Joan ja ha convocat el triumvirat d'emergència.

_ Per què ho fas això? He dit que...

_ Vols que t'expliqui Un secret?_ em talla_. Te'n recordes d'aquella vegada que vaig entrar al bar de la facultat amb les mans al cap i clamant el cel per la desgràcia de Ser prim? Te'n recordes d'aquella altra en què vaig estar a punt de mobilitzar a tota la universitat per demanar-los a tots "Heu vist el meu rellotge?"? Has oblidat l'incident amb aquella noia engelosida que no parava de trucar al seu xicot i que ens va estar donant la llauna durant tot el viatge en autobús?

_ Compartir el seient de l'autocar, no és fàcil...

_ Aquesta no és la qüestió!_ em torna a tallar_. La qüestió és que tu sempre vas estar allà per evitar que fes el ridícul més gran de la meva vida: que em vas obligar a menjar-me una capsa de galetes i em vas convèncer que no tenia cap problema de pes, que em vas ajudar a recordar a Contra rellotge a on era la polsera que havia perdut, que em vas convèncer que llençar el mòbil d'aquella pobra noia per la finestra no era la millor solució.

_ Les galetes van al cel.

_ Aquest tampoc no és el tema!_ em talla per tercera vegada en menys de dos minuts_. El que et vull dir és que tu sempre hi ets quan et necessito i que jo no penso sé menys: no sóc ni tan talòs com creia la teva àvia ni tan ximple com et penses tu_ en sentir aquesta última afirmació, no puc evitar somriure_. Molt bé, molt bé,... Ara a sobre te'n rius de mi.

_ No, no ets tu: podríem dir... Que és "In memoriam de l'àvia". Abans que arribessis, estava recordant el què em deia de tu quan era petita.

_ Ja veig a venir que no m'agradarà la resposta però, com que "sóc ximple i talòs", la farem igualment: i què et deia de mi?

_ Que t'havia d'espavilar i fer-te baixar dEl cel del melòman. Sempre va pensar que voler ser artista era una malaltia: sobretot si el que volies ser artista eres tu.

_ I ara m'ho dius? Ara?!_ exclama tot tornant al menjador amb les mans al cap i deixant-me el terra acabat de fregar ple de petjades_. Tu saps la quantitat de Ferides autoinflingides que m'hauria estalviat si m'haguessis transmès abans el saber profètic de la teva àvia? Tu saps el nombre desorbitant de guitarres que no s'haurien fet l'harakiri en sentir els meus refilets? La quantitat de papers que no s'haurien vist abocats a les escombraries en ser contenidors d'històries que ni al tren no escoltaven? Les tones de pintures que haurien evitat de ser exposades a les calamitats de la intempèrie del carrer Petritxol?_ es deixa caure al sofà com un pes mort i, adoptant de sobte un posat erudit, em mira em esguard pensatiu_. Per cert, la teva bona parenta no devia pas dir-te per casualitat a què m'havia de dedicar per guanyar-me la vida, oi? Ho dic perquè acabo de recordar que demà haig de pagar el lloguer i que la Clàudia està massa enfadada com per deixar-me ni una "dura" i que els turistes molt mirar però poc comprar i que perdré el què resta de tarda en un triumvirat d'emergència que impedirà que vengui cap més quadre i que...

Agafo la meva cartera de sobre la taula del menjador i li llenço a la falda.

_ Abans de tot, vull que quedi clar que jo no t'he demanat res_ comenta tot obrint-la i embutxacant-se un grapat de bitllets_, però si tu tens els dons profètics de la teva àvia i saps predir què passarà abans de què passi doncs... Molt bé, molt bé: ens estalviem peticions incòmodes_ acaba tot tornant-me la cartera; visiblement més prima_. Quieta! No et moguis!_ exclama de sobte_. Aquesta llum, aquesta composició de formes, aquests colors,... M'acaba de venir la inspiració per un quadre genial, un quadre que em farà d'or... Haig de pintar-lo immediatament!

En Joan s'aixeca d'un salt i surt disparat com una bala de l'apartament tot tancant al seu darrere. Dos segons més tard, sona el timbre.

_ Ah... Me n'obli... Dava..._ comenta entre esbufecs quan li obro la porta_: Digues a... A aquelles dues... Que no facin res sense mi: farem tornar aquell beneit_ sentencia clavant-me una mirada que parla per si sola i llençant-se escales avall una altra vegada.

Tanco la porta al seu darrere. Ell és l'artista, jo la musa: l'àvia ho deia sempre; el "beneit" que està perdut a Nova York, també. Miro la cartera que encara tinc a la mà. Obro el compartiment de les monedes. Allà, amagat de mirades inoportunes a la recerca d'inspiracions, hi ha un bitllet d'avió. Destinació: Nova York. Data: onze de setembre del dos mil u. Quan el ningú té un preu, tu vals molt més del què et penses. Els artistes busquen les muses; de vegades, les muses sortim a buscar l'artista.

Comentaris

  • la musa[Ofensiu]
    qwark | 25-11-2005

    No recordava qui havia estat la musa dels Reptes. Perquè aquest relat em sembla un repte de grans dimensions. Les 50 paraules obligatòries entren un pèl forçades, potser, donant-li d'altra banda un exòtic toc surrealista i eclèctic (que trobo que és una cosa molt agradable que li pot passar a un relat). Costa una mica agafar el fil del relat, al principi. Aprofito per donar-te les gràcies per haver-me obligat a escriure algun que altre repte.

    A veure, més crítiques... això de l'11-S trobo que insisteixes molt però no li acabo de veure el sentit, la connexió literària amb el relat.

    Bé, et deixo que tinc una cita amb la meva musa (espero que aquest cop sí apareixi!)

  • Oh! sorpresa[Ofensiu]
    intratable | 06-11-2005 | Valoració: 9

    De vegades em plantejo començar a escriure una història a partir de diferents paraules a l'atzar. Així és com em vaig animar a escriure a fa poc més de 10 anys, després d'una proposta similar del professor de llengua castellana de primer de Bup. Més tard vaig saber que és un recurs que s'utilitza per a fer "pràctiques" d'escriptura i sembla m'havia semblat que en el fons no portava a enlloc. MENTIDA! Tu has demostrat que es pot fer. Gràcies.

  • Crec que et dec alguns comentaris... i avui he trobat un momentet[Ofensiu]
    Llibre | 22-05-2005

    La veritat és que poca cosa puc dir, d'aquest relat.
    L'estructura funciona a la perfecció dins el plantejament clàssic de presentació, nus i desenllaç.
    I l'entrada dels títols que componen els 50 relats queda ben contextualitzada dins la narració. Com a molt, com a molt... potser n'hi hauria un parell de forçades. Però penso que forma part del joc d'aquest relat i ni tan sols paga la pena detallar-les.
    Per altra banda, la història està ben treballada. I he dit la història en singular, però en realitat el que trobem és una alternança de dues històries.
    Primera: la del Joan i la Clàudia, que es mou en un primer pla més actiu i fa avançar la narració.
    Segona: la de la veritable protagonista i el seu company absent. Una història que apareix de manera clara mercès a les paraules que adreça la dona de la neteja al venedor de llibres, però de la qual ja teníem petits indicis, tot just pinzellades, en els primers paràgrafs de la introducció. En aquest fragment introductori, però, el que intuïm o el que l'autora ens mostra és l'estat d'ànim de la protagonista (que després, en esclatar el seu conflicte intern, acabarem de lligar i relacionar).
    Aquest joc (mostrar unes sensacions encara ambigües que més endavant prendran protagonisme) és un recurs que està força ben aprofitat, en aquest relat.
    Pel que fa al final, des d'un punt de vista personal i per tant plenament subjectiu, es mou entre l'originalitat i l'estranyesa. A veure si m'explico. Trobo que no és el típic i tòpic final sorpresa, ni crec que s'hagi pretès això en cap moment.
    Perquè un final de relat esdevingui sorpresa, crec que cal marcar prèviament unes pautes, uns indicis que condueixen al lector cap a la intuïció d'un acabament determinat, i l'autora, en el darrer moment, gira la truita i fa anar la història cap a una altra banda.
    Penso que no és aquest el cas que ens ocupa i, repeteixo, considero que en cap moment s'ha pretès jugar així. Entre altres coses, perquè tal com avança la narració, el final en tot moment està obert. Fins i tot la fugida precipitada d'en Joan, quan de sobte visualitza una imatge i corre a cercar els estris necessaris per immortalitzar-la... fins i tot en aquest instant, l'autora ens està obrint més i més les possibilitats del relat. No tanca portes. Al contrari. Encara n'obre més.
    Per això he dit que em sembla original, però alhora estrany. Perquè la presentació del passatge d'avió cap a Nova York, en una data tan tràgicament coneguda, és un fet que el lector no s'espera, però que per altra banda tampoc no el sorprèn.
    Buf! Em sembla que m'estic embolicant i que, a més, no m'explico gens bé.
    Potser millor que ho deixi.
    Sigui com sigui, sí que voldria assenyalar dos punts més.
    Primer: que trobo el relat molt treballat i aconseguit.
    Segon: que m'he enamorat de la darrera frase. La veig genial per tancar el relat: "Els artistes busquen les muses; de vegades, les muses sortim a buscar l'artista."
    Ens veiem=Ens llegim!

    LLIBRE

    PS.- Felicitats per la teva "dissertació" al fòrum. Paraules encertadíssimes.

  • Original[Ofensiu]
    XvI | 18-04-2005

    Costa de lligar un munt de titols independents i convertir-los en part d'una història. Sí que hi ha moments que queda un xic forçat, però té gràcia.

    faig tard pe votar-lo, salutacions

  • Genial[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 12-04-2005 | Valoració: 8

    Fòrmula sorprenent i ben trobada i molt ben executada i molt divertida. M'ha encantat

  • Una idea esplèndida...[Ofensiu]
    pivotatomic | 11-04-2005 | Valoració: 8

    ... i una execució a l'alçada de la mateixa. Potser hi ha algun moment en que et veus obligada a recargolar una mica la situació, però... va obligada pels títols dels relats.

    Tens el meu vot i la meva admiració!

    Et seguiré llegint

  • He passat una bona estona![Ofensiu]
    Lavínia | 11-04-2005 | Valoració: 10

    Ben escrit i gràcies per la publicitat.
    Tens el meu vot!! i la valoració.

  • he passat una bona estona[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 11-04-2005

    llegint el teu relat, nina quina imaginació per fer lligar tots els tìtols amb la història que contes, m'ha fet començar bé el dematí d'un dilluns que ja és dir ....

    Una abraçada i 1 vot

    Conxa

Valoració mitja: 8.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EmmaThessaM

EmmaThessaM

23 Relats

177 Comentaris

49068 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Si vols descobrir una de les joies més preuades d'RC...
Fes clic aquí: MÉS de 1000 comentaris no poden estar equivocats ;-)



Hi havia una vegada, en un món molt molt proper, una nena sense res especial que no sabia què ser de gran. O si ho sabia...

Però no s'hi atrevia, perquè ningú no volia ser el mateix que ella quan fos gran.

Tenia un somni: escriure una història. No pretenia que fos la millor narració de la humanitat, ni la més llarga, ni tan sols la més curta. No volia fama ni diners. Només volia un lector...

Un lector que volgués llegir-la.

Però la nena va oblidar el somni i es va fer gran. I la noia va anar a la universitat. La noia va entrar en una empresa. La noia va trobar una parella amb qui compartir els problemes. La noia va ascendir a la feina. La noia es va hipotecar. La noia va tenir fills. La noia va patir per les males companyies. La noia va conèixer els fills dels seus fills. La noia va acabar de pagar la hipoteca. La noia es va morir.

I mai va escriure el llibre...

Mai va trobar el lector.

Què hauria passat si s'hi hagués atrevit?

Això, lector... Només ho saps tu.



EmmaThessaM (emmathessam@yahoo.es)



M'he cansat de les màscares. Aquesta sóc jo: la jo real.


www.vullescriure.cat
lallibretavermella.blogspot.com