La moto

Venia d'un concert i anava a veure uns amics amb qui havia quedat per fer unes copes. A les dues de la matinada, en moto, per aquella carretera sinuosa, emparat per una foscor tancada, l'accelerador semblava provocar-me. I com que em "pico" amb facilitat, vaig decidir que abandonaria aquella comarcal per anar cap a l'autovia.

"No vols caldo...?", li "replicava" al cor de la bèstia, manxant a fons i aprofitant que no em venien de cara per posar les llargues. I allà estava: un sot d'un pam de fondària que semblava indicar que allà s'acabava la meva esbojarrada cursa. Vaig clavar els frens i la roda del darrera va grinyolar, seguida per la del davant quan ja estava a tocar del sot. Anava massa ràpid i ho sabia. Vaig arribar al sot i em va arribar amb una nitidesa esfereïdora com la forquilla de la suspensió del davant feia "tope" amb un so metàl.lic sec que no havia sentit mai. De sobte, i durant uns segons eterns, la sensació d'ingravidesa, senyal que les rodes no tenien cap contacte amb l'asfalt. Quan les rodes van tocar el terra van rebotar dues o tres vegades.

Vaig frenar amb força, creuant la moto. Un cop aturat, em vaig sentir esgotat, respirant entretalladament, enmig d'una comarcal, amb el ralentí del motor acompanyant-me. Vaig poder veure amb tota claredat la trajectòria que podia estar prenent el meu cos volant pels aires si les coses haguessin anat d'una altra manera. Sentia la remor llunyana dels cotxes a l'autovia on volia entrar, però allà em vaig quedar. Tenia la visera del casc entelada i vaig esperar que s'evaporés. Em tremolaven les cames. I no recordo haver-me sentit mai tan viu.