La mort

I si ara et cau el sostre al cap, aixafant-te amb tots els pisos que té al damunt, i amb la força de portar massa anys en una posicio no deguda... amb força, molta força.
I el coll se't torça, pampalluguegen les llums, caus contra el grao de l'escala i pam! Tot s'acaba aqui.
Després el silenci i res. Com abans de néixer que ja no hi eres, de cop i volta no queda res de tu. I ja no importa que hagis fet, simplement no hi ets. Potser un record, és cert, però els records s'esborren amb el temps i tampoc ocupen lloc.
El teu cos esclafat contra el terra i el sostre (amb els sis pisos que portava a dalt), ha fet que petessin les venes de la pressio. No queda espai pels munts d'apunts i hores emmagatzemades al cervell: s'ha esclafat.
Com amb la crueltat d'un nen que li arranca el cap a una formiga per veure com tintineja i finalment cau. Que la destripa sensera per veure la mort, per evidenciar-se' empíricament de que no tornarà a moure's, de que de sobte no hi és.
Res, el silenci immens d'abans de neixer. Com deu ser això de deixar d'existir? Perque ara ens sembla impossible, però no ha sigut mai tant evident...