La mort i res més.

Un relat de: Joan Colom
Que em perdoni Bertrand Tavernier per la paràfrasi de "La vida i res més", títol d'un film seu de 1989, però crec que li escau al present text. De primer, l'havia concebut com un comentari al relat "Apologia de la mort", d'askatu82 i datat el 06-02-2004, però en veure que anava agafant massa extensió vaig optar per dotar-lo de vida pròpia. Val a dir que, si no hagués estat pel fet que fa uns dies el vaig veure entre els relats recomanats per l'editora i el títol em va cridar l'atenció, probablement mai no l'hagués trobat ni llegit. A més, tot i haver merescut comentaris contemporanis i d'altres que ha anat inspirant, fins el més recent de 08-07-2014, gairebé segur que l'autor, que si llavors tenia vint-i-dos anys ara en tindrà trenta-cinc (així i tot, jo li doblo l'edat) ja no mantindrà moltes de les opinions que va deixar enregistrades en negre sobre blanc. El meu relat no pretén ser d'adhesió ni de refutació, sinó un seguit de reflexions sobre el tema, fetes sense cap intenció de pontificar.

Qui hagi llegit la meva primera intervenció a "Relats en català", el de tall biogràfic titulat "Ineeexoraaablemeeent", de no fa ni dues setmanes, entendrà per què ara no introduiré ni un pessic d'ironia. Dic això perqè ningú no pensi que a la pregunta que em faig (i us faig) tot seguit hi ha certa dosi de conya soterrada: gens ni mica. La pregunta que em vinc fent des que era ben jove, potser més que askatu82 quan va redactar la seva apologia, és: ja que no vam poder escollir els pares, el lloc ni la data de naixement, ¿no fóra una bona manera d'escapar a la fatalitat d'una mort inesperada o, pitjor encara, llargament anunciada, decidir quan, on i com volem morir-nos? Abans d'emmalaltir, la meva dona deia sovint que tot tenia remei, menys la mort. Jo li contestava que la mort era justament el remei a tots els mals, si més no des del punt de vista de qui es mor. Efectivament, ella ja s'ha alliberat d'unes penalitats que en prefiguraven d'altres encara més sinistres, mentre jo segueixo aquí i encara cada nit, quan me'n vaig a dormir, penso: tant de bo demà ja no em despertés. ¿Qui no ha pensat alguna vegada en un "Club de suïcides" o, més exactament, "Mutualitat d'ajudants al suïcidi" en què, quan un membre volgués morir-se, tingués el dret de demanar a algun altre que li estalviés la feina desagradable; i l'escollit, al seu torn, pogués exercir el mateix dret el dia que ho cregués oportú? Perquè efectivament, com diu l'askatu82, ja no t'has de preocupar mai més de res, però no és gens fàcil donar el pas un mateix cap aquesta gran dormida, perquè estem bàsicament programats per no fer-ho.

-Ostres! Que potser aquest paio es disposa a fer apologia del suïcidi?- haureu pensat. Doncs no; només pretenc suggerir que el suïcidi no és el suprem acte d'irracionalitat, com ens han volgut fer creure, sinó que si no fóra pel món emocional, el suïcidi en determinades circumstàncies seria l'opció més lògica, conseqüent i racional. Perquè el "sentit comú" que ens fa acceptar una vida amb un balanç d'experiències negatives (dolor, insatisfacció, tristesa) de bon tros superior al de positives (plaer, satisfacció, joia) no és una actitud racional sinó emocional: darrera de qui proclama allò de qui dia passa any empeny hi ha el conformisme dictat per la por a la mort, màxima expressió de l'instint de conservació. I és gairebé una tautologia afirmar que aquest instint ha anat creixent al llarg dels temps per selecció natural, fins i tot amb més empenta que els de nodrir-se i reproduir-se: només els supervivents poden menjar i copular. Ara bé: si l'instint de conservació és fonamental per a la supervivència de l'espècie, pot ser una jugada cruel per a individus en concret. I, per si amb les tendències innates no n'hi hagués prou, ben aviat les adquirides comencen a reforçar-les: a gairebé totes les cultures el suïcidi és tabú. Curiosament, les religions, que han sorgit sobretot de la perplexitat davant la mort, condemnen qui gosa prendre aquesta drecera.

Són avui tan freqüents els estudis que ens aporten informació sobre el comportament dels mamífers superiors (en particular dels primats) i ens deixen veure aspectes que fins ara crèiem exclusius dels humans, que no m'atreveixo a fer afirmacions massa categòriques, però no sembla aventurat suposar que la certesa que un dia o altre ens hem de morir és un d'aquests trets diferencials. Propi dels humans, no pressuposa que sigui fàcil de pair: de moment hem parlat de la por a un esdeveniment normalment associat a patiments i que materialment es manifesta com a dissolució i desaparició. Si hi ha alguna cosa després, ja som en un territori inexplorat del qual ningú no ha tornat per explicar-nos-ho. Però aquí tenim les religions que, alhora que ens ajuden a suportar resignadament les misèries de la vida, ens desvetllen aquest misteri: hi ha una vida més enllà, per afirmar-nos amb supèrbia com l'excepció a la regla en un món on tot allò que comença té una conclusió; per aplicar justícia quan vivint l'hem trobada a faltar; per retrobar tots aquells la mort dels quals ha deixat un buit dolorós; fins i tot n'hi ha que, ultra parlar-nos d'un després de la mort, ens proposen un abans de néixer, en un cicle inacabable d'existències.

Dit això, convé fer un parell de puntualitzacions. En primer lloc caldria precisar que la pressumpció de l'evidència que a tots ens espera la mort és exclusiva dels humans no es contradiu amb el fet que l'instint de conservació sigui un tret comú a totes les espècies animals amb un sistema nerviós mínimament desenvolupat i que abans hagués dit que la por a la mort n'és la màxima expressió. És clar que m'havia deixat arrossegar per la tendència a interpretar el comportament animal en clau humana; preneu-vos-ho metafòricament o, si voleu, rectificaré afegint que les reaccions de defensa davant d'estímuls sensorials que ultrapassen el llindar del dolor o, generalitzant, en situacions de perill (camuflatge, fugida o atac) són automatismes innats, com a molt reforçats per l'aprenentatge. En segon lloc que, deixant de banda que a mi personalment m'avorreixen les històries d'autosuperació i que crec que donen més joc literari les de fracassats, accepto allò que mentre hi ha vida hi ha esperança. És a dir, que un balanç vital d'experiències negatives netament superior al de positives pot invertir-se quan menys ens ho esperem, i que la cultura ens ofereix formes de sublimar les primeres convertint-les en reptes prou motivadors o en propostes engrescadores, i no em refereixo només a la religió, sinó a les relacions interpersonals i l'afició passiva o activa a l'esport, l'art o al coneixement filosòfic o científic. I, des d'una perspectiva més materialista, ja que he mencionat la Ciència, que la vida és un fenomen tan altament improbable i excepcional en un univers regit pel creixement de l'entropia, que val la pena esgotar-la. Però opino que tampoc és bo deixar-se endur per un excés d'optimisme, perquè igual que adés em referia a la tendència a projectar sobre espècies inferiors el nostre món simbòlic, inconscientment també estenem als morts moltes de les nostres vivències i valoracions (l'expressió "els morts" ja és prou significativa). ¿Quantes vegades els barcelonins que hem acompanyat algun ésser estimat al Cementiri de Montjuïc haurem dit o pensat allò de "mira quines vistes tan boniques que tindrà sobre el port i la mar, amb aquests xiprers en primer terme"? Fins i tot la majoria coincidiríem a condemnar per ximple algú que s'hagués llevat la vida i poc després se sabés que li havia tocat la Grossa de Nadal. ¿Però que no veieu, borinots, que un cop mort ja no estarà en disposició de celebrar res ni de penedir-se de res, simplement perquè ja no hi serà? Només els qui restem en aquesta vall de llàgrimes podrem imaginar les satisfaccions que s'ha perdut; ell rai!

Però potser convindria, després d'haver passat de puntetes sobre el suïcidi i l'assistència al suïcidi, baixar un graó més i situar-nos en un terreny on sens dubte el consens serà més ampli: l'eutanàsia. De la mateixa manera que avui ens sembla inversemblant que fa setanta-tres anys la dona encara no tingués dret al vot en un país com França o que fa cent cinquanta-dos existís l'esclavatge als Estats Units d'Amèrica, vull creure que dintre de trenta semblarà una salvatjada que a la nostra època morir dignament, quan hom ho demanava o ho havia deixat per escrit, no fos un dret universal. De moment pocs són els estats que l'han reconegut, en un marc de força restriccions, i encara ens podem congratular que en el nostre hi hagi un Registre de Voluntats Anticipades (més conegut com a Testament Vital) que dóna més seguretat als metges que s'han d'enfrontar al tractament d'un malalt terminal. Com que de moment és l'únic recurs legal, us animo a aprofitar-lo.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 16-08-2017

    Més val que no parlem dels polítics corruptes d'aquest país, perquè ja no és qüestió de manca d'honorabilitat sinó de vergonya. Davant de les evidències que els incriminen, no sols no tenen la dignitat de reconèixer les seves malifetes sinó que no dimiteixen i, si no "els dimitissin" des de dalt, serien capaços d'eternitzar-se en el seu càrrec com si els haguessin enganxat el cul a la poltrona amb araldit.

    Havíem quedat en què la cultura acostuma a reforçar les tendències innates, dotant-les d'una dimensió transcendent com a coartada espiritual. Quant a la dificultat per superar les pulsions instintives quan el dictat de la raó ens assenyala com a més pertinent adoptar una solució no convencional, ja no és només l'instint de conservació que ens obliga a seguir vius quan la vida ja no es mereixedora d'aquest nom, sinó que mantenim una taxa de reproducció que ja no és sostenible havent-se reduït la mortalitat infantil i prolongat la vellesa, perquè ens mena a la superpoblació; disfressem el comportament territorial amb ideals patriòtics que justifiquen guerres (això sí: sempre defensives); mitifiquem el model de convivència en parella, elevant a la categoria de valors indiscutibles la fidelitat, l'amor possessiu i fins i tot la gelosia, i podria citar més casos. Les revolucions, els moviments contraculturals i els voluntarismes podran esdevenir, com a molt, experiències pilot, imperfectes o efímeres i circumscrites a minories més o menys selectes, perquè els resultats de l'evolució triguen a manifestar-se centenars de milers d'anys. Potser d'aquí a cinc-cents mil·lennis, si l'espècie sapiens subsisteix, que ja és molt suposar, haurem arribat a girar el mitjó del paradigma de Fukuyama (el final de la història sí, però perquè la solidaritat haurà substituït la competència), en què els mons emocional i racional estaran en perfecta sintonia. Mentrestant només ens queda el recurs d'anar trampejant amb això que en diuen intel·ligència emocional, tret que l'enginyeria genètica arribi a intervenir la selecció natural, erradicant els instints o modificant-los (només de pensar en aquesta possibilitat, que sens dubte seria instrumentalitzada pels poderosos, sento calfreds).

  • No som lliures[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-08-2017

    Crec que estem atrapats en aquest món que hem creat i organitzat. Tot està lligat de tal manera que no hi ha llibertat ni per morir-se. No ens deixen les lleis, ni les religions, i moltes vegades ni la pròpia família. De vegades penso en la societat romana, on el suïcidi era un final ben vist per quan una persona ja era molt gran, o estava malalta, o havia perdut l’honor (corruptes d’avui en dia, hauríeu de prendre nota).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: