La mort d'ella

La claveguera, impregnada de nauseabúndia, projectava les seves olors infectes, els seus flaires descomposts, cap a la superfície. La gent al carrer es tapava les narius, prò d'alguna manera havien de respirar. I l'olor desagradable, la sentor ofensiva, els penetrava de totes totes. Eren persones desgraciades, en un món desgraciat. Algú volia llevar-se la vida.

Quin tema, pensà ella. Un tema que no s'ha de tocar, que no escau en les converses familiars, del que nos pot parlar amb els amics, del qual es comenten ben poques coses a les tertúlies. És un tema íntim, el de la persona enfrontada a la seva llibertat final, la llibertat definitiva, que pot ser un esclavatge per alguns. Hi ha lloc en que no és permès de llevar-se la vida.

En aquests llocs la vida és horrible, precisament perquè no hi ha aquesta llibertat suprema, aquest quodlibet inalienable. Llocs on l'existència no pot ser pacífica, on cal la lluita i la rebel·lió, llocs on no val llepar-hi culs. Ella ho sabia, i en la seva individualitat, en un acte d'expressió de si mateixa. Ho va decidir, i ho va consumar. La llibertat trucava a la seva porta.

Els altres ens trobem ençà encara, no hem traspassat la frontera, no hem estat capaços, no hem sabut ni pogut. Ens trobem en l'orfandat, de lleis i normes, de déus i capatassos, d'encarregats i dirigents. En l'orfandat de maneres de viure, en la més absoluta i punyent solitud. Però tot i això no hem traspassat el llindar, el que ens separa de la veritable llibertat.

Entonem, com ella fa, un cant a la llibertat. Amb paraules grandiloqüents, escrites per persones avesades a commoure, per persones insensibles, que no poden o no saben, o no volen fer-se càrrec de la dimensió de les seves afirmacions, de persones que d'una manera o una altra comprenen el sentit de la seva llibertat, però que no el volen dur a l'extrem.

Aquest sentit escàpol, esmunyedís, ens oprimeix, a ella l'oprimeix. Sent que ha de fer alguna cosa per resoldre la seva tríada, per arribar al final, per fer la cadència, el quel cos li demana. Sent que ha de posar fi al patiment, que he d'entrar en un paradís promès, que ha de tenir la força de la debilitat. La força de la covardia, de deixar enrera uns acompanyants ingrats.

Aquesta persona, considera que ha arribat el moment, que pot decidir per si mateixa, que ha aconseguit un grau d'adultesa suficient, que ha arribat a la claredat. Alguns marxen del món sense haver-la aconseguit, en mig de preguntes. Ella no, ella marxa convençuda, i en el moment de l'acte, execrable per alguns, té totes les respostes, i tots els convenciments.

Nega amb insistència la universalitat dels valors, la institució de la justícia, la consideració moral del que està fent. Això no és el que importa, no són les coses cabdals en el moment definitiu, en el moment en que tot és covardia, una covardia valenta, de la que ja s'ha parlat molt. I l'infantilisme, sempre assetjant la persona, sempre pressent, amb la seva insistència.

Alguns se submergeixen en aquesta covardia, en la seva existència, i volen volar, i pretenen ser àngels, i poder fer coses extravagants, i posar-se en perill innecessàriament, i ser màrtirs. No coneixen la mort els màrtirs? No saben que posen fi a la seva vida. Hi ha diferència? Són els màrtirs de la voluntat els rebutjats, els que no poden ser admesos, els marginats.

Ella és una marginada, una persona que no ha trobat el seu lloc, o que ha trobat un lloc que no és d'aquest món, un lloc personal i íntim, que li pertany en exclusiva, i a on posa les normes. La resta del món excedeix la seva comprensió, les persones, els somriures, els gestos, els cantusseigs, tot excedeix la seva dimensió. Ella no està feta per somiar.

Per somiar les coses naturals, les coses normals, les que poden passar pel cap de qualsevol. Ella no és qualsevol, i la seva diatriba consisteix en plantejar-se el perquè d'una condemna en llibertat. Una condemna de possibilitat, de poder triar sense lligams, de poder desfer-se a voluntat de la seva existència, sense admetre cap poder que li ho impedeixi.

Cap cosa extraordinària que la pugui allunyar del seu destí. Un destí conegut, un martiri maleït, oblidat, rebutjat. Un martiri heretge, que no pot ser admès per algunes autoritats massa lligades a la vida i als seus plaers, els beneficis. Alguns no comprenen que d'altres no comparteixin la seva avidesa, i la seva manca de sentiments. En enfonsem lentament, ja tenim el llot pels genolls.

I encara som capaços de cridar. Sense poder-nos moure. Ella no podia moure's, la immobilitat la tenallava, li feia sentir el significat de la seva llibertat, que condueix a un acte d'afirmació, davant de tot i de tothom, i de ple despreniment, un adéu privat, en solitud, sense companyies, en consciència, perquè ja ni ha prou de patiment i de privacions.

Entonem però un cant a la vida. Ella no l'entonava sovint, però nosaltres sí, perquè la nostra llibertat no és tan gran, ni la nostra voluntat tan ferma. A nosaltres ens agrada la nostra misèria, ens agrada el que ens envolta, el que ens fa patir, ens agrada el dolor, el nostre i el dels altres, i gaudim de plaers malaltissos veient el sofriment dels febles i les seves penúries.

Ens fan sentir menys desgraciats. Assistim a l'espectacle de la misèria amb alegria, per tal de reconfortar-nos, i sentir-nos part d'una felicitat que els miserables no coneixen. Per això fem els possibles per tal de poder-nos-hi capbussar, i sentir d'alguna manera el seu patiment en primera persona, en un exercici acadèmic, en formes obscenes. Sí, obscenes.

Vosaltres els creients sou els obscens. Feu de la mort la vostra vida. I ella fa de la seva vida la seva mort, o algú altre, o molts d'altres. Una culpa compartida, que es dilueix, el grup actua, i segrega, i no vol saber de les persones importants, i entre uns i altres fan caure l'arbre més ben arrelat. L'esforç col·lectiu s'imposa, i imposa les seves normes, i tothom les ha de complir.

Ella no vol aquestes normes, ni les solucions parcials. Vol la definitiva, la que la salvi de tot el patiment. La que l'enviï a un lloc preferible potser. Desconegut segur, del que no se sap res. No us ompliu la boca de paraules buides, ni d'aire, ni de demostracions efímeres. Els actes de valentia no compten, són ànsies informes, esclats de persona, al·legats sense fonament.

Així doncs les coses es troben en un estat intermedi, en que ella observa la seva llibertat, l'acarona, l'escalfa, perquè és un be preuat. La vol conservar, i la vol demostrar. Vol que tothom sàpiga que és lliure, prou lliure, el màxim de lliure. Vol arribar a l'extrem, vol destruir tot el que li fa patir, vol destruir els rics i els poderosos, les gents ben vestides.

I els que s'omplen la boca de retòrica, i pretenen que la seva paraula mal educada i matussera hagi de prevaldre, només perquè criden, perquè es tensionen, perquè assetgen, perquè invaliden amb males maneres. I després somriuen. Perquè pensen que la seva voracitat els ha de donar fruits, i que alguna cosa n'han de treure de la seva brusquedat.

No treuen més que enemics acèrrims, paraules dites a esquenes seves, rumors i brames, que els destrueixen lentament sense que se'n adonin. Perquè no són conscients de la seva baixesa. Ella és conscient, ella ho veu, ella ho veu tot, amb claredat, ha trobat el camí. Ja no hi ha cruïlles, ni situacions límits. La seva personalitat és plena, i coneix la solució.

Només l'ha de posar en pràctica, amb alguns elements dels que disposa, qualsevols, no hi ha res de particular en el seu acte, un cop ha trobat la serenor indicada, l'estat anímic, o el patiment intens. Té la llibertat i la determinació, no hi ha res que li impedeixi de posar terme a les angúnies. Ho fa en un acte sense maldat. Ningú no pot sentir-se ofès del desig intens.

Car hi ha desig en el que fa, i hi ha un sentiment de pertinença a un món exterior, un sentiment de descans, una percepció extraordinària. Els altres no estem segurs, tenim dubtes, no volem temptar la sort, som porucs, ens tanquem en les nostres misèries, i en les nostres venjances, i en els deutes. Tenim molts comptes pendents, que hem de resoldre abans de marxar.

I la gent que no vol anar-se'n, que esperen fins al darrer moment per solucionar els afers, que tenen revelacions a fer en el llit de mort, que encara volen parlar amb aquest i aquell per tal de deixar les coses ben lligades, que deixen un testament feixuc farcit de clàusules i condicion, i transitorietats. Aquestes persones moren en l'esclavatge que s'han construït.

En actes diaris, a poc a poc, a consciència, un esclavatge per fugir de la temuda llibertat, deutes i relacions, rendes i obligacions, amb uns i altres, per tal de girar la cara a la llibertat, que cal demostrar. Però encara no estem preparats per demostrar-la. No tenim el secret de la voluntat unida a la llibertat, aquest beuratge no el sabem preparar, ens manca l'olla i els ingredients.

Només sabem colpejar, i posar-nos al límit, en perill agut, fer les coses que poden conduir a les coses que sabem que ens poden perjudicar i posar-nos en un estat de risc. Però la decisió pura i simple, sense marrades, dreturera, aquesta no la podem afrontar. No en sabem, no pas com ella, que està preparada, a punt de fer el salt, de fer el que sempre ha desitjat.

No podem dir que siguem uns valents, puix que la nostra valentia ens fa fugir d'un abisme que és massa insuportable, i que ens fa por. Por que voldríem ofegar en el beuratge resolutiu, el que no té marxa enrera, i fins i tot ajudem a la seva arribada, amb actes forassenyats, no volem mantenir-nos, però tampoc no tenim empenta per descartar-nos.

Així les coses ella s'asseu tranquil·lament al sofà. Amb el beuratge amarg preparat a la taula. L'olla bullint ha fet el seu treball. Ara només cal l'acte de la voluntat, una voluntat més suprema que la de crear, la voluntat de finalitzar, de destruir, de reconèixer el fracàs, la imb
ecil·litat de tothom, la ruquesa del món. Els altres es divideixen en dos grups.

A saber, els hipòcrites i els indiferents. Ningú no vol enfrontar-se al seu destí. Natural per altra banda en altres temps, en que morir aviat en brega en una batalla impossible fent acte d'heroisme era lloable. Un acte molt més estúpid, i molt més covard, perquè ha de ser l'atzar o un altre el que ens prengui la llibertat. I molts encara segueixen aquest camí.

Ella pren el beuratge, un altre condueix un automòbil, un tercer diu pestes de la màfia i els terroristes, aquell defensa idees delicades i es crea enemics amb les seves victòries. Però el toc de gràcia el donarà un altre. I ella té la llibertat en les seves mans. Ja ha exercit la seva llibertat, no li queda res més que esperar. El final sempre és difícil, per a tothom, el final que no arriba mai, la dilació del final del que hom ha d'aconseguit. No és criticable, perquè la seva llibertat arriba a aquest extrem, i ningú no se la pot treure.