La mort de la salamandra

El temps de la infantesa va rodar lent i harmoniós com aquella sínia rovellada i antiga que a l'estiu anava al ritme de les nostres passes, quan ens reuníem a jugar amb els meus cosins i les meves germanes les tardes d'insuportable calor estival. Però com la mateixa sínia, un dia tot va envellir, un dia tot va rovellar-se.

Aquell juliol, com tots els altres, la casa es va omplir de crits i de rialles. El primer dia del mes, la mare em va fer llevar més d'hora que mai. Em vaig vestir apressadament i vaig esmorzar pa amb mel i un bol de llet. Vaig sortir a la carretera a esperar els oncles i els cosins que arribarien per passar l'estiu amb nosaltres. Ells van arribar en el seu cotxe, net i lluent com sempre, i que jo vaig esperar amb impaciència mirant de distingir-lo atentament entre tots els altres cotxes que passaven.

La mare es va quedar arreglant la casa amb una de les noies, la Miquela, i rondinava perquè tenien molta feina que no podrien acabar pas entre les dues. Des de Sant Joan s'havien dedicat a fer neteja a fons de tots els racons i dels armaris i havien posat llençols i cobrellits d'estiu a les habitacions del pis de dalt on dormirien els oncles i els cosins. Quan vaig marxar, destapaven els mobles d'aquelles habitacions que durant l'hivern mai no ocupava ningú i treien la pols de tot arreu immerses en un dinamisme en el qual jo sempre feia nosa i en especial ara que estaven totes dues soles. A l'altra noia, la Paulina, la mare l'havia acomiadada feia poc perquè, vaig sentir que comentava al pare, darrerament no treballava prou bé i se la veia distreta a totes hores. A mi, la Paulina sempre m'havia caigut prou bé i en especial el seu xicot, que era alt i corpulent i de riallada grossa. Sempre venia a esperar-la quan plegava per les tardes, després del nostre berenar, i sovint em deia coses, o em portava cromos de picar, o soldadets menuts en uns sobres de paper color de fulla seca.

Cada any era igual, des que acabàvem l'escola tot era moviment, com si una altra vida es comencés a desenvolupar al nostre voltant. Jo ho agraïa especialment perquè per a mi acabava el particular turment de deures i d'estudi que jo avorria i començava el temps més agradós, el temps lliure, el descans, voltar tot el dia en aquella vida plàcida que els nostres adults ens procuraven. Ells eren així, i ni el crit ni la disputa van manifestar-se mai en la nostra presència, com si tots visquéssim envoltats d'un bàlsam que ens protegia.
Aquell juliol els oncles i els cosins es van instal·lar tan aviat com deixaren el cotxe al costat del nostre, a la banda de la casa on en el temps dels avis havia hagut els animals. La mare va enviar la Miquela a tapar els vehicles amb unes lones de color verdós perquè la pols del tòrrid estiu no els embrutés gaire.

Després d'instal·lar-se, els oncles i els pares van prendre begudes, com sempre feien, a la part de darrera de la casa i parlaven de l'hivern, de la fàbrica que regentava l'oncle i de les terres on vivíem nosaltres i que eren de tots dos, del pare i de l'oncle, el seu germà. Per la tarda se situaven al davant, al porxo, i des d'allà els sentíem parlar i sentíem les riallades del pare i els seus acudits mentre nosaltres jugàvem a la sínia, sovint allunyats de la seva mirada, que no de la seva presència sempre tan propera, i a mi això em feia sentir feliç i protegit alhora.

Després d'aquella migdiada que rebutjàvem com si fos un verí anàvem a jugar a la sínia. Els grans la feien rodar i als petits, a la Marta i a mi, ens fèiem fer de cavalls o d'ases, i rèiem, només rèiem. Després de rodar una estona, la meva cosina Marta sovint em deia assenyalant la figuera:
-Pugem aquí dalt que així no ens veuran els pares!

I jo hi pujava i des de dalt vèiem la casa, blanca, amb aquelles arcades, i els pares asseguts, parlant, sense veure'ns i llavors em sentia satisfet durant aquells breus moments, i no sé de què parlàvem, si és que ho fèiem, o si jugàvem en aquell petit espai que ens deixaven les branques. Si ara algú em pregunta què és la felicitat sempre dic que era allò, la infantesa i la veu de la meva cosina Marta dient-me que pugés a la figuera, la imatge de la casa blanca, la porxada, les converses i les rialles dels pares i dels oncles, llunyanes, però properes.

De vegades atrapàvem llangardaixos i, amb una crueltat que encara recordo, el cosí Ricard els tallava la cua i a mi sempre m'agafava per plorar.

-No siguis marieta, nen -em deia el Ricard-, no em diguis que has de plorar per això, si li tornarà a créixer.

-Ets un tros de bèstia, Ricard -i ell reia en sentir-me perquè deia que això ho deien els nens de poble. Els oncles i els cosins vivien a ciutat i sempre recordo que parlaven de Barcelona com si fos el lloc més important del món, enorgullits de conèixer-la i de viure-hi.

Però jo continuava somicant, commogut pel patiment de la bestiola. No m'agradava aquell joc, era com si de cop veiés trontollar la placidesa de la meva vida i em feia por, una por intangible que ara veig com un vel que m'enfosquia el pensament.

Aquell juliol, mentre érem darrera la sínia, el meu cosí Ricard va agafar una salamandra al peu de la figuera. La salamandra em va mirar amb uns ulls boteruts i inquiets i el meu cosí me la va apropar molt als ulls i li vaig dir que la deixés anar, que ens podia tirar una escopinada, i llavors ell em va etzibar:

-Mira que ets marieta, a veure si li tens por a aquesta bèstia... l'hi té por, l'hi té por..., no ho veieu com li té por!!!
-va cantussejar en veu alta perquè les meves germanes i la meva cosina riguessin de mi. La cosina Marta va dir-li que era un fastigós i les meves germanes no sé si van riure. Però recordo que llavors el cosí Ricard va matar la salamandra i la va deixar aixafada al costat de la figuera. I quan vaig veure aquella massa gelatinosa barrejada amb la pols eixuta de terra, vaig intuir que cap altre estiu seria igual.

A partir d'aquell dia, el Ricard i les meves germanes van fer més pinya que mai i s'allunyaven de la figuera i de la sínia tant com podien com si busquessin una vida diferent i allunyada de la nostra, deixant-nos sols a la Marta i a mi perquè ens consideraven petits.

A començaments d'agost els oncles i els pares ja parlaven de la tardor que s'acostava, els dies s'escurçaven un xic i tot tenia aquella mena de cadència final que es pot intuir, però difícilment explicar. Un dia d'aquells, mentre érem dalt la figuera amb la meva cosina a la caiguda de la tarda, vaig veure que tornava a venir el xicot de la Paulina, el noi que em donava cromos de picar i soldadets. Vaig intentar cridar-lo perquè em veiés i em vingués a veure, però no em va arribar a sentir perquè anava tot decidit cap a casa nostra. Es va acostar a les taules on els pares i els oncles xerraven i els va dir no sé què que jo no vaig poder entendre, però al voltant del noi es va fer un silenci estrany i eixut. El pare es va aixecar i va alçar la veu dient que marxés, que era un impertinent, i un mentider, i li va anar abocant paraules que jo mai no havia sentit en boca del pare. El noi va marxar i jo no em vaig atrevir a cridar-lo perquè marxava envermellit i molt alterat.

L'endemà ens van despertar els crits de la mare i de la tieta. Quan la Marta i jo vam voler sortir a fora i veure què passava, la Miquela ens va aturar i ens va dir que no podíem sortir a fora que havia passat una cosa molt dolenta. Però jo volia sortir perquè els crits de la mare no tenien aturador i vaig sentir la mà de la meva cosina que m'estrenyia el braç atemorida. Poc després va començar un enrenou de corregudes i sirenes i de gent.

La mare mai no em va dir per quina raó el pare havia deixat caure la seva vida d'aquella figuera tan nostra. Jo necesitava saber per què havia fet aquella barbaritat i ens havia deixat desprotegits, necessitava saber-ho. Però mai més no en vam parlar, com si sobre aquells fets aterridors s'hagués estès un vel de dol i d'oblit, una mena de segell tancava els llavis de tots i jo tot ho vaig entomar amb silenci i amb un plor que sempre em naixia a les nits, quan em trobava sol i recordava la rialla del pare i aquelles paraules alterades que havia adreçat al xicot de la Paulina, aquell darrer dia, i a qui jo de manera inconscient relacionava amb aquell acte final del pare.

Va ser a l'octubre quan vam desmuntar la casa que va passar a mans desconegudes, la mare sola no podia tenir-ne cura i les meves germanes i jo érem encara massa petits per a fer-nos càrrec de res. Ja no recordo la marxa d'allà, com si per un atzar misteriós certs records tinguessin la capacitat de diluir-se amb el pas del temps.

Vam anar a viure amb els oncles i els cosins a un món nou, una Barcelona desconeguda i trista on els estius i els hiverns tenien una semblança bessona i on els oncles i la mare van començar a tenir una aparença diferent, molt diferent de la que jo havia conegut fins aleshores. Jo mateix semblava un altre perquè fins i tot trobava un estrany plaer en anar a escola i en fer deures i llegir un llibre darrera d'un altre, amagat de tothom, en una solitud volguda on de vegades em rondava pel cap que la mort d'aquella salamandra sota els peus del cosí Ricard ens havia matat una mica a tots.

Lídice