La mort (a propòsit d'un poema de Megane)

Doncs a mi, aquest acarament amb allò de més transcendent -la vida, la mort...- des d'un punt de vista irònic, amb sentit de l'humor, em sembla molt saludable. Els filòsofs s'escarrassen a treure'n el suc, però es moren igualment. I a més, m'agrada el teu estil proper al dels glossadors de la meva terra, que a mi m'agrada tant. Tot plegat, molt bo.

Home, m'ha agradat!! Senzill, amè, simpàtic, formalet...

Potser li faltaria més tensió dramàtica (no en té molta, a fe meva) o més adjectius literaris (anar-se'n per les rames de vegades és bo), però no obstant, li poso una nota de notable alt, i que aprofiti.

Salut!!

Visca la 'figa sa tia'! I més, si està sucosa i la tia de bon veure! Amunt -amb castell de sis i folre (he dit un disbarat?- l'humor, la ironia... i el segon "visca!" ... que, a més a més rima! ("Repetision de la jugada". Replai, replai, replai... Ai! (i rima altra vegada, amb l'element aquell ...)
Bo! Ja ho saps! SALUT I REBOLICA!
PS.- Les de Renoir, xicon, em semblem més 'cruspents' i 'amanívoles'. No sé que volen dir aquestes paraules, però tu ja m'entens, no?

Gràcies per comentar-me i per escriure un poema a partir del meu, que segur que és un pèl melodramàtic. Parlo massa de mi. Soc sincer però no més me miro el melic.
Enhorabona per aquest poema que desdramatitza la mort, la malparida, i  pel teu sentit de l'humor.
Vull aprendre d'autors com tu.
m

perquè he perdut el matxet. És difícil enfadar-se amb tu dient el què dius i de la maneera que ho dius