La monja sola

Després de disset anys, ja no esperava veure a ningú mai més.

Es va llevar, com cada dia, una mica abans de trenc d'alba. Seguint, igualment, la seva rutina, es va acostar cap a la finestra. Era un matí de vidres entelats, el primer de l'any i per tant l'anunci de l'entrada d'un nou hivern. Va obrir, va inspirar l'aire fresc amb plaer i va deixar anar una bafarada blanca gairebé invisible, que de seguida es va fondre entre la manca de llum del final de la matinada. Tot seguit, la rutina de cada dia: matines, esmorzar i tota la resta, que es podia resumir en treballar i resar, resar i treballar. En tots aquells anys de soledat després de la gran catàstrofe no havia perdut mai la disciplina de l'ordre.

Al cap i a la fi, al convent hi tenia tot el que calia per viure, i els seus primers anys de vida religiosa ja li havien proporcionat els coneixements necessaris per mantenir un hort sense massa problemes. Es va entregar a la seva vocació d'una altra manera, amb un esperit més ermità. Ben mirat no tenia res de què preocupar-se. Va reduir el seu espai vital a la part del monestir més propera a les grans muntanyes i es va consagrar amb tot el cor a Déu i a la natura. Després d'uns quants anys de no veure a ningú, va arribar a la conclusió de que ella devia ser la única supervivent.

L'home tenia un aspecte esparracat, brut, àdhuc llefiscós. El va veure arribar pel camí del nord, des de la finestra. Era esprimatxat i llarg, li va recordar un fideu (quant de temps sense pensar en aquells menjars d'abans!), amb la fila que feia fins i tot en temps pretèrits hauria semblat una mena de zombi. Per la cara de sorpresa que va fer en veure el jardí i l'hort, era evident que també feia molt de temps que no veia a ningú. Es va quedar palplantat davant de l'entrada, aparentment sense saber què fer. Aleshores va cridar com per saludar. Parlava en una llengua estranya. Cridant i tot tenia la veu suau, ni els anys de caminar errant de misèria en misèria li havien pogut estroncar. Ella, per rebre'l, li va regalar una pedra. Rodona, ben grossa, llençada des de la teulada directament sobre el seu cap.

Després de disset anys, ja no esperava veure a ningú mai més. Ni en tenia ganes.