La mòmia de l'armari

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
La mòmia de l’armari

Feia quasi deu anys que havia mort la senyora Paula i, en Ramon, el seu net, va decidir restaurar la casa que li havia deixat en herència. Era una típica casa de pescadors ubicada en un poblet de Galícia, on de petit anava a passar les vacances d’estiu.
Els operaris de l’empresa constructora, en desmuntar el moble de fusta que hi havia encastat en una de les parets de la sala d’entrada, van descobrir un doble envà de totxanes. “Un bon amagatall! Ara trobarem l’olla d’or!”, varen exclamar tot fent broma. Però el que allí hi havia els va deixar petrificats, mai més ben dit, perquè era el cos d’una mòmia, i per la seva aparença física, sens dubte es tractava d’un home de mitjana edat, impossible de reconèixer perquè tenia la cara aixafada. La policia científica, tot i que tenia les seves sospites, després de fer les investigacions oportunes, va arxivar el cas per falta de proves.
A en Ramon, aquella troballa tan macabra el va transportar a un temps molt llunyà, i va recordar que quan era petit i feia enfadar la seva difunta àvia, la Paula, una dona de caràcter molt fort, aquesta sempre li sermonejava: “Ets igual de tossut que la mòmia del teu avi, al cel sigui i per sempre més”, afegia tot fent una petita rialleta. Però el més curiós i intrigant de tot és, que quan feia aquest comentari, sempre dirigia la mirada a aquella paret de la sala on varen trobar l’autèntica mòmia.
L’àvia d’en Ramon era vídua, així constava en el seu carnet d’identitat. De molt jove, el seu marit, que era pescador, va desaparèixer a plena mar en una gran tempesta. Després de molts anys desaparegut i no havent trobat les seves restes, les autoritats competents el van donar per mort. Va ser un cas molt estrany, es deia pel poble.
Aleshores, tot d’una, en Ramon va lligar caps; eren moltes les coincidències. Però, lluny de posar-ho en coneixement de l’agent de la comissaria, va emmudir, no va revelar els seus mals pensaments, possiblement ben encaminats. “A aquestes altures —es va dir— és millor no remoure el passat, deixar adormit el secret familiar. Indirectament encara en puc sortir escaldat.”



Pseudònim: Cortines de seda

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: