La Miriam i el gnom Tokis

Asseguda a la tassa, la Miriam B. mirava fixament la llepassa de pintura blanc mat que tacava el blanc brillant de la rajola. La mateixa llepassa que mirava cada vegada que provava d'allunyar el moment que sabia perfectament que s'acostava, inexorable, com cada matí a aquella hora. El fregadís dels seus dits amb el granulat suau del paper li faria venir dentera i el soroll gairebé inaudible de la cel·lulosa estripant-se per la línia semiperforada coincidiria amb un calfred –només el primer dels múltiples calfreds del dia– que li recorreria tota l'esquena.

Allò tan sols el preludi. L’esperava una llarga col·lecció de nàusees, esgarrifances i arrufaments de nas just abans, mentrestant i després de cada encaixada de mans, de cada intent fallit d'enforquillar un pèsol, de cada cullerada de sopa, de cada llepada a la cama del gos del veí, de cada carícia al coll del seu marit, de cada fregadís amb la bossa d’una desconeguda, de cada tecla premuda de l'ordinador.

En sentir el plop fatal, la Miriam B. va enviar un sospir a la rajola i va parpellejar. Immediatament, la visió de dos iris d'un blau esvaït que la miraven des de darrere la llepassa de pintura la va sobresaltar. Ara un peu ara un altre, un ésser minúscul d'una blancor esmorteïda va separar-se de la paret i va asseure's, molt seriós, a la vora del sòcol. La Miriam B. va emetre un so gutural que el gnom va prendre's com una invitació a presentar-se. "Gnom Tokis, al seu servei" va dir, passant-se un dit per la gorra amb els guants immaculats, "sóc aquí per protegir-la de tot contacte fastigós amb aquest món repugnant. A partir d'ara seré el seu intermediari, el seu filtre, si en vol dir així." La Miriam es va imaginar acompanyada d'aquell tap de bassa albí i ridículament protocolari a la feina, als restaurants, al metro, al llit... "Senyora B., tingui la bondat d'obrir-se de cames, si li plau, que procedirem a la introducció"... Es va afanyar a eixugar-se el cul, va tibar la cadena i, quan va aixecar la vista, el gnom Tokis havia tornat a amorrar-se a la rajola en forma de llepassa de pintura. Un cop el xiulet del dipòsit es va haver estroncat, la Miriam B. es va adonar que no havia notat cap angúnia, cap calfred, res. Es va gratar una aixella i va somriure.