La mirada

Un relat de: EUCONTISTA
Contemplo en els seus ulls, els meus. El seu silenci també fou el meu silenci. En el seu esguard, la seva por, la meva. Sento que les meves forces flaquegen mentre l’observo. Els meus pensaments s’arrosseguen a través del buit del temps.
Una passa enrere, ressort inconscient que m’aparta. Una lleugera carícia al meu costat, una mà m’agafa per acompanyar-me. La refuso. M’assec davant d’ella, sense deixar de mirar-la.
Encara em sembla escoltar les passes d’ell, que ressonen com fantasmes i que aconsegueixen fer-me tremolar, cridar en la nit. El seu dolor també fou el meu dolor.
Una llàgrima acaricia el meu rostre. En el meu deliri veig quelcom brillant que s’arrossega pel seu.
No em puc moure, no puc deixar de contemplar-la. Mirall idèntic del passat, d’un temps que vull oblidar.

Algú s’apropa. Senyora! Cinc minuts i tanquem. L’exposició obre demà a les nou, si desitja tornar. Dubta un moment: Em permet, senyora, una indiscreció? Porta hores davant aquesta fotografia. Podria preguntar-li per què.

Aixeco la mirada i només tres paraules sorgeixen dels meus llavis: Ella... sóc jo!

M’acomiado de la seva mirada en silenci; m’acomiado amb ella, del meu passat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer