La mimosa mimosa i en Deodesgràcies

Quatre palmeres seguides encara quedaven com soldats resistents al passeig marítim. Enyoraven la calidesa del tròpic que conservaven als gens mentre estoicament sospesaven la baixa temperatura del mes més hivernal. Desitjaven que, si se'ls congelés el tronc, tal volta el morrut, aquell escarabat ataronjat amb trompa i taques i ratlles quedaria petrificat i deixaria de niar al seu interior, la mort segura. Passada la via ferroviària dins un pati una mimosa es mostrava com un núvol groc, esponerosa. Uns quants morruts fugien de la màquina trituradora de la darrera palmera tallada arran per tal que el coleòpter no afectés a les veïnes. Quan s'evidenciava el cap aixafat de la palmera, amb les fulles com una permanent desfeta, esdevenia urgent desfer-se'n, reduir-la a microfragments. Que no sobrevisqués cap larva. Aquells morruts s'allunyaven, en vol exploratori. Van descobrir aquell arbre diferent. Els nodriria? Van notar les vibracions de la mimosa, que no acolliria aquells pedradors, no hi hauria res a fer. A més, era presumida i aquelles bestioles li desagradaven: les trobava del to de certa merda. Per això s'hi va doblement resistir. Després van passar uns ocells grossos de bec, potes i coll llargs amb el plomatge blanc menys una franja negra a les ales.

L'únic habitant de la excasa de pescadors se les va mirar i va voler creure que eren àngels per tal de treure's un estat d'enfadat amb la vida perquè no li duia cap dona fixa ni no fixa. Feia poc, exasperat, havia col·locat xarxes velles folrant la teulada, en un atac que no creia artístic però que així se'l batejava. Ignorava, en Deogràcies -tot i que havia passat a ser anomenat Deodesgràcies- que aquelles aus fugien d'unes altres xarxes, les d'una catedral que rebutjava la seva presència des de feia segles. Les cigonyes sovintejaven el dalt del temple i li atorgaven un caire poètico-màgic que algun moviment esterilitzador va prohibir. En Deodesgràcies les va veure emprenyades picotejant les seves malmeses xarxes, com si les volguessin acabar de destruir. Va pensar que havien aparegut per enfotre's de les seves ànsies de paternitat.

-Què em portareu de París, eh? Sóc impotent!- cridà a tots els vents i estripant una mica el dolor- A més, què hi feu, per aquí, a destemps? Casa meva no és alta, tampoc. La primavera és lluny, lluny enllà. El fred s'esmuny encara i assoleix la medul·la òssia.

Els morruts van tenir un atac de pànic en escoltar-lo amb tanta potència, ells que anaven volant voltant i, també, fora de temporada.

L'home de seixanta anys baixet i ventrut no sabia ja si irritar-se més o caure en una tristesa nòrdica. Va anhelar -un cop més i més que mai- una veu, la d'una companya, que digués:

-Gràcies, Desgràcies, has de donar. Poder veure cigonyes, esquitxos de morrut, unes viuran i els altres no. Fixa't en els sers i les seves formes i colors. Unes viuran, els altres no. Funciona així. Els tocaries les textures? Surt a tocar un morrut i a acaronar una cigonya.....que ja vindré jo d'aquí res res, haig de fer un cafè com ens agrada.

Dins aquella abstracció, en Deodesgràcies va somriure com un Buda entranyable amb el qual també compartia cara arrodonida i pell colrada. Fins i tot havia tancat els ulls visualitzant la dona que no apareixeria. En descloure'ls estava davant per davant de la mimosa, vestidíssima de groc. Aquell color vivificant ressaltava entre la gamma de grisos d'aquell matí de febrer.

-Sóc la mimosa mimosa i encara no has entès que t'il·lumino?

Les cigonyes van fer sons de cigonyes amb més volum i van enlairar-se per marxar. Van acomiadar-se a l'uníson:

-Aquesta xarxa no connecta res. Fora!

Havien sabut fugir d'estructures de ferros que els foradaven els òrgans i els impedien niar. I de xarxes metàl·liques traïdores. Aquelles eren irrisòries i sabien que no eren destinades a elles.

En Deodesgràcies va sacsejar el cap convençut que estava fantasiant. Efectes del parell de cigalons al bar de rajoles enganxoses, segur. Va treure de la butxaca de la camisa sota el pullover un paper que, en desplegar-lo quasi el tallà: els sécs eren ben marcats. Es tractava de la fotografia d'una dona, retallada de no recordava quina publicació. S'havia sentit atret per aquella dona que no el rebutjava amb la mirada, s'hi va agafar. Se la va quedar com a amor impossible alhora que mantenia el cor impassible a creure que no fos dolçament rosegat per aquella tendra dona, rosegat al revés que el morrut feia als dins de les palmeres. S'ho imaginava, ho sentia. Sí, aquella dona li feia mossegadetes al centre del seu ser i centrar-s'hi esdevenia notar les pessigolletes com si fossin de bo de veres. Aquella sensació sublim es traduïa en un setè cel.

-Si li treus els cabells, no val res- havia comentat un ni-amic de la taverna que freqüentava puticlubs des que se li havia mort el gos.

Sense cabells, potser no era per a tirar-hi coets. Aquella mena de nina pepa, aquella expressió de càndida femella. Sí, perdia. I alhora, millor: guanyava. Estimar l'atractiu d'aquells trets menuts subtilment comunicatius de bondat, allò l'hi enganxava. No va fer retirar les paraules al ni-amic. Va deixar de conversar-hi, cosa que es reduïa, al cap i a la fi, a tocar temes banals i avorrits.

En Deodesgràcies va posar el paper que s'havia tornat un xic borrós sota la mimosa. Un vent s'hi enjogassà: va fer-li fer la volta al tronc. En tornar-lo a lloc, unes boletes de mimosa van caure ben flonges sobre el retall, que havia quedat del darrere, on es veia un text imprès mutilat. Va aturar-se, l'aire en moviment. L'home va observar que cada boleta s'havia aparcat sobre uns mots concrets:

"vine", "demà", "a la tarda", "el prat de", "la mimosa", "mimosa"

Va bufar-les, inexitosament. S'hi estaven, com envescades, insistents en instigar a la comprensió del missatge. En Deodesgràcies finalment es va rendir a la certesa.

Esperà l'endemà amb candeletes i un neguit extàtic. Tancà la casa de 'pescador pecador' que en deia i ho deia per autotustar-se que no hagués seguit l'ofici de generacions i s'hagués lliurat a una vida bohèmio-fàcil-aviciadeta (i que milers de peixos agrairien sempre) amb una herència de la banda familiar rica, però que anava minvant. Encara tenia alguna cosa de patrimoni per a vendre, no obstant, i..no volia pensar més en tot allò. S'acomiadà, amb els ulls rutilants aquell nou dia de color fum, del que el dia anterior s'havia perfilat i configurat: les xarxes, que desà en una caixa; les cigonyes, allà on fossin; els morruts, que no va descobrir letalment encarcarats en un racó de pati; i la mimosa...la mimosa mimosa gronxava branques baixes que l'acariciaven i empenyien. L'arbre que semblava una acollidora esponja que faria possible, amb la suma de tots aquells elements, que l'home menut trobés la dona que enyorava immemorialment (i es deia Maria Amor i li diria Mimó) en un prat on seria guiat i la retrobaria sota una monumental i ancestral mimosa mimosa de qui la mimosa mimosa del jardí n'era descendent i que acabava de complir una gran missió.