La migdiada

Un relat de: Ricard M. Aldea
El senyor Poblet ha desparat la taula. També ha fregat els plats i els estris de cuina que ha fet servir per fer-se el dinar. Seguint una pauta que només ell coneix, els deixa curosament col•locats, escorrent-se sobre el drap que ha estès al marbre. Buida a la pica l'aigua sabonosa de la conca que ha fet servir i obre l'aixeta per eliminar-ne les restes. Passa la baieta, s'eixuga les mans i tanca la cuina.
És una persona sòbria i rutinària. El senyor Poblet sempre diu que les rutines l'ajuden a fer les coses més ràpidament i millor. Ara, com cada dia havent dinat, s'arraulirà al sofà de dues places i engegarà la televisió. Mentre paeix el dinar li agrada mirar-se "Elementary", una sèrie basada en un Sherlock Holmes actualitzat i assessor de la policia de Nova York, lluny de Londres, de Scotland Yard i de les drogues que el tenien captiu a les mítiques novel•les de Sir Arthur Conan Doyle. A banda de les intrigues, al senyor Poblet li agraden els diàlegs que mantenen els personatges. També li agrada el fet que els episodis no es limitin estrictament a mostrar els casos que resol el detectiu i troba molt meritòria la manera com els guionistes descriuen la personalitat recta, innocent i vulnerable que hi ha darrere l'excèntrica genialitat de Holmes, així com les peculiars relacions que estableix amb les persones que l'envolten. Cada dia en passen dos, de capítols.
Però el senyor Poblet no descansa bé. Hi ha coses que li han passat a la vida que no ha acabat de pair i li provoquen somnis desagradables i inquietants que el desperten diversos cops cada nit. Per això no és gens estrany que, malgrat el seu interès per les aventures del senyor Holmes, acabi fent la migdiada al sofà.
Ha sonat el timbre. El senyor Poblet es desperta i obre els ulls. A la pantalla veu Holmes obrint la porta del seu domicili. Deu estar sol ―pensa―; si no sempre hi va Watson. És un missatger que porta un paquet. Holmes l'accepta i tanca la porta. Torna a sentir-se el timbre, però ara el senyor Poblet està segur que han trucat a casa seva i que abans, quan s'ha despertat, també havien trucat a casa seva. Es posa dret intentant desempallegar-se de la letargia en què es troba. Finalment, arriba a la porta del pis i obre. És el repartidor que acaba de veure a la televisió i també li porta un paquet. És el mateix farcell que ha agafat Holmes, un petit embalum que aparenta ser un cub.
El missatger marxa, però el senyor Poblet es queda dret al rebedor com si li haguessin clavat els peus a terra. Encara és víctima de la somnolència, però ara es troba sorprès, sobretot. Contempla el paquet que té a les mans i recorda que el xicot li ha advertit que vagi amb compte, que és delicat. "To: Ernest Poblet" diu l'etiqueta.
El senyor Poblet reacciona, tanca la porta del pis i torna a la sala d'estar. Primer, deixa el paquet sobre la tauleta baixa. Després, agafa unes tisores i seu al sofà, però, abans de procedir se'l mira un cop més. És l'enèsima vegada que ho fa i no obstant continua sent incapaç d'imaginar-se què pot ser. Les coses que compra a Internet sempre vénen en paquets que no s'assemblen gens a aquest, que fa tota la pinta de ser casolà i no diu d’on ve. I, per altra banda, no espera cap comanda.
Finalment es dóna per vençut. La curiositat que sent de saber què hi ha dintre és molt gran i comença a desembalar el paquet, presa d'un cert neguit. És estrany, perquè ell no es deixa portar fàcilment per les emocions, però hi ha alguna cosa en aquesta situació que la fa especial, encara que ell no la identifica.
Primer talla els cordills que envolten el farcell externament. Després, desfà els plecs del paper d'estrassa fins a deixar-lo pla. Ha aparegut un sobre petit tancat, però el senyor Poblet no l’obre tot i que ho considera. Finalment, retira el plàstic de bombolles que protegeix un cub de vidre transparent. I, a dins, a dins hi ha...
-
Han passat uns minuts i el senyor Poblet ja s'ha refet una mica de la impressió que ha rebut. Esverat per la sorpresa no s'ha mogut d'on era. Tot i que se sent tribulat per la presència del pot, no pot retirar-ne la mirada. Li inspira un respecte reverencial. Perquè, això són cendres humanes, no?, es pregunta.
― Elemental, estimada Watson!
El senyor Poblet ha sentit a Holmes, obre els ulls i el veu a la pantalla. Respira alleujat com qui surt d’un malson.
― La pregunta hauria de ser, de qui són, no? –intervé la doctora.
El senyor Poblet posa la mirada a la tauleta baixa, veu el recipient i torna a angoixar-se.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

9 Relats

12 Comentaris

461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/