La meva veritat vermella

... però conmovedor. Hi ha persones que diuen que el qui et mou es el cor, pero jo penso que el que de veritat ens mou és el pensament, les ganes de voler fer coses i de voler sentir. A partir de un ;''no vull estar trist'', ja no valen les paraules, valen els fets, i després, és el cor el que et farà gaudir d'aquest canvi.

M'ha agradat el poema:)

allunya'l d'aquestes roques, protegeix-lo, que no li tornin a fer mal.
Per cert, molt interessant la teva biografia, comparteixo molts dels teus gustos (entre ells La naranja mecànica, Vinyoli, Baudelaire i Marx ;)

Un gran exercici de sinceritat emocional. Escriure el que sents és com reviure-ho dues vegades i prendre'n consciència. Ara ja saps on és aquest amor, per tant, triaràs el camí més convenient. Saps què has sentit, saps què has patit i , per tant, saps on has d'anar per tornar a patir. Hi ha altres camins on no patir tant i gaudir. Escriure és una d'aquestes formes de sincerar-se amb un mateix i saber-se. Endavant Sergi amb aquesta magnífica poesia, tan dura, però tan magnífica. Una abraçada.

Aleix

Preciós però dur poema de desengany.
El cor protagonista lluita, s’estavella, i queda esmicolat. Una punyent veritat ens diuen els teus versos, però el cor té una gran capacitat de reconstruir-se amb sol una mica d’amor, potser d’una tendra mirada, potser d’una abraçada...
Jo, encara que des de lluny, t’ofereixo una mica d’amor amb el poema que vaig fer per la Marató:

Poema trist i ple de punxes i mals moments.

Seria possible trobar el càlid suport d'una sorra plana davant d'un mar blau i lluminós. Es qüestió de posar-hi esforç i intentar-ho.

M'agrada't, té molt de contingut.

Gemma