LA MEVA PLOMA, ELS MEUS VERSOS

La meva ploma,
els meus versos.


Forçat per la llunyania i en plena melangia,
la meva ploma m’incità a escriure,
i sense adonar-me’n, veia que tot el que escrivia
sols era fruit d’estar pensant amb tu.

Cada nova línia escrita
només reflectia que tu ets ma vida
i que ja no resistia més, estar lluny.

No en tenia prou d’escriure’t,
ni que cada linia fos rima rere rima
sabent com t’agrada la poesia.

Necessitava sentir la vida estant amb tu,
i per fi, ha esdevingut el frisós dia
de poder, ara sí, gaudir dels versos junts.

Les paraules escrites segueixen essent vigents,
però ara, el que ja no em cal més, és la ploma.
El bonic és dir-te-les en viu, i amb tu present.