La meva mosca

Aquest matí ha aparegut, per casa, una mosca. Jo anava a preparar-me l'esmorzar, se m'ha acostat, i ja no m'ha deixat en tot el dia. L'he batejada com a la meva mosca de capçalera, doncs, o està sobre el meu cap o donant-li voltes; no va més enllà. Després d'esmorzar, però, ja assegut davant l'ordinador, s'ha aventurat a passejar-se, al·lucinada, per la pantalla.

I quan a mig matí, he sortit per a anar al super, ella ha decidit acompanyar-me. Fins la porta, no ha volgut entrar. Però a la sortida, allí estava esperant-me, com els gossets que alguns hi deixen lligats. No m'ha fet falta dir-li: vinga, va, som-hi. Ni de bon tros, només treure jo el cap per la porta ja la tenia al damunt. Que com sé que era la meva? Doncs, pel mateix motiu que un coneix les seves pròpies dèries, són teves i de ningú més. I perquè és com amb els orientals, que tots semblen iguals però no ho són (encara que sembli increïble).

De tornada, m'he assegut a un banc del parc a fer una cigarreta i prendre el sol una estona. I m'ha sorprès que amb la quantitat de gossos, arbres, coloms i altres espècimens de la zona (humans inclosos), la meva mosca, no ha deixat ni un moment de fer-me companyia. Indiferent a tanta varietat de possibles víctimes, ella, fidel, m'ha preferit a mi. Això no passa cada dia.

Casa meva és a uns blocs de pisos que estan a la vessant de la muntanya i el camí de tornada és tot pujada; per sort, hi ha un parell de trams que se salven amb escales mecàniques i que jo, carregat com anava, he decidit aprofitar. Aquest ha estat el moment del dia en que la meva mosca ha estat més apartada de mi; com si ja hi tingués experiència, com si fos el que tocava, s'ha aposentat a la cinta de goma del passamà de l'escala i ha pujat, escales amunt, sense fer cap esforç. Sense moure ni una ala. Absolutament lògic, per altra part, ja que per a això estan les escales mecàniques, per a evitar tot esforç.

Ja a la porteria –deuria estar cansada; es nota que és una mosca casolana– a preferit pujar amb mi a l'ascensor. I què puc dir més? Doncs, res, que ja es de nit i portem tot el dia així: l'un per l'altre. És ben cert que qui es queixa és perque vol.