La meva lluna, la meva vida

Tant sols foren cinc els minuts necessaris per entendre el que més tard em canviaria la vida...

La finestra restava oberta, i una nítida llum blanca il·luminava l'armari entreobert de la meva habitació. De sobte, una dolça música sorgí de la finestra ja esmentada. Incrèdula, no sabia com reaccionar, però una força interior m'obligà a quedar-me quieta.

"Quina tranquil·litat!" - Em repetia una i una altra vegada. Sentia que estava en el lloc més meravellós del món. El meu únic patiment, però, era que s'acabés aquesta llum i aquesta música que tant m'havia captivat. Cada vegada patia més. Qui sap, potser era el preàmbul del que succeiria més tard.

No puc assegurar quanta estona vaig estar en aquest estat d'èxtasi. Per mi, el temps s'aturà i res m'importava. Bé, sí, la meva preocupació era perdre-la, ja que sense cap mena de dubte podia afirmar que s'havia creat un estret lligam entre nosaltres.

Malauradament una bufada de vent tancà la finestra, concloent així tots els meus somnis. La desesperació va córrer ràpidament per tot el meu interior, i per uns instants vaig pensar que això seria la meva futura fi.
Però com tot a la vida, dia rere dia lluitava per superar la tristesa.

A hores d'ara, quaranta anys després, cada nit, tot obrint la finestra per deixar pas a l'escletxa de llum que tant vaig estimar, desitjo que torni i em rapti una altra vegada com va fer aquella màgica nit.