la meva joventut

Miro per la finestra, i em sento buida. On anat aquella sensació de felicitat? o Aquella sensació era felicitat? preguntes que segurament mai tindran una resposta concreta o una resposta veritable. No, ara tot es diferent. Tan sols espero que, en un futur pròxim, miri enrera i recordi tot el que he viscut. Explicar als meus nets l'època de la meva joventut, recordar amics morts per drogues, malalties, accidents o per llei de vida, estimar a cada un d'ells, ja que han sigut les peces imprescindibles de la meva joventut, un puzzle inacabat i a vegades amb peces retallades per encaixar-les vulguis o no vulguis. No puc dir que no ho sóc de feliç, potser no del tot, perquè sempre les coses poden anar molt millor, però no em puc queixar. A vegades miro els nens del tercer món o víctimes de guerres o catàstrofes naturals i penso que al cap i a la fi he tingut sort. Però cadascú té lo seu.
Un dia caminaré per la meva ciutat i em creuaré amb un amic de la joventut, ens mirarem amb una cara de " em sona i no se de que" no ens saludarem. pensaré duran tot els dia, qui era aquell noi que em sona tan?, on l'hauré vist?, segur que el conec perquè ell ma fet la mateixa expressió... i al cap d'uns dies de barrinar caure en la conte de que era un record de la meva joventut, era aquell amic que per les tardes em convidava a casa seva per parlar de les coses que ens feien agafar-li fàstic a aquell món , aquell noi que un dia el vaig besar apassionadament i que tot es quedà en allò, aquella persona que un dia ens vàrem prometre fen-se costat fins a la eternitat, aquell noi que s'escapà de la meva vida per un forat tan petit que ni ens vàrem donar conte. I segurament tornaré aquell carrer cada dia per veure si el torno a trobar, buscaré per les guies telefòniques, trucaré a l'antic telèfon de fa 15 anys, fins que una veu o un rostre em digui : "que mana?"