La meva jaqueta

La meva jaqueta és de color rosa xiclet. Si em poso la meva jaqueta, semblo el ninot de "michelin". La meva jaqueta és del "mercadillo". Si t'hi fixes, brilla una miqueta quan fa sol, deu ser del mateix material amb el qual les fades es fan els vestits. O pot ser es feta d'ales de fada… quantes fades hauran matat per fer la meva jaqueta? Segurament només sigui purpurina, sent del "mercadillo"… A la mama li agrada comprar allà, però a mi em fa una miqueta de vergonya anar-hi. Hi ha senyores que diuen ''bragas'' i… a més a més ho diuen cridant. La mama diu que el que li fa més vergonya és que jo l'acompanyi. La meva jaqueta és tan llarga que em tapa el cul, però ni li diré a la mama que sense voler m'he assegut a sobre un bassal de fang quan en Marc m'ha empentat i ara la part del cul ja no és rosa xiclet. La meva jaqueta té uns dibuixos de papallones a les butxaques. M'agraden moltíssim. La meva germana diu que les papallones fan molt per mi. A mi no em fa res que ho digui, però el papa la renya. El primer dia que vaig portar la jaqueta a l'escola tothom em mirava i somreia. També notava que tots els qui em miraven començaven a dir coses quan m'allunyava. No m'hauria molestat gens que m'ho diguessin a mi també, no és res dolent parlar d'algú que no coneixes. A mi si m'agrada alguna cosa, ho dic obertament. Des que la mama em va comprar aquella jaqueta, estic feliç. Ella em deia que es negava a gastar-se els diners en allò per mi. Deia que no entenia aquells gustos tan estranys. La vaig convèncer quan li vaig dir que era una simple peça de roba, que m'agradava i que jo ja necessitava escollir per mi, que ja havia crescut. Sé que la mama m'estima, però a vegades li costa veure que ja no sóc una criatura. Parlant de criatures… amb qui més problemes he tingut des que em vaig comprar la meva jaqueta, és amb en Marc. Em fa la traveta, a vegades m'insulta una miqueta, però li perdono, sé que no ho fa expressament. Pot ser li agrado… per això no li he explicat a ningú tot el que em fa. El que tampoc he explicat mai a ningú, és que ell m'agrada a mi… algun dia li explicaré a tothom, l'amor s'ha de compartir, ha de ser lliure.

Avui en Marc ha vingut a disculpar-se per empentar-me. Amb un somriure a la cara l'hi he dit que no passava res, que havia sigut un accident. Ell ha començat a cridar amb cara de sorprès. M'ha dit coses molt lletges. L'única cosa que no entenc, és que no parés de repetir que deixés de fer veure que sóc una nena. Jo no faig veure res, sóc com vull ser.