LA MEVA GENERACIÓ

LA MEVA GENERACIÓ

Pertanyo a la generació sense futur ni esperença perquè el model de societat que van conèixer els meus pares s'esgotat. Vull pensar i creure que ha de canviar per poder donar-nos cabuda a nosaltres, a la meva generació, la nascuda abans dels vuitanta.
He estudiat filologia catalana i història però estic col.locant pots en les prestatgeries d'un supermercat mentre trovo feina de mestre. Els meus pares es van separar no fa massa. Després de tants i tants anys de convivència, més de trenta. De cop i volta, pam! El meu pare per una banda i la meva mare per un altre. Ella sembla que ha trobat algú però el meu pare està força descol.locat. Ell que s'havia casat per sempre, com abans, com els avis. Durant anys, la seva única contribució, al bon funcionament de casa era el seu sou perquè de tota la resta se n'ocupava la mare. Ara l'home s'ha de posar les piles en feines i coses que no devia saber ni que existien. No visc amb ell, però de tant en tant el vaig a veure i dinem plegats. Cuina fatal, però no li vull dir perquè fa un esforç per a preparar el dinar, per fer-me veure que tot sol se'n surt. Comentem quatre coses de la seva feina, de com em va i sovint acaba preguntant-me per la mare. La seva exdona que per ell encara és la seva. No ho ha paït i em fa patir. Rento els plats mentre mira la tele. La cuina de casa em porta força records d'abans, de quan erem una familia. Dels esmorzars del diumenge amb xocolata desfeta i xurros. Massa records, massa sensacions. Recullo l' abrig, li faig dos petons i marxo, he quedat amb la mare.
La mare m'espera a la porta d'uns grans magatzems. Anirem a comprar roba i farem un café. Però avui, no tinc el dia per emprovar-me roba, mirar-me al mirall i no agradar-me. Ni per aguantar a una dependenta amb excés de cel en fer la seva feina. La mare s'adonat que avui no compraré res.. Tot i així, ella sí que s'ha comprat alguna coseta. M'ha explicat coses de la seva nova parella. Està contenta i li brillen els ulls. Està bé, molt bé. Molt millor de quan estava amb el pare. Te ganes i il.lusions. Pita el mòbil, ha entrat un missatge. Més tard me'l miraré. Segurament és la meva amiga per veure'ns.

***

Petanyo a la generació mil eurista, sense esperança ni futur perque el model de societat que van conèixer els meus pares s'esgotat. Algun dia trobarem el nostre lloc en aquesta societat tan diferent a la dels meus pares.
Tinc dues carreras i un master però no per això l'empresa on treballo em paga més que els refututs mil euros al mes que no m'arriben ni per comdons. He d'anar al taller a recollir el cotxe que li han fet la revisió. Segurament pagaré amb la visa perque al compte no hi tinc prous calers, un altre mes amb una part del sou del mes vinent hipotecat.
Els meus pares, suposo que amb bon criteri, em van animar a estudiar per tenir un futur. El que no van pensar els meus pares és que tots els pares de la seva generació van fer el mateix amb els seus fills. Ara ens troben milers de fills amb estudis superiors, postgraus i d'altres pamplines per omplir curriculum barellant-nos per aconseguir feines on l'oferta és tan elevada que et paguen una miseria. El cap del taller mecànic està de broma, 430 € per canviar-li l'oli. Pujo al cotxe i vaig a recollir el meu company. El dipòsit és gairebé vuit. He d'anar a la benzinera i encara falten 6 dies per a que m'ingressin la nómina. Collons de calers! El colega diu d'anar a fer un tomb pel centre que s'ha de comprar roba. Anem però el parguing el paga ell. Entrem a una botiga de moda, potser hauria de dir, de marca. S'emprova uns pantalons, guapos, agafa una semarreta amb un estampat de disseny una mica estrafolari. Però li escauen bé. Té un cos maco, acostumat el ejercici. És policia, mosso. Quan estem sols, nus ... Sona el mòbil. És un missatge ja el llegiré més tard.

***

Pertanyo a la generació de les drogues de disseny i els after hours, sense esperança ni demà perque el model de societat que van conèixer els meus pares s'esgotat. Quan fumo una mica penso en com m'agradaria que fos el món.
Vaig marxar de casa amb vint anys per a compartir un pis de lloguer amb un amic. Treballava per a pagar on visc i per a anar de festa. Però darrerament treballo més, vaig menys de festa i he tornat a estudiar. Vaig deixar els estudis amb quinze anys, no m'agradava gens. Vaig començar a treballar d'ajudant d'un instal.lador d'aires condicionats conegut del meu pare. Hem volia menjar el món i era un merda. Ara faig un mòdul formatiu d'informàtica a les tardes. No tinc cotxe. On visc no em cal. Puc anar a tot arreu amb bus o metro. A més no me'l puc permetre. Estic estudiant a la meva habitació. En el pis no hi ha ningú més. Silenci. L' amic va tornar fa temps a casa dels seus pares. Ara, la noia amb la que visc ha anat a dinar amb el seu pare i després de compres amb la seva mare. La soledat, com totes les coses, amb mesura és bona. Faig un cigarret de paper. Noto els seus efectes. Fumar-me'n un de tant en tant és terapèutic. Vaig a la cuina. Prenc una cola de la nevera. Surto una estona al balcó. Des d'aquesta atalaia sento el soroll del trànsit esmortaït. Està núvol i sembla que plourà. Estic força cansat, tenia una vida còmoda a casa dels pares, però vaig triar el camí més costarut. Tots els meus coleges d'infància van continuar estudiant i qui més qui menys té carrera, fins i tot dues. Alguns m'envejaven la llibertat que tenia i l'independència amb la que vivia. Però no veien com em deixava les banyes. Ara que començen a entrar en el món laboral a preus que fan riure s'adonen del esforç que vaig haber de fer. Faig. A vegades penso que he pagat un preu excesiu per a la meva emancipació. Sona el meu mòbil. Un missatge. Estic de conya al balcó.

***

Pertanyo a la generació on els nostres pares ens van donar de tot i no ens van dir el què de la vida , així donçs no tenim ni esperança ni futur perque el model de societat que van conèixer els meus pares s'esgotat. No miro enrere ni penso en el demà, visc el moment, l'ara, l'avui. Pot haver un societat diferent?
Sóc vegetariana, ecologista i el meu temps lliure el dedico a col.laborar amb una ONG com a voluntària. No tinc xicot. He tingut rotllets però res seriós. No sóc feminista ni gay, els tios m'agraden però el compromis i els lligams no són per a mi. Tampoc formen part del llenguatge de la meva generació. Acabo d'enviar uns missatges a un amics per veure'ns, menjar alguna cosa o pendre una cervesa. Res de l'altre món perque les peles no sobren, millor dit els euros. Quan era petita me'n recordo que la meva mare em donava diners, pessetes, per anar a buscar el pa. Quan era petita, com si hagués passat tant de temps. Ara estic en una cafeteria d'aquestes que tenen llibres amb sofàs i butaques per seure i llegir. No hi ha massa gent i estic molt a gust. Aquesta mena de locals m'agraden molt, però aquest en especial per la seva decoració totalment anarquista en tendències i modes. Prenc un tè. Mentre llegeixo l'ultim llibre de Harumi Murakami, Kafka a la platja. El pensament fuig de les paraules impreses. Penso en les disertacions d'una conferència de fa uns dies que parlava de la globalització. Molt sutilment la globalització acabarà amb la nostra societat i després ho farà amb els individuus. Aniquilarà les diferències socials i culturals, per una monòtona i avorrida unificació de gustos, comportaments i canons. Però tot i així no em revelo, ni sóc activista . Tinc les meves creences i els meus principis, i procuro en la mesura que puc no caure en la seva xarxa. M'acabo el tè. Pago. M'aixeco i surto fora. El mòbil sona, són els missatges de respota. Al capvespre ens veurem on sempre, per sempre.

***

Pertanyem a la generació d'avui. No mirem al futur ni demanem comptes al passat, però sabem que la societat dels nostres pares és morta i nosaltres encetem una nova etapa plena d'incerteses.
Arribo al passeig marítim davant la platja. Sóc la primera. M'assec el banc on comença la sorra tot mirant cap al mar. De color plom, és una bassa de tranquil.litat. Dins la bossa duc una ampolla de vi i uns gots de plàstic que formen part d'aquest ritual de trobada. Arriben els meus amics. Ens abracem i parlem de futeses. Quan les converses s'apaguen com les darreres llums del dia, obrim l'ampolla. Mirem cap el mar, lluny, molt lluny. Darrere nostre la ciutat encen els seus colors de nit. L'aire es torna més fresc. El mar ens envia el seu perfum de sal i aigua. Darrere nostre hi ha un món que és viu. Però nosaltres no hi som. No necessitem dir res, fa molt que ens coneixem. És un viatge íntim i personal però alhora acaronat de la millor companyia que un pot tenir. Des d'un cotxe aparcat, com una remor, ens arriba el so d'una canço. L'atzar fa que la música sigui d'allò més encertada. És el Dylan més melanconiós i reivindicatiu. Res ni ningú pot aturar aquest instant. Durant aquests minuts oblidarem les cabòries. Vivenda. Feina. Guerres. Estudis. Inmigració. Política. Calers. Res. És la nostra reconcil.liació amb aquest món. Es la teràpia que necesitem per carregar les piles de l'esperança. El dia tanca amb una naturalitat plena de bellessa. Sense soroll ni obstentacions, però amb molta càrrega emotiva per a qui la volgui descubrir. El moment màgic s'esvaeix, en un moment despertarem del nostre somni i continuarem el destí marcat una mica més reconfortats. Comença a ploure. Marxem.

FI