La meva fila

Feia molt temps que no escrivia res i no sé ben bé perquè ni per quin motiu. Des de febrer o març d´aquest 2005 que no em posava davant d´un full en blanc i escrivia tot allò que em bull pel cap. A vegades per culpa de tenir massa feina (que estigui ben feta ja és un altre tema), altres per que tenia una maqueta en procés de montatge (intento ser un modelista "arregladet" i això porta molt de temps) i altres per que simplement no tenia res a dir. És extranya la sensació de asseure´s davant d´un full en blanc i no tenir res a dir. Bé, no vull mentir-vos. En el meu cas és asseure´m davant de l´ordinador. Això tant romàntic del full en blanc ja no ho practico mai. I vosaltres? Tireu de full en blanc i bolígraf o aneu de dret al teclat i la pantalla? Millor que no ens anem per les branques i tornem al tema que ens portat fins aquestes linies : Intentar escriure. Vas rumiant un bona estona i apareixen una sèrie de frases que no saps com continuar-les. Una vegada vaig sentir, em sembla que era per la ràdio, al Quim Monzó que deia que si un llibre no t´agradava a la primera pàgina és que no tenia res interessant a dir-nos. I no recordo si era el mateix Monzó o algú altre que deia que fer una frase per començar una narració és molt fàcil però que allò realment difícil és continuar-la. Això m´ha passat. Alguna vegada he intentat fer una frase, dues, tres fins i tot i ja està. Tot allò que venia al darrera no valia res de res. El Quim Monzó no hagués continuat llegint. Llàstima! Full en blanc cap a la paperera! Perdó, full de Word cap a la paperera de reciclatge.
La meva dona està embarassada i el dia 20 de gener si Déu vol tindrà (i jo també) una nena a la que li direm Ariadna. L´altre dia va i em diu. - Fa molt temps que no escrius i hauries de fer alguna cosa. Per que no li fas alguna cosa a l´Ariadna? I en aquell moment vaig pensar que si, que estaria bé i ja està. Vaig continuar fent la viu-viu com sempre. Però alguna cosa va anar corrent per dintre fins que vaig adonar-me que té raó. Escriure és deixar fluir els sentiments quan apareixen. Tens una idea per redactar una història, tens una sèrie de fets que vas juntant i lligant fins que al final obtens un treball del que n´estàs content, orgullós. Potser no és comparable a allò que fan els grans gurús de la literatura però per tu és una bona feina. Et passen pel cap sentiments, sensacions, il·lusions i les poses en clar. I jo ara per ara ja els tinc. Tinc la meva filla. De moment no puc dir res sobre ella. Només he vist alguna ecografia on se suposa que allà on el metge diu que hi ha un fetge o una espinada realment hi ha allò que diu. Sempre he pensat que els metges són uns individus molt imaginatius. Et miren, et toquen i saben allò que tens. Centrem-nos : la meva filla. No sé quin caràcter tindrà. Serà una persona esquerpa? ajudarà al altres de forma desinteressada o serà una egoïsta que només mirarà per ella? Serà intel·ligent o li costarà tot allò que fagi a l´escola? Encara que sigui molt llesta i tregui una notes escel·lents això la farà feliç o li provocarà problemes? serà guapa? serà una persona interessant? Tindrà problemes de relació amb els altres o serà molt extrovertida? tindrà idees revolucionàries i canviarà el món? S´amotllarà a la societat que estem generant on s´han acabat les ganes de canviar coses? Riurà? Tindrà...?
No puc saber res de res. No és que això em deixi intranquil, ni em tregui el son però sempre tens aquell rau rau a l´estomac. Seré pare i bé, milers milions de persones ho són i ho han estat al llarg dels anys però jo no. Jo sóc novell i sé que bona part de les anteriors preguntes tindran una resposta o altre en funció del que jo li ensenyi, de com l´eduqui, de com em comporti amb ella durant els primers anys de la seva vida, de tot allò que li expliqui. L´educo de forma totalment controlada, de forma totalment formal, normativista o bé li dono una educació més fora de normes, que aprengui per ella mateixa, que es pugui expressar i espavilar tota soleta? No sé com contestar les preguntes anteriors i encara en surten més. És difícil ser pare i educar una nova vida. O no és gens difícil i jo mateix m´estic fent un embolic i faig una montanya d´allò que com a molt és un petit turonet. Això si que és un full en blanc i en aquest cas no s´hi val rebregar-lo i llençar-lo a la paperera. Aquí el paper el tens sempre més sobre la taula i de mi mateix depen que en Quim Monzó el continui llegint.