La meva feblesa

Un relat de: peres

Sóc ben conscient de la meva feblesa física, mental, sentimental i psicològica… En sóc molt i molt conscient. I és per això que haig d'anar amb compte, per això molts cops sembla que estic a la defensiva, m'ho diu tothom, que puc mossegar, que em reservo, que no em dono, que sóc egoista. I potser sóc així, potser sóc tot això, però és perquè no puc estar-me de tenir molt en compte les conseqüències inevitables i immediates que té el fet de deixar-me anar en moments d'eufòria, com em demana moltes vegades el cos i de vegades els ànims. Però alhora, si no em freno també penso que després els meus ensorraments els paguen igualment els altres, ja que llavors han d'aguantar-me els bufecs i les males cares.

També és veritat que la consciència d'aquesta feblesa que tinc per naturalesa, i l'escut de protecció que he desplegat per sobreviure, han fet que pugui comportar determinats riscos de la vida d'una manera, diguem-ne, menys traumàtica. Per exemple, en el món dels sentiments, com que sé que enamorar-me d'algú m'és més fàcil del compte, poso inadvertidament barreres davant meu, i passo sovint per antipàtic, quan de fet és només un excés de protecció, i potser covardia. Un egoisme que alhora és pensar en els altres, perquè igualment com m'enamoraria, me'n cansaria. I si t'has enamorat i després te'n canses, encara que siguis fidel -perquè jo quan dono paraula la compleixo-, fas mal a l'altra, perquè si t'estima s'adona de seguida que te n'has cansat. Però si ella, posem per cas, tot i que em sembli impossible, encara no se n'ha cansat, llavors la fas patir per tu, si anava de bona fe. Suposo que no s'entén. Que complicat que és tot plegat.

També sóc feble mentalment. En el món de les idees, fins i tot de les idees polítiques, tot sovint em deixo convèncer per l'últim que parla, si les seves propostes són mínimament potables, és clar. Els polítics bel·licistes, els nacionalistes espanyols o els qui s'omplen la boca amb el tremendisme per parlar d'estupideses de pati d'escola ni me'ls escolto. Però els altres, en general, em convencen, ni que estiguin als antípodes de la meva idea inicial sobre l'aspecte concret del qual prediquen.

La regla primera que m'imposo, doncs, tenint en compte aquestes febleses meves, és no prendre decisions precipitades i esperar-me a tenir el cap clar uns quants dies seguits. Aquesta manera de ser em penso que m'ha salvat del suïcidi molt sovint, suïcidi perquè sé que no sabria sortir dels atzucacs, o almenys m'ha salvat de compromisos i emparellaments improvisats que en realitat són tan poc meditats que l'endemà ja n'estàs penedit. També m'ha salvat de trencaments definitius amb persones que saps que en el fons del fons em va d'allò més bé tenir-les a prop, perquè aquesta manera meva de ser fa que m'empassi les ganes de dir quatre penjaments que sovint em vindria de gust dir, i que podrien trencar aquella relació. I em salva de totes les altres decisions que poc o molt es poden considerar punts de no-retorn -o de difícil retorn.

Per mi, per exemple, el sexe és una cosa molt compromesa, no és un joc divertit, no sé fer-ne sense un compromís total, no sóc capaç de sucar si no hi ha abans una preparació molt minuciosa, no d'un dia ni de dos, ni d'una setmana... Per mi, és una cosa sagrada per a la qual has de fer una preparació mental, psicològica, gairebé espiritual, molt completa.

No em miri així. Ja sé que sóc estrany. Però almenys sóc capaç d'objectivar la meva raresa. Sé que dic la veritat.

-Això el consola?

-Una mica.

-Bé, doncs és prou important. Ens tornem a veure d'aquí a quinze dies?

-Si pot ser la setmana que ve, millor, doctor. Estic fatal.

Comentaris

  • Em recorda algú...[Ofensiu]
    Miralpeix | 13-09-2006

    a mi mateix!!!!

    El llegia i anava dient:

    - Si, si. Clar. És així que em passa a mi. Estic molt malament doctor?. No, si ja conec tot això de les responsabilitats i de madurar i de seguir un camí i d'equivocar-me si cal que deia l'anterior comentari, però és que el món fa tanta por!

  • Incògnita[Ofensiu]
    kukisu | 02-02-2006

    No sé si m'equivoco, peres, però darrere aquest relat no s'amaga la ironia de presentar una persona, diguem-ne normal, com si fos un ésser estrany, pacient de psiquiatria?
    Més aviat hi veig un inadaptat als temps que corren... no ho sé.
    Gràcies per regalar-nos-el.

  • Hola peres![Ofensiu]
    ROSASP | 29-01-2006

    Doncs si que està fet un bon embolic el protagonista d'aquesta història, però almenys ho reconeix.
    No és fàcil ser ferm i coherent en totes les idees, ni tenir seguretat en tot allò que es fa o es pensa. Tot té molt més matisos que el bé o el mal, el blanc i el negre...
    Hi ha gent que potser no acaba mai de madurar i res té a veure amb la edat. Es tracta de definir-se en allò que vol o no vol ser, en adquirir uns compromisos i unes responsabilitats que no li pesin ni es converteixen en una mena de presó, en no voler intentar agradar a tothom i mostrar-se tal com és.
    Però en fi, no tothom pot o vol fer aquest canvi. Però compadir-se i lamentar-se no val de res; tard o d'hora sempre cal escollir els camins i equivocar-se si cal...

    M'ha agradat el relat; moltes vegades no sé si estan més malament els pacients com aquest o els propis metges. Qui estigui lliure de febleses que tiri la primera pedra...

    Gràcies per recordar-te del llibre "La mort intime" que no vaig poder aconseguir. Ho tornaré a intentar de nou.

    Una abraçada i fins aviat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

288 Comentaris

128744 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com