La meva Barcelona

Un relat de: Conxa Forteza

Actualment se sent a parlar molt de Barcelona, i per quasi res de bo. Però malgrat totes les calamitats que cauen una darrere l'altra damunt els soferts barcelonins, celebrades amb entusiasme per certs sectors, hi ha la Barcelona que cadascú de nosaltres ens hem forjat a la nostra mida. La meva Barcelona no és la del Fòrum, ni la dels japonesos d'ulleres i càmera fotogràfica embambats davant la Casa Batlló (que a mi sempre m'ha paregut una tortada), ni la de la fava gegantina de la Torre de les Aigües. I manco la del Rey de la Gamba del Port Olímpic.
La meva Barcelona és la de la cançó La Carmeta d'en Serrat, la d'en Pepe Carvhalo: aquell famós districte V, antic barri del Raval, el barri obrer primigeni, escenari d'històries de fam, misèria, vici i lluita obrera. Amb històries ferestes com de la de la vampira del carrer Ponent (actualment carrer Joaquim Costa). Una senyora anomenada Enriqueta Martí i Ripollès, que l'any 1912 feia matances d'infants damunt la taula de la cuina. I de l'enyorat cafè Marsella del carrer Sant Pau, estació terminal per prostitutes i clients sense cap esperança, però mestres en preparar una copa d'absenta com Déu mana, res que envejar a Can Trui de Vara de Rey d'Eivissa, on en els temps foscos se bevia absenta d'amagat.
La meva Barcelona és la del Mercat de Santa Caterina, reformat fa poc i amb unes teulades que recullen tots els vermells d'una posta de sol. A la part del darrera del mercat hi pots trobar una bodega on els parroquians seuen a la fresca i et guarden el carretó de quatre rodes, mentre tu hi entres a comprar una botella de cava que, la mateixa marca, val dos euros manco que al supermercat del barri. I a més a més a la taverna et donen conversa. També hi trobes una botiga, recorda la que hi havia a l'Entrada que Passa de Palma, que venen herbes. Hi pots comprar fonoll sec a la menuda, herba imprescindible per cuinar frit o caragols, i que a Barcelona, llevat de al mercat de la Boqueria, no és fàcil de trobar.
La meva Barcelona és la del barri de la Ribera, carrerons ombrívols de parets humides que degoten història. I el bar El Nus, botiga de queviures convertida en cafè, amb la seva decoració que recorda el temps de calaixos buits i llenties comptades. La del Barri Gòtic, on cada pedra recorda fets, com a la plaça del Rei, amb palaus construïts amb les làpides del cementeri jueu destruït, on encara hi pots llegir inscripcions en hebreu, ornant façanes de glòries perdudes.
La baixada de Santa Eulàlia és uns dels meus carrers preferits. Mai em cans d'imaginar la pobre verge màrtir del Desert de Sarrià davallant la costa dins una bóta plena de vidres. Santa Eulàlia em fascina. Ho va passar molt malament, la varen tancar dins un corral de puces rabioses, li feren de tot i ademunt la Mare de Déu de la Mercè li va prendre el lloc de patrona de Barcelona. No han tengut compassió d'aquesta pobra nina, víctima del dolent Dioclecià, només li queda la memòria d'un carrer amb una capelleta mustia i un petit monument a la plaça del Padró, que crec que un estanc li va prendre el lloc. Una altra història és l'església de Santa Eulàlia de Palma i el cafè Modern, que crec que ningú ho lliga amb la santa màrtir barcelonina.
La meva Barcelona és la de l'Ateneu que encara conserva la petjada de mallorquins il·lustres. Les seves sales encara guarden la veu de tro de Mossèn Alcover dient de tot a Pompeu Fabra. Les petjades d'en Costa i Llobera, perdut pel jardí, intentant retrobar les seves arrels catalanes, retrobades finalment al seu poema "Als Pirineus catalans", i la petjada d'un pollencí oblidat: en Picó i Campamar, que fou president de l'Ateneu Barcelonès.
Podria xerrar molt de la meva Barcelona, però l'espai no dóna per més. Només un record pel cafè La Taverneta, on hi toca un guitarrista egipci que sempre té set, i per un gin-tònic et canta el que vulguis, des de les Fulles Mortes fins el tango més despullat.
No en faré cap drama, si cau la Sagrada Família per les obres de l'AVE. Fa temps que em tapa la vista del poc verd que queda a la muntanya d'El Carmel. Em sabria greu pels japonesos, però molts faríem un alè; seria la forma d'acabar amb un pastís interminable



Comentaris

  • m´apassiona[Ofensiu]
    Jimbielard | 23-07-2008 | Valoració: 10

    la teva Barcelona que tambe és la meva.. com ha canviat, mare meva. i com l´enyoro tot i que me l´estimo.
    Gràcies per fer-m´hi retrobar amb ella, tal com la vull.

    Una abraçada i ole per tu. per com escrius, que em transportes.

    Joan.

  • M´he emocionat[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 04-06-2008 | Valoració: 10

    llegint la teva Barcelona, perquè també és la meva. És bonic veure com una mallorquina va descobrint les seves arrels en una ciutat, que sense ser el seu bressol, l´estima i la sent com si ho fos de veritat. Reconec tots els racons que descrius amb tanta tendresa.
    T´estic agraïda pel teu relat i per les paraules que un dia de Sant Jordi -abril 2007- em vas dir a la paradeta de RC.
    Si et ve de gust et convido a llegir "366 dies". La veu cordial de la qual parlo és la teva, Conxa.
    Tu em vas animar a escriure i tu em vas aconsellar sobre quin dels llibres de RC seria més adient de començar la lectura. No ho oblidaré mai. El primer relat que vaig llegir va ser el teu excepcional "Don Cayetano", després que et preguntés el teu nom. El meu, ara el saps.
    Gràcies per tot. Et seguiré llegint.
    Una forta abraçada.
    Mercè.

  • Tot i que...[Ofensiu]
    Nurithy | 24-12-2007 | Valoració: 10

    no sóc de Barcelona he pogut entendre perfectament el teu relat de sentiments tendres que valoren l'humil, allò que forma el paisatge perquè sigui harmoniós.

  • Jo també m'estimo Barcelona...[Ofensiu]
    Autobahn | 26-11-2007 | Valoració: 10

    ... i em fa patir molt però sé que, tocant de peus a terra, no és meva. Però els nostres sentiments -allò que està tan allunyat del terra que és el que, de tot el que tenim, és el que està més aprop del cel- són nostres i no ens els pot robar ningú.

    Has parlat de la teva Barcelona i -que poc original que em sento, Mare de Dèu :D- té moltes coses amb comú amb la teva. Menció especial al que dius de Santa Eulàlia (i Dèu n'hi do amb la Sagrada Família :D), de com el que es vol que ha de ser el que és gran (i si ens ho mirem objectivament, suposo que ho és) però fa que li agafem mania pel fet que eclipsa d'atres coses, tant o més grans, que queden al calix de l'oblit col·lectiu però sempre protegit per les personals vivencies.

    Preciós.

    *snif*

  • Quan color i sabor[Ofensiu]
    Myself | 21-11-2007 | Valoració: 7

    M'ha encantat aquesta manera nostàlgica de barrejar història amb fets concrets.
    Felicitats
    Myself

  • Malgrat diferències generacionals...[Ofensiu]
    angie | 21-11-2007

    aquesta també n'és la meva.
    Especialment els voltants del Mercat de Santa Caterina. Recordo com si fos ahir el passeig des de Sta Maria del Mar, continuant per Montcada, l'arribada a la Placeta de Marcús, on hi havia hagut la Casa de la Custòdia, i la seva capelleta, advocant a la Mare de Déu de la Guia. I el carrer Carders. la Plaça de la LLana... i tots aquells carrerons amb parades d'ous i verdures abans d'arribar a la plaça del Mercat, em produien una mena de satisfaccio estranya, potser degut als colors, veus i humitat, que mai podré oblidar, agafada a la mà de la iaia.
    M'encanta aquest relat de sentiment i arrelament a una Barcelona que, malgrat les botigues i bars de disseny afincats als baixos, s'està perdent del tot.
    I de la Sagrada Família, millor que no caigui, em sabria molt de greu, encara que sempre he cregut que l'haurien d'haver deixat inacabada (els japonesos haguessin vingut igual...)

    petons i felicitats per evocar tants records d'un barri que em crida més sovint del que mai hagués pensat...

    angie

  • Per a mi...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-11-2007 | Valoració: 10

    ...Barcelona és també la de la cançó de la Carmeta de Serrat i la de la Ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza al igual que la de la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda, i la del barri gòtic i el Call o barri jueu, una meravella d'història que ha sabut conservar-se, ha sabut mantenir un centre històric no anacrònic com el de la meua ciutat, València, sinó bastant ben conservat. Que no tombe la Sagrada Família per l'amor de Déu, i jo també estic en contra des de València del traçat de l'AVE pel centre de la ciutat, esperem que ho hagen pensat bé. Salutacions de Vicent.

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: