la meva amiga Marta

No, un i mil cops si cal. Jo no tenia res a veure amb tot allò. Jo sols caminava tranquil·lament per allà.
Era un dissabte al matí,amb l'olor tan especial del dissabtes el matí recorrent els carrers. Jo havia conegut una noia el cap de setmana pasta de la qual m'estava enamorant de mala manera. Estar enamorat es la pitjor malaltia que hi ha. Sempre feliç,amb aquell estúpid somriure als llavis i la mirada distorsionant la crua realitat per oferir-te un món idíl·lic.

Era tan feliç que no havia pogut dormir en tota la nit. Jo poques temporades havia aconseguit agafar el somni amb tranquil·litat,de petit per la por als fantasmes, de més gran pels exàmens i ara per les noies. Poc a poc m'havia anat convertint en una au nocturna. Esperava amb delit quan la ciutat romania en silenci i uns pocs agosarats portaven el gos a passejar o els escombriaires buidaven els containers.

Jo de petit,quan algun cop havia sortit amb els meus pares,tornant d'un sopar de casa dels tiets que s'havia prolongat en excés i veia algú pel carrer creia que aquella gent es preparava per anar de viatge,a llocs exòtics,amb palmeres i platges de sorra blanca. Amb uns quanta anys més al damunt vaig entendre que simplement deixaven al seu estimat o estimada desprès de compartir una estona d'amor.

Però tornem a on havíem començat:dissabte pel matí, jo sense dormir i de sobte,davant meu,va caure una gamba!Però no una gamba d'aquelles que trobes en una paella,no,era una gamba tan gran com un armari i vermella com la poma de la bruixa més polenta que us pugueu imaginar. La tenia allà,als meus peus. Em mirava pels seus ulls negres com boles de bitlles. I jo no sabia que fer. La resta de la gent no li donava cap importància. L'ignoraven. Algunes persones la saltaven pel damunt,altres canviaven vorera,un xaval,fins i tot va sortejar-la fent una cabriola a l'aire amb un monopatí. Però jo no podia deixar-la allà, a la gamba roja de dos metres. Em feia pena.

No se'm va acudir altra cosa que trucar a la Protectora de Gambes Gegants, em va donar el numero un amic meu fa temps, i van dir que en minuts es presentarien per recollir a la pobrissola.

Ni mitja hora havia passat,temps que vaig aprofitar per descobrir que es deia Marta,que vivia a unes roques de no sé quina platja,italiana si mal no recordo, i varem comentar pel damunt la política internacional, que el grup de salvament va fer la seva espectacular entrada. Muntats en un gran camió proveït amb una immensa piscina i una grua va subemergir a la Marta i se la van endur, no sense donar-me les gracies per la meva col·laboració i jo intercanviar el numero amb la crustàcia.