La meua xiqueta

Un relat de: jovincdunsilenci
Ja em va sobtar que al néixer no fos com nosaltres. Va haver de patir, perquè era la major, la decepció que son pare i jo li anàvem inoculant cada cop que jugàvem sense trellat a fer malbé un pom de flors, ens el llençàvem, fins el dia que va caure davant la xiqueta, que respirava amb un pantaix més gran que tota ella, com si algú l'estiguera esquarterant, i tremolava la por agafada a les meues faldilles. Sola, va haver d'arrossegar-se per tot de pètals punxeguts de les meues ulleres trencades i va trobar desfeta, abans d'hora, una harmonia de colors i d'aromes que necessitava per sentir-se forta.

Es culpava mentre estimava experimentava, com una mamà petita, enmig del naixement deslluït del meu últim fill; la malaltia i la mort, igual que una al·lelopatia, es passejaven pel corredor de casa i, silenciosament, anaven emmusteint la xiqueta, òrfena d'afecte i xuclada de carns i color, mentre em plomava els pardalets que son pare caçava; ningú no la veia… Ella corria cap al menudet quan plorava i l'encalmava, li posava el xumet i ell se li agafava al ditet; tan petita, ja s'encarregava de tot. La meua xiqueta semblava de fil d'aram mentre creixia, però jo no tenia les forces d'abans per portar-la al metge, només aquell mal partint-me en dues meitats i que cap doctor em podia treure. Em pensava tothora que es moria, com abans el meu germà, però no sabia mirar-la i la culpava sempre, pobreta meua, per no ser bonica, per estimar un pare que me les havia fetes de tots els colors; a temporades, jo no volia la meua filla; volia doblegar-la com si fos de fang, i endreçar-la, i retrobar quelcom graciós, i dominar el seu caràcter com feia amb els germans, però ella, que sempre tenia per mi les paraules més dolces, no es deixava bescanviar per la Barbie que mai no li vàrem comprar.

Va rebre tants colps com m'isqueren de l'ànima turmentada i, sobretot, paraules molt dures per ser dites a una criatura; desprotegida, es va anar esllanguint, començà a parlar poc i a deixar de contar acudits, de somriure i de parlar, i va ser obligada a vestir peces estrafolàries de roba que no conjuntava, perquè jo ho manava, pensant-me que la farien bonica quan, en realitat, ella se sentia ridícula i les seues companyes li feien saber amb menyspreu que mai no l'acceptarien així d'idiota i d'antiga. Li vaig prohibir la negror 'gòtica' tan de moda, sí, només perquè a mi tanta foscor em revivia els dols. Anul·lar els fills ho significava tot o era que jo em pensava que eixa seria l'única manera de sobreviure que m'esperava. I a mesura que creixia llarga, lletja i sensible, la xiqueta començà a queixar-se d'unes dents que no li cabien dins d'un paladar massa estret i nosaltres no fèiem res... Quan comprava quedava a deure, gastant aquelles paraules que jo li havia transmès des de molt petita i que començaven amb un estúpid 'ma mare m'ha dit', sempre la paraula 'mare' havia d'anar per davant de tot i així era com si jo fera alguna cosa, quan en realitat no em podia moure del llit.

La sentia plorar, aquella primavera que féu que les xiquetes de la seua edat esclataren i lluïren com flors. Si un diumenge passaven per casa, alguna rara vegada que sentien compassió, jo li llençava a la cara que les altres feien goig i ella no, per culpa del seu cos que creixia maldestre… Se n'anava a plorar als dibuixos que l'avi li va voler cremar un matí que s'estava malalta al llit. I també va arribar el dia que la meua filla es féu bella, tant que jo no entenia que el temps hagués passat així d'apressat i trobava a faltar quan m'anava al darrere, o quan m'ajudava inútilment i amorosa a botar del llit, però, a sobre de tot, quan la desesperaven els meus suïcidis de mentida, al temps que m'enorgullia de cada pètal que li creixia llarg i tornejat, obra meua, i d'aquell poder que tenia d'obrir els braços i enlairar-se per damunt de tant d'horror; no recorde com va ser que va fugir... Pregunte als germans, contínuament, i sent que la vull, que m'agradaria que passàrem juntes els dies i que m'ho perdonara tot: sé que no coneix la rancúnia. El dia de la Mare de fa vint anys, els xiquets, per veure'm una miqueta més animada, em regalaren un ram de flors que vaig trencar d'un rampell i em vaig posar a plorar com en anys no ho feia: 'Jo no vull aquestes flors, jo vull la meua xiqueta, la meua flor' i un d'ells, després del desconcert inicial, va parlar: 'Se n'ha anat. No és culpa de ningú, mare; la volies i ella a tu, però una part teua no l'havia acceptada mai com ella era de veritat. La culpa la té el mal que pateixes i no tu.'

Els xiquets no m'ho diuen, però note que la flor de la meua entranya fa molt temps que va deixar de bategar… Jo sent que la vaig ofegar.









Comentaris

  • Un plaer llegir-te, com sempre[Ofensiu]
    Montseblanc | 24-04-2018

    Un relat trist i sense esperança. Costa d’arrossegar cada paraula, cada nou adjectiu es fa feixuc per al lector, difícil de pair, dolor sobre dolor. I el que em fa esborronar més, és que hi ha vides així, i no poques…
    Interpreto que al final la noia es mor i que la mare no n’és conscient encara que ho intueix?
    Un exemple de com la malaltia d’uns pot fer malbé la vida dels altres, dels que més els estimen...

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-04-2018 | Valoració: 10

    M has tocat la fibra sensible amb el teu gran relat. Es molt bo, que donaria jo per esciure aixi. Et vaig llegint

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: