La meua dona gran

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Parteixes d'una idea aliena per apropiar-te-la amb saviesa i estil, i et cites a tu mateixa per enfrontar-nos a la imatge central -i final- del relat, la imatge desoladora del temps clausurat, la felicitat viscuda i, sembla, irrecuperable.
Recordo bé la teva autocita, no conec en canvi la del text inicial, però es mou ràpida, fugissera, a la perfecció emmarcada en la fugacitat d'imatges que s'escolen rera els vidres d'un tren. Viatge de retorn sense objecte, o a un objecte cec,
Balcons: una altra imatge poderosa. L'altre dia pescava una cita, fugissera també, d'aquelles que se'ns perden entre pàgines de diaris llegides de pressa, de dones i amants passavolants, i balcons que s'ensorren enduts ells mateixos per una gelosia impròpia de la seva no-vida mineral.
Aquí el balcó, no personificat, transparenta tanmateix, el significat últim del relat. No per trist menys bell.
I viatge de la imaginació cap a un món que potser seria la nostra rèplica en unes dimensions multiplicades. Dona gran és una expressió ambigua, ja la mesura pot remetre també a la de l'edat. Tots recorrem un camí en el temps, com un tren enmig de la fosca d'un túnel, i tots tenim una estació final, però mentrestant peuem moltes altres estacions i baixadors on ens espera el desànim, o la joia, l'amor, o el desamor. Però mai podem tornar enrera. No hi ha tren de tornada.
Un petó,
franz

un relat, un diàleg interior, de quan ens veiem més petits, o veem més grans als altres, imatges irreals que crea el nostre incoscient. Sóm com sóm, petitesses i grandesses a part, i tu ens fiques dins del cos d'aquesta dona que està pasant un moment baix. Vindran moments millors, i oblidarà el passat, que és tant sols un trescar per la Terra mare, cosa de la qual les dones en teniu tant de domini. Jo no la deixaria aturar-se devant la casa, un cop ja ha vist que no por tornar a entrar, miraria el mar, no llunyà i ercararia nous horitzons.

Molt bo el relat i la manera com descrius aquests sentiments.
Poesa narrativa, saps Dolça? Ets de les que fan literatura a Relats, i no son tants qui la practiquen. Un deu ben merescut.

Una abraçada.

Ferran

On és aquesta cita? M'has deixat amb la pregunta, amb el dubte de si és una recurrència inventada o existeix aquest llibre. Rosabel, saps que la teva manera d'escriure i de narrar les coses fins al punt de poder imaginar tot allò que ens descrius m'encanta. I en el teu relat ho he fet. He vist fins i tot la tristesa d'aquesta dona del teu relat. La seva expressió, el seu cos petit.

L'única pena ha estat que no concursés, perquè era el meu favorit. L'has bastit des de la cita, des d'unes frases soltes d'un llibre (real o inventat) i has extret tot l'interior d'una dona que retorna sola i melangiosa davant de la casa on abans veia el carrer des de dins. Quina imatge més trista, Rosabel! D'una tristesa fonda, palpable, com la tristesa que desprèn Antony And The Johnsons... Gràcies pel teu relat

d.