La metamorfosi

En Gregori no només es deia igual que el protagonista de la famosa novel·la d’en Kafka. També treballava, com ell, en el ram tèxtil. El que era pitjor, però, és que s’estava transformant, com el seu desgraciat homònim, en un monstruós insecte. Hi havia, obstant això, una diferència notable: la seva metamorfosi era extremadament lenta.
Però arribà el dia en què aparegué un nou canvi que, ara sí, podia fer sospitar als seus amics i companys de feina que alguna cosa no rutllava: a la boca li havia aparegut quelcom semblant a les mandíbules escleròtiques dels insectes i que, en el decurs de les hores, anirien, indubtablement, augmentant de grossària.
Aquell seria, doncs, el seu darrer dia de treball. Havia arribat el moment tant temut en el qual aquests terribles canvis esdevindrien tan notoris que ja no els podria ocultar. S’acomiadaria amb qualsevol excusa i desapareixeria per sempre.
En entrar a l’empresa, saludà a la recepcionista amb un lleuger moviment del cap i un somriure que més aviat era una ganyota de dolor reprimit. A Irene, la seva secretària, la saludà amb un “bon dia” que sonà inintel·ligible inclús per a ell. Un cop al seu despatx, va prémer l’intercomunicador per dir-li, amb un gran esforç de vocalització: “Irene, que ningú em molesti, no em passi cap trucada”.
Com, per la tarda, en Gregori seguia sense aparèixer, Irene, preocupada, trucà a la porta del despatx. En no rebre cap resposta, la obrí amb molta cura i tragué el cap per veure si al seu cap li havia succeït alguna desgràcia. El despatx era inusualment fosc. Al obrir el llum s’adonà, incrèdula, que no hi havia ningú.
Quan girà cua per sortir, copsà el que els seus ulls aterrits es negaren a acceptar. Només pogué proferir un xiscle esgarrifós que fou amortit d’immediat per allò que, des d’aleshores, roman tancat darrere aquella porta que ningú ja gosa creuar. En foren quatre els qui ho van fer i segueixen sense donar senyals de vida.