LA MESTRETITES

Un relat de: Sebastià Climent

Feia temps que no usava l’expressió mestretites per referir-me a algú que presumeix de saber-ho tot o, si més no, de saber molt de tot. També és cert que no l’he sentida en els darrers anys i que, pel que sembla, va camí de ser un mot en desús. Potser no l’utilitzem perquè amb tanta informació com tenim a l’abast avui tots hi entenem de tot, gosem parlar de tot i pensem, amb criteri o sense, que sabem de tot. Gairebé no te sentit definir algú en particular com a mestretites, perquè poc o molt en som tots. I és que, en el fons, ningú vol ser tingut per ignorant.

No sóc de mena tafaner, però tinc l’oïda fina. Això em permet que senti, sense intenció d’ escoltar, és clar, aquelles converses que es fan amb un to de veu que excedeix, amb escreix, el volum decibèlic requerit per mantenir la discreció i preservar certa intimitat.

És així com, sense voler, vaig sentir la conversa d’una mare amb la seva filla, una nena que qualificaria de saberuda, davant d’una d’aquestes botigues modernes que proliferen arreu, on venen tota mena d’aparells relacionats amb les noves tecnologies digitals de la comunicació i l’entreteniment. La mare no hi entenia un borrall de tot plegat, cosa que la conversa entre elles feia evident. Dir que portaven una conversa és un pur eufemisme, la nena no duia un conversa, sinó que li feia a la seva mare una visita guiada completa pel gran aparador d’aquella tenda. Observant la mare, val a dir que em va semblar una mica bleda, i sentint el que responia a tot el que la nena li deia, vaig arribar a la conclusió que estava confosa i totalment dominada per la verborrea de la seva angelical i innocent filla. Aquesta ho sabia tot sobre la gamma de mòbils, tabletes, smartsphones, ipods, ipads... Marques, models, prestacions, preus... Ho sabia tot!. Almenys en aparença ho sabia tot i la mare no li podia pas rebatre res, ni sabria com fer-ho. Havia d’empassar-se tot aquell allau de dades que, com bales d’una metralladora, sortien de la boca d’aquella mestretites, una mica repel•lent, la veritat. Perquè no em direu que aquella nena, tant maca ella, no era una perfecta mestretites, oi que no?

És una anècdota, sens dubte, però te la seva transcendència. Què serà d’aquesta dolça nena, amb el seu tarannà i posat cofoi de mestretites, si continua igual de repel•lent fins a fer-se gran? I què serà dels que l’hagin de suportar?

Qui sigui... ens podrà alliberar, abans no sigui massa tard, d’aquesta plaga de mestretites que s’està generant? Gràcies, doncs, a qui sigui!

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 25-10-2015 | Valoració: 10

    In relat per pensar
    Montse

  • Tertulians[Ofensiu]
    tapisser | 24-10-2015

    Quanta raó tens Sebastià!

    Almenys a mi, em passa que aquests i aquestes "mestretites" em fan una mica de ràbia en anar-se fent grans, i algun acaba de tertulià a la "radio", la "tele" o escrivint des de la trinxera de l'anonimat que dóna certa premsa.

    És molt interessant la teva xafarderia.

    Una abraçada.

    Albert

  • Si pensa, existeix[Ofensiu]
    Verena | 24-10-2015 | Valoració: 10

    No sé que dir-te, almenys la nena utilitzava la memòria i l'expressió oral. I potser un altre dia, gràcies a aqt entrenament una mica estèril, podrà recordar i explicar coses més interessants. Almenys tenia interés per alguna cosa, com els infants que ho saben tot dels dinosaures o d'Egipte.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140490 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com