La Ment

Imatges de les càmeres de seguretat / Rebedor i corredors de la Planta Baixa / 18 de novembre de 1989. 10:03.

L'arribada de la família Bernats al Centre d'Investigacions i Estudis Psicològics de la universitat quedà registrada a les 10:03 del matí de dijous, 18 de novembre de 1989. A les càmeres de seguretat s'hi veu una mare una mica deixada, de pell esgrogueïda, quasi malaltissa i un pare cepat. Els acompanyen dues criatures, una nena de només dos anys, la Llúcia, i un nen de poc més de sis, de cabell ros fosc, ulls d'una mirada freda que esfereïa si es quedava fixa. El nen té el cap cot, subjecta a les seves mans blanquinoses un cub de Rubik sobre el que centra tota la seva atenció. La nena, potser l'ésser més animat de tota aquella família, corre escapant de la mare cap al lloc on un guarda de seguretat seu, avorrit, llegint una revista. El guarda saluda la nena amb un somriure i el pare comenta alguna cosa, passen per sota l'arc metàl·lic i un metge els rep amb un altre somriure. El nen no ha aixecat la vista del cub ni un instant i és en ell en qui es fixa el doctor en psiquiatria. En el moment en que el metge es disposa a acariciar el cap del marrec afectuosament, una mena de rampa al braç li fa retirar bruscament. La mare s'acosta espantada al metge i li diu alguna cosa. Tot seguit, tots cinc entren a la sala de visites.

Imatges de les càmeres de seguretat / Sala d'observació número 4 / 19 de novembre de 1989 / 17:15.
El mateix doctor que ahir saludava la família Bernats, juntament amb una psicòloga, seuen en una taula blanca, dins una sala decorada amb dibuixos infantils. A l'altre costat hi ha el nen, anomenat Raül, que mira tot de boles guardades en una caixa oberta sobre la taula. A l'altra banda d'un vidre hi ha la mare i el pare, rera d'ells es veu la nena petita jugant amb unes peces de plàstic. El metge parla una estona i després dóna la paraula a la psicòloga, que amb gestos dolços es dirigeix a l'infant. Aquest a penes els mira, segueix fixat en les boles de suro blanc, pintat de diferents colors, de la caixa oberta. Passen uns minuts en els que només, de tant en tant, la psicòloga diu alguna cosa. A les 17:58, el metge sembla donar la sessió per acabada i s'aixeca. Poc després, la psicòloga s'acomiada del menor i entren els pares.

Registre de vídeo RB-005 de 22 de novembre de 1989 / Sala d'observació número 4 / 18:00.
La psicòloga seu amb en Raül Bernats damunt una estora, sobre la que hi ha les boles de suro blanc pintades i un joc de daus. Rera la paret de vidre hi ha la mare, el pare es troba parlant amb el metge, mentre juga amb la nena. Hi ha un moment de confusió en que la psicòloga es fa enrera i els dos homes es giren per veure què passa. Les boles de suro s'alcen soles de l'estora i durant una estona floten a mitja alçada. El nen les mira fixament. Al cap d'un segons, cauen totes a terra.

Registre de vídeo / RB-112 de 8 de febrer de 1991 / Sala d'observació número 2 / 18:25.
En Raül és dret davant una pissarra horitzontal al terra, al costat de la qual hi ha la psicòloga. No hi ha ningú rera els vidres. A la pissarra hi ha dibuixats un seguit de quadres, formant un plànol. En una caixa al terra, s'hi troben tot de peces d'un joc simbòlic: cases de plàstic, arbres, cotxes de joguina... Poc a poc, cada una d'aquestes peces es va alçant, sota la mirada del nen, de vuit anys, que les va col·locant cadascuna al seu lloc sobre la pissarra. En acabat, la psicòloga apunta algunes coses al seu bloc, fa un petó al nen i se'n va. Durant els segons que en Raül es queda sol a la sala, una de les cases s'incendia i poc a poc, el seu plàstic es consumeix.

Registre de vídeo / RB - 308 de 16 de desembre de 1992 / Sala d'observació número 2 / 17:10.
La psicòloga seu davant una taula en la que sota la mirada d'en Raül, dos bolígrafs escriuen a una velocitat sorprenent sobre folis en blanc. El nen sembla molt concentrat, fins que tanca els ulls i aleshores els dos bolígrafs deixen d'escriure, queden drets sobre els papers. La psicòloga diu alguna cosa, el nen s'enfada i un dels bolígrafs surt disparat contra ella, fent-li una senyal al front. Espantada, la psicòloga crida alguna cosa als vidres per on apareix una doctora i el metge. El nen fa que no amb el cap a tot el que aquests li diuen, sembla que el vulguin calmar i, finalment, fan sortir el menut, de quasi 10 anys, de l'habitació. Els tres professionals debaten alguna cosa.

Registre de cinta de cassette / Veu de la Dra. en psicologia A. Galvany / 26 de març de 1993.
"A mesura que hem anat avançant en la capacitat telequinètica d'en Raül, la seva conducta ha anat evolucionant cap a un tancament en ell mateix i una animadversió cap a les normes i la figura adulta. El referent positiu que semblava veure en mi s'ha anat anul·lant. He sol·licitat canvi de terapeuta però se m'ha denegat. Considero que seguir potenciant la capacitat del nen és perjudicial per la seva salut mental."

Registre de vídeo PB-759 de 21 de juny de 1995 / Sala d'observació número 2 / 19:30.
La doctora Galvany es troba al mig de la sala, llençant a l'aire tant de pressa com pot tot de pilotes de tenis i de malabars. En Raül, de 12 anys, és assegut en una cadira a l'altre extrem de l'habitació i, quasi sense immutar-se, va dirigint la vista cap a les diferents esferes que a una velocitat considerable van quedant guardades en diferents caixes, segons la pilota de la que es tracti. En un moment determinat, en Raül diu alguna cosa, segurament: "Prou", i les pilotes cauen damunt l'estora. La doctora se'l mira i fa un comentari, tot seguit el nen s'alça sense respondre i surt de la sala.

Registre de cinta de cassette / Veu de la Dra. en psicologia A. Galvany / 30 de setembre de 1996.
"Ja fa quasi bé set anys que tracto en Raül Bernats. Des que va arribar fins ara els canvis han estat sorprenents i començo a dubtar que la seva potencialitat tingui límits. M'han tornat a denegar el canvi que he sol·licitat. Encara que el noi ja no es mostra agressiu amb mi, la seva indiferència i manca de comunicació recíproca em preocupa. A part de moure objectes i de fer dues activitats complexes a l'hora, no ja escriure dos contes per separat al mateix temps, sinó, per exemple: copiar un dibuix d'un llibre i fer encistellar una pilota, en Raül ha començat a desenvolupar la capacitat de controlar parts del seu cos. Amb una concentració que el fa entrar en una mena d'estat de trànsit, avui he vist com l'ungla del dit petit de la mà dreta li creixia i li decreixia a voluntat. He passat informe al cap de departament, però lluny de seguir els meus consells, fa demanda "d'aprofundir en la ment d'en Raül".

Registre de vídeo i so / PB-1.318 / 11 de novembre de 1999 / Sala d'observació número 2 / 16:40.
RAÜL: Has vist el que soc capaç de fer?
En Raül pren un foli de damunt la taula, al seu costat hi ha asseguda la doctora en psicologia A. Galvany. Amb el llom del foli, en Raül es fa un tall a les venes del canell.
DRA. GALVANY: Però què fas?
El tall es va tancant mica en mica. Tot seguit, el noi, de 16 anys, es llepa una gota de sang que rellisca pel braç.
RAÜL: No et sembla fantàstic?
DRA. GALVANY: No, em fa una mica de por, la veritat.
En Raül somriu, tot seguit es mira l'habitació de punta a punta.
RAÜL: Ja no hi ha el vidre, de fet has fet treure tots els objectes, salvant la taula, les cadires i els folis.
DRA. GALVANY: Crec que ja no els necessitem.
RAÜL: La setmana que ve farà deu anys que vinc aquí. Si em tens por, com és que continues?
DRA. GALVANY: Què et fa pensar que et tinc por?
RAÜL: No hi ha bolígrafs, no hi ha pilotes dures (ni toves), no hi ha vidres. Només les parets, la taula, les dues cadires... De debò penses que puc fer servir alguna cosa contra teu?
DRA. GALVANY: Em preocupa que no sàpigues controlar la facultat que tens.
En Raül deixa de somriure, es mira la doctora amb serietat i els ulls se li humitegen.
RAÜL: A mi també.

Registre de vídeo i so / PB-1.634 / 17 d'abril de 2000 / Sala d'observació número 2. 17:05.
La mateixa escena que en l'últim registre destacat.
RAÜL: Els meus coneguts no em parlen, la meva família em mira amb cara de desconfiança.
DRA. GALVANY: Ha passat alguna cosa?
RAÜL: Fa un parell de mesos, en una festa a la que em van convidar per educació o compromís, vaig voler fer-me notar i vaig alçar totes les cadires. Em pensava que els faria gràcia, però estaven morts de por. Des d'aleshores no m'ha trucat ningú, han passat dos mesos. A l'institut em miren amb por. A casa no s'atreveixen a portar-me la contrària, es pensen que els faré mal.
DRA. GALVANY: Els en faries?
RAÜL: Són els meus pares, no, no els en faria. I a ma germana menys, és la cosa que més m'estimo del món.

Registre de cinta de cassette / Veu de la Dra. en psicologia A. Galvany / 20 d'octubre de 2000.
"La mare d'en Raül m'ha trucat cap a les 10:00 del matí i m'ha dit que el seu fill s'havia escapat de l'institut. Aquest és el seu últim curs, segon de batxillerat. Pel que sembla, els problemes de conducta i desafiament a les normes que ja havia comentat en informes anteriors, s'han agreujat. Avui, per demostrar que no li fan por els càstigs i en senyal de desafiament, s'ha cremat amb una cigarreta la llengua quan un professor li ha dit que no es podia fumar als corredors. Tot seguit a calat foc a una paperera i ha marxat. Malgrat que la nostra relació ha millorat, em temo que no el veuré en un temps".

Registre de vídeo i so / PB-1.711 / 5 de maig de 2002 / Sala d'observació número 2 / 11:50.
RAÜL: Estic molt espantat!
En Raül és de peu al mig de la sala, la Dra. Galvany és amb ell. El noi, de 19 anys, va amb roba espellifada, se'l veu brut i cansat.
RAÜL: No sabia on anar, dubtava que tu continuessis treballant aquí...
DRA. GALVANY: On has estat? La teva mare no m'ho volia dir.
RAÜL: Saps què puc fer? Puc controlar les meves cèl·lules, puc fer-me més jove o més vell, puc... puc trencar-me el nas i tornar-me'l a guarir en uns segons..
. Em sento molt poderós però tinc molta por.
DRA. GALVANY: Queda't aquí, queda't aquí per què et puguem ajudar.
RAÜL: No, necessito estar sol, necessito saber com sortir-me'n jo sol.
En Raül es gira i surt donant un cop de porta, la doctora surt rera seu.

Registre de vídeo i so / PB-1.712 / 29 de gener de 2004 / Sala d'observació número 4 / 11:50.
La Dra. Galvany i en Raül, vestit més net que l'últim registre i més calmat, seuen davant una taula on no hi ha res. En Raül sembla plorós, porta una capsa de sabates sota l'aixella.
DRA. GALVANY: No ho tornis a fer.
RAÜL: El què?
DRA. GALVANY: Saltar-te el control de seguretat, podrien haver-se posat contra teva si no t'arribo a sentir arribar. I tampoc tornis a desaparèixer d'aquesta manera, fa quasi dos anys que no sé res de tu.
RAÜL: Vaig intentar portar una vida tranquil·la. Vaig, vaig buscar feina i he estat treballant fins avui i vivint en un barri de la zona cèntrica.
DRA. GALVANY: Me n'alegro.
RAÜL: No et precipitis. He dit que ho vaig intentar. Durant uns mesos me'n vaig sortir, però em sembla que dins meu la meva capacitat, com en dius tu, ha adquirit vida pròpia, no puc controlar-ho.
DRA. GALVANY: Explica't.
En Raül obre la capsa de sabates i en treu un revòlver rovellat. La Dra. Galvany es fa enrera i en aixecar-se tira la cadira.
RAÜL: Ja veuràs que divertit. Per cert, no t'has fixat que no he envellit ni un dia des de l'últim cop que ens vàrem veure? Sóc idèntic.
En Raül es posa la pistola al cap i dispara. La paret del seu costat queda esquitxada de sang uns centèsims, però tot seguit, en un obrir i tancar d'ulls, la sang fa marxa enrera, la bala torna a sortir per on havia entrat caient al terra una mica tacada de sang i el noi, que havia quedat amb el cap damunt la taula, s'incorpora.
DRA. GALVANY: Què... què?
RAÜL: He desenvolupat, sense voler-ho, la immortalitat. Tot és un procés inconscient, no puc evitar-lo. He provat de matar-me tantes vegades que el meu cos per si sol es regenera, ha esdevingut un procés automàtic, com respirar o parpellejar... No em faig gran, deu considerar que estic en el meu millor moment i no em deixa créixer. Sóc immortal, eternament jove i per molt que em socarrimi, m'electrocuti o em doni de cops em recupero cada cop més ràpid. La primera bala al cap deuria tardar uns segons en guarir-se'm, aquesta ha sortit en mil·lèsimes.
La doctora segueix dreta exactament en la mateixa posició que ha quedat després de l'ensurt. Durant uns segons es miren, ell plora.
DRA. GALVANY: Queda't amb mi, deixa'm... deixa'm que t'ajudi a trobar la manera de conviure amb això...
RAÜL: Conviure-hi? No ho veus que el que vull és deixar-hi de conviure!
DRA. GALVANY: (acostant-se a en Raül) Pel que acabo de veure, em sembla que no tindràs més remei.