La Mayrona de Balansiya

Un relat de: Max

Som a l'any del Senyor de 1135.

En Tomeu s'havia mig incorporat damunt la pallissa amb els primers raigs matiners, li agradava quedar-se embadalit i absent mirant la lluentor de la neu en rebre els primers raigs de sol del mati. Cada cop que girava el cap per centrar la mirada en algun punt concret, veia de reüll el reflex d'un munt de brillants damunt la neu, i instintivament girava la vista altre cop fins que es desfeia aquell breu miratge. Tantes vegades que havia vist aquell paisatge i tantes d'altres que s'hi quedaria meravellat.

El dia era clar, el cel d'un blau intens i lluminós, els avets dels voltants aguantaven la neu sense esforç, mentre els ginebrons, més dèbils, es torcien un xic de cantó. Certament era un dia especial i màgic, ja que guaitant cap avall, entre les branques joves dels petits roures de fulles rogenques, s'endevinava la plana tota coberta per un mantell de núvols baixos, blancs com el cotó i espurnejant centelles enlluernats pels rajos del sol matiner, en canvi, a les muntanyes cap núvol, el cel seré i majestuós, una vista fantàstica de pau i serenor.

Tenia permís de l'amo de Can Plana per jeure a la pallissa sempre que ho desitgés, especialment a l'hivern, quan la casa no era habitada. El porxo estava orientat a l'Est i des d'aquella altitud, a la Serra d'Ensija, la vista que es contemplava li era com una benaurança i sentia que se l'hi enfortia l'esperit.

La Mayrona dormia plàcidament al seu costat, nua com un àngel, ...s'havia bellugat un xic deixant a l'aire la morenor d'uns malucs encisadors que s'entreveien rodons, melosos i perfectes i un raig de sol que s'escolava per una teula trencada n'enlluernava un bocí ...va quedar encantat mirant-la fins que es notà que el membre li tibava de tanta excitació, va haver de fer un esforç per no queixalar amb els llavis aquell be de Déu que se li oferia, però va contenir-se, encara sentia a la seva pell l'escalfor de l'enjogassada d'aquella nit...Així doncs, li tapà els malucs amb una pell de mufló i es tornà a endinsar en els seus pensaments.

Dirigí la vista cap a l'Est i es quedà observant els pics del Roc dels Llamps i del Costa Pubilla, que sobresortien del mantell dels núvols, i més enllà el Taga, i més cap el nord el Puigmal i la Tossa del Pas del Lladres ....mentalment identificava els contrastos de les avetoses, d'un color verd maragda, amb la blancor dels prats colrats de neu, resseguint mentalment els senders i les pastures, però s'aturà altre cop al cim del Costa Pubilla ...quans anys havien passat? ....no gaires de fet, cinc?.

Cinc anys abans creia que no podria viure sense l'amor d'aquella dama, i encara ara podia veure dins seu el plaer que desprenia aquella mirada d'ulls verds i brillants, i podia sentir les paraules que va pronunciar la donzella de pell bruna que l'acompanyava ... "Què minyó, t'ha agradat més aquesta vegada? … que creus que pensarà el meu amo, lo Senyor Comte Arnau, senyor del castell de Mataplana, d'aquesta trobada?" ... però el record ara ja no li cremava, no li fuetejava l'esperit ni el turmentava. Un any sencer va estar somniant dia i nit amb aquella dama, fins el dia que el seu germà gran, Fra Baldiri, després de molts mesos de retard, va arribar per fi a la seva casa.

Aquell dia va ser una festa, el seu pare i la resta de germans l'abraçaren amb entusiasme, gaudiren de les millors menges de que disposaven i s'arrauliren al seu voltant per sentir les seves paraules. Ell, més absent que els altres, estava neguitós per explicar-li en secret aquell miratge que no el deixava, i llavors, quan finalment tothom s'adormí i es quedaren sols vora la llar, no va ser ell qui primer li obrí l'esperit, si no que fou el seu germà frare qui encetà el seu neguit i li contà allò que a ell el turmentava.

Li explicà fil per randa tot el viscut aquell matí en aquella cala prop del Cap Gros, com veié aquella donzella de pell blanca i lluent, de cabell color de foc, Oh Deu del cel !!, i nua com els àngels. Li contà com li va somriure amb dolçor, una dolçor que li travessà l'ànima. Com d'una engrapada es va treure l'hàbit, com se li disparà el membre, com frisava de desig i com es fongueren tots dos en una dolça abraçada. I mentre ho contava plorava, de goig i de sentiment per aquella benaurança.

Li contà que tenia el borrissó color de foc, i com s'agenollà, i que llavors agafant-li el membre li va fer allò que ni en somnis s'haguera mai arribat a imaginar …. Oh Déu del cel!!. I com de cop es trobà lliscant pel seu melic fins que finalment li pogué besar, …., quina pell tant tendre, quin aroma tant encisador, quin gemec tant apassionat que li arrancà ….

En Tomeu al·lucinava, era aquell el seu germà frare? redéu!! però no el volia interrompre i el deixar parlar ... i en Baldiri li explicà fil per randa com feren l'amor rient, i com finalment aquella noia va desaparèixer entre la boira i l'aigua, i com la cercà desesperadament fins que la veié treure el cap de l'aigua, i somrient, sense dir rés, li llança un bes amb tota l'ànima, a la vegada que saltant dins l'onada, una cua de sirena, llarga i lluent li ressegui la traça.

Després d'escoltar-lo en Tomeu quedà pensatiu, amb la mirada fixa a les brases, i en guaitar al seu germà el veié adormit amb cara d'àngel. Rés no li va dir de la seva dama, i al cap de pocs dies s'acomiadaren amb un somriure a la mirada.

Amb el temps en Tomeu es convertí en un xicot de molt bona planta, conegué per casualitat un jove genovès, fill d'una rica família de comerciants, que li encarregà la feina d'escollir la millor llana que es produïa des del Ripollès fins a la Cerdanya.

Les noies l'adoraven, doncs ell era tendre en l'amor i es donava, d'això no en tenia dubtes, al igual que aquella donzella que l'havia embriagat aquella vegada, sentia també el plaer de qui sap que en regala. Quan hi pensava les imatges se li barrejaven, l'una li acaronava la capçada, jugava per l'entrecuix amb la darrera i més avall li agradava a l'altre ...

Durant un temps fins i tot pensà que algun mal li havia de sortir de tanta anada, doncs algunes setmanes jagué cada dia amb donzella diferent, i fins i tot amb més d'una del matí fins a la vesprada. Estava content i alegre, però a l'hora també se sentia confós i en part insatisfet, es donava en esperit, això si ...però no amb ànima. No ...no podia oblidar la passió i la intensitat que visqué en aquella clariana, aquella mirada d'ulls verds i brillants, la pell blanca d'aquella dama, i allò el neguitejava.

Llavors conegué la Mayrona, preciosa, amb els seus cabells de rinxols negres, els ulls verds i la pell torrada, i el seu somriure franc, natural i seré ...que li arribava a l'ànima. Tenien la mateixa edat i a diferència de la resta de donzelles, la Mayrona era filla de jueva, remeiera amb les mans i guaridora amb coneixements de mil i una plantes. Havia nascut a Balansiya, filla d'una dona jueva i d'un amor apassionant amb un àrab almoraví, de nom Ibn Al-Abbar, que segons li explicà la seva mare, fou poeta i conseller de Ibn Majjuz, vencedor a la batalla del castell dels Alcalans .... li agradava repetir les paraules sentides de la seva mare i en fer-ho se li il·luminava el rostre amb un punt de nostàlgia, admiració i màgia. Quin munt d'aventures havia passat aquella noia, i quanta saviesa traspuava la seva mirada.

Amb el temps s'adonà que el que li havia passat a ell no era pas diferent del confessat pel seu germà frare, i notava que això el rebel·lava, cada cop sentia amb més i més força que ell no volia viure d'un miratge, això ho deixava pel germà frare....ell volia viure amb plenitud i sentint el vent a la cara, tant si venia del nord com del sud, però sent ell qui escollís el camí i no l'atzar ...fruit d'un maleït miratge.

La Mayrona es mogué de nou i tornà a quedar amb els malucs a l'aire ....quin goig en veure-la ....Recordava el dia que el vell i savi pastor de Vallsabollera li etzibà aquell consell tot remenant les brases .... "Escolta be estimat Tomeu: si vols que l'amor entre tu i aquesta preciositat que t'acompanya perduri, voleu junts i plegats ..però mai lligats, ho entens estimat Tomeu? .... allibera la persona que estimes perquè pugui volar amb les seves pròpies ales". En aquell moment, al escoltar-ho, va intuir la saviesa d'aquelles paraules, però fou més tard quan ho sentí dins seu fins el moll de l'ós i s'adonà de la riquesa que el vell pastor li regalava.

Estava capficat amb aquests pensaments quan sentí una ma càlida i juganera que se li esmunyia entre les cames ....amb què penses reiet que se't dibuixa un somriure a la cara? li xiuxiuejà la Mayrona .... pensava amb un falcó i un àliga volant lliures pel cel blau, un al costat de l'altre, li respongué en Tomeu somrient...llavors s'abraçaren, sentint la nuesa l'un de l'altre i desfermaren el desig amb força renovada.


Max
16/01/2009

Comentaris

  • Bonic final entre serres i passions.[Ofensiu]
    Avet_blau | 04-02-2009 | Valoració: 10

    Allibera la persona que estimes perquè pugui volar amb les seves pròpies ales".

    Deixar lliure l' ocell que estimes , li dona empit i llibertat, i aquest es l'amor mes digne, volant lliures al mateix vent.
    Avet

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Max

Max

3 Relats

6 Comentaris

2669 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99