Cercador
La Matilde que només era punts suspensius...
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Tilde (a la Matilde així l'anomenava tothom, per la crisi de síl·labes) volia ser un accent o tilde (com es diu en castellà) i no pasava de punts suspensius. Pobreta!
Era una nena probeta i en el poble era molt coneguda com la de concepció rara. Però això no era res. Aviat n'hi van haver més, sobretot al convent, entre les monges: no s'apuntava ningú a ursulinitzar-se i l'orde va deixar que els fessin a totes allò de la probeta pel bé de la comunitat religiosa. Omplirien el món de noves fornades d'ursulines i, és clar, d'ursulinos. I sense necessitat d'ursurar-se els baixos. I construirien un mur separatori de sexes , el paleta contractar ja tenia els totxos a punt, la formigonera amb el ciment marejant-se i la ronyonada al sol. Les monges amb les panxes inflades i resant al claustre se'l miraven amb un desig camuflat que ni per quedar prenys havien pogut satisfer.
Però la protagonista del relat és la Tilde, que era punts suspensius en tot.
Ho era quan a l'escola havia de dir la lliçó. No sabia continuar-la.
Ho era quan feia el dinar i en feia una part.
Ho era quan feia una abraçada i era incomplerta.
Ho era quan es vestia i li faltava un mitjó o la bufanda.
Ho era quan mirava la tele i se li tornava un ull gandul.
I més que en podríem contar (no ens passessim!).
La Tilde punts suspensius podria haver estat funambulista o sonàmbula o sonambulista o les tres coses alhora. Perquè era àgil i flexible i perquè somiava desperta i això diuen que és de bojos i hi ha bojos i bojos i els d'aquesta mena són els que tenen una llarga cadena de punts suspensius i res hi té a veure haver estat concebut a la normal o probetament.
La Tilde va conèixer un senyor parèntesi. Es deia Terenci, Renci per a les amistats i no era gens ranci, en Renci.
En Renci, ex-treballador de RANFE, ara vivia en un cottage anglès a Torredembarra i va tenir la barra (bona barra) de convidar-la a sopar barra de pa gallec amb formatge rulo de cabra. La Tilde va contestar amb suspensió i es va sentir lleugera i quasi vola si ell no l'arriba a agafar de la mà.
Diuen les males llengües que actualment punts suspensius i parèntesi estan així:
(...)
o així:
...()
o així:
()...
o així:
.(.).
Variacions que no són de kamasutra ni molt menys.
Variacions que fan que les persones es trobin i es coneixin i es creïn petits móns en parella amb codis desconeguts pels de fora de l'esfera que els encercla i protegeix, com ha de ser.
Com les llengües aquestes diuen (mira que fer de dolentes, tantes altres coses millor que poden fer!) que al convent el paleta hi té un harem de dones amb hàbit i un regiment de fills que juguen despullats pel convent esgarrifant icones. Com ha de ser.
Era una nena probeta i en el poble era molt coneguda com la de concepció rara. Però això no era res. Aviat n'hi van haver més, sobretot al convent, entre les monges: no s'apuntava ningú a ursulinitzar-se i l'orde va deixar que els fessin a totes allò de la probeta pel bé de la comunitat religiosa. Omplirien el món de noves fornades d'ursulines i, és clar, d'ursulinos. I sense necessitat d'ursurar-se els baixos. I construirien un mur separatori de sexes , el paleta contractar ja tenia els totxos a punt, la formigonera amb el ciment marejant-se i la ronyonada al sol. Les monges amb les panxes inflades i resant al claustre se'l miraven amb un desig camuflat que ni per quedar prenys havien pogut satisfer.
Però la protagonista del relat és la Tilde, que era punts suspensius en tot.
Ho era quan a l'escola havia de dir la lliçó. No sabia continuar-la.
Ho era quan feia el dinar i en feia una part.
Ho era quan feia una abraçada i era incomplerta.
Ho era quan es vestia i li faltava un mitjó o la bufanda.
Ho era quan mirava la tele i se li tornava un ull gandul.
I més que en podríem contar (no ens passessim!).
La Tilde punts suspensius podria haver estat funambulista o sonàmbula o sonambulista o les tres coses alhora. Perquè era àgil i flexible i perquè somiava desperta i això diuen que és de bojos i hi ha bojos i bojos i els d'aquesta mena són els que tenen una llarga cadena de punts suspensius i res hi té a veure haver estat concebut a la normal o probetament.
La Tilde va conèixer un senyor parèntesi. Es deia Terenci, Renci per a les amistats i no era gens ranci, en Renci.
En Renci, ex-treballador de RANFE, ara vivia en un cottage anglès a Torredembarra i va tenir la barra (bona barra) de convidar-la a sopar barra de pa gallec amb formatge rulo de cabra. La Tilde va contestar amb suspensió i es va sentir lleugera i quasi vola si ell no l'arriba a agafar de la mà.
Diuen les males llengües que actualment punts suspensius i parèntesi estan així:
(...)
o així:
...()
o així:
()...
o així:
.(.).
Variacions que no són de kamasutra ni molt menys.
Variacions que fan que les persones es trobin i es coneixin i es creïn petits móns en parella amb codis desconeguts pels de fora de l'esfera que els encercla i protegeix, com ha de ser.
Com les llengües aquestes diuen (mira que fer de dolentes, tantes altres coses millor que poden fer!) que al convent el paleta hi té un harem de dones amb hàbit i un regiment de fills que juguen despullats pel convent esgarrifant icones. Com ha de ser.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436133 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com