La Maria, en Marià i la compota en descomposició

Era imbècil, més que imbècil, la Maria, liant-se amb homes dits Marià, repetint el patró d'una relació en què ell, invariablement, foradava mitjons perquè no es tallava puntualment les ungles dels peus, esdevingudes urpiots.

Era estúpid, més que estúpid, en Marià, embolicant-se amb dones anomenades Maria, reiterant el tipus de parella en què ella, inequívocament, li pispava dinerons del compte bancari per tal de comprar-se jerseiets (tricotats a l'Àsia més explotadora) per a les nits fresques d'estiu, quan sortien a contemplar arbres mutilats del passeig marítim, alguns amb afegitó de graffitis i la Maria i en Marià els comentaven i també jugaven a encertar de quin país procedien els turistes que, sovint mostrant un mar de mediocritat amb onades de superficialitat, feien aturades per fotografiar-se davant la platja.

El tàndem Maria-Marià, no obstant, malgrat les separacions, continuava sent, manifestant-se, com un bucle inevitable, com un càstig còsmic.

Fins que una Maria enganyà a un Marià. Realment es deia Mary Ann!
Ignorava que aquell Marià, al seu torn, l'estava enredant. El seu veritable nom era Marcià. S'havia llevat la 'c' en haver estat, de petit, motiu de riota de companys ben poc companys.

Aquella Maria (Mary Ann) i Marià (Marcià) eren de vacances, en un poblet pintoresc escoltant música folklòrica i tastant una típica 'compota de poma nostra' (així es traduïa) que, d'altra banda, els convenia: patien escagarrineig pel canvi d'aigües.
Els la van servir en tarrinetes i amb torradetes de pa de nou farines amb onze llavors. El sucre del cafè era de Moçambic. Una mossa amb un bic blau escrivia una nota a la taula del costat per a un exnòvio que la rebutjava. Tant ella (esperant que ell aparegués i que seria que no) com la parella mariana estaven pendents de les busques del rellotge de l'església a tocar de la terrasseta. En arribar el trenet del recorregut per la vil·la i encontorns, la Mary i en Marcià hi pujarien. Mentrestant xarrupaven unes infusions bullint, anaven mastegant el pa amb la confitura de fruita a trossos estesa al damunt. La compota, però, estava caducadíssima.

Ni ho van notar.

La Mary Ann i en Marcià es caracteritzaven per mancança d'identificar el bon tast. Ni l'aspecte ni ferum del producte tampoc els van servir d'advertència.

La Maria que no era Maria, sinó Mary Ann.

En Marià que no era Marià, sinó Marcià.

Tot varia, es tergiversa, es capgira.

La compota degradada, impaïble, va encetar a fer-los coces a l'estómac, que va tenir bona feina contra aquella corrupció que exigia una secreció extrema dels sucs gàstrics.

La Mary Ann no cessava de rotar; en Marcià, de pet-llufar-se. Ja es trobaven al carrilet. Els van fer fora sense retornar-los l'import dels tiquets.

Ella necessità vomitar.

Ell, defecar.

Sentien que els seus noms morien, els postissos, com bocins de fruita putrefacta. No encarnaven cap Maria ni Marià, s'ho havien de confessar, trencar el malefici de les Maries i els Marians.

D'entre el que havien expulsat va iniciar-se una fumerola pestilent i densa en dansa, una compota d'emocions pèssimament fermentades, de validesa nul·la.

Deixarien de ser imbècil una, estúpid l'altre.

Es van acabar les ungles desateses i l'adquisició jersèica compulsiva.

Es van abraçar abarcant un alè de serenitat.

I, així enganxats, van girar-se en sentir el so de caminada col·lectiva, cames més feixugues que no pas menys. La parella desconeixia que aquell era el punt de meeting de expensionistes humiliats. Una munió d'ancians d'entre setanta i cent anys van concentrar-se a l'indret, envoltant la parella místico-retrobada, esperant un discurs animador. Fugien perquè havien escabetxat pensionistes amb pensió que no la mereixien. O cobrem tots o no cobra ningú, el lema. Quan el dret els va ser negat degut a un tallar l'aixeta urgent i segons a la conveniència d'alguns -els havien comunicat des de dalt- les revoltes no es jubilaven: augmentaven i donaven feina, la de moure's contra la indignació. Rebregats, suats, adolorits, artrítics, artròsics, embastonats...aquella multitud reclamava vocables d'aquells dos, creien, guies. La dona i l'home, abraçats encara, s'anaven vertebrant com un únic ser que, assetjat per la pressió dels ofesos amb raó, havia de fer alguna cosa.

La Mary Ann i en Marcià van atraure un poder ignot i remot que es manifestà en trasllació i conversió. Els nouvinguts de la tercera edat es van transformar en animals calcinats en flames gens accidentals de l'Amazònia, farcits d'incondicional amor universal, una flama intensa que pujà a la galàxia més tendra i immortal.

Realment la compota en descomposició havia fet la seva feina.